Celtes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

En un sentit ampli, celtes (grec, Κέλτoι), és el terme utilitzat per lingüistes i historiadors per descriure al poble, o conjunt de pobles de l'Edat del Ferro que parlaven llengües celtes pertanyents a una de les branques de les llengües indoeuropees. En aquest sentit, el terme no és per tant ètnic ni arqueològic, ja que molts dels pobles que van parlar llengües cèltiques, cas dels Goidèlics d'Irlanda, mai van arribar a participar en els corrents culturals materials de la cultura de Hallstatt o La Tène.

Hi ha, però, un concepte més restringit del terme, referit en aquest cas als anomenats celtes històrics, entesos aquests com el grup de societats tribals d'Europa, que van compartir una cultura material iniciada a la primera edat del ferro (1200 - 400 aC .) al voltant dels Alps (període Hallstatt) i més tard en el ferro tardà (període La Tène), i que van ser així anomenats pels geògrafs grecs i llatins. En aquest grup s'adscriuen els celtes continentals de la Gàl·lia, nord d'Itàlia, Alemanya i Bohèmia, els celtibers d'Ibèria, els gàlates d'Anatòlia, est i centre de Romania i ja amb més reticències pels historiadors britànics i irlandesos, els celtes insulars.

En temps antics els celtes que van arribar, al llarg del primer mil·lenni, cap al 1200 aC a Europa i cap al 900 aC a la península Ibèrica, eren un cert nombre de pobles interrelacionats entre ells que habitaven a l'Europa Central; tots aquests pobles parlaven llengües indoeuropees indicatiu d'un origen comú. Avui, el terme "Celta" s'utilitza sovint per descriure la gent, les cultures i llengües de molts grups ètnics de les illes Britàniques, de França a la regió de la Bretanya, i d'Espanya, de Galícia i Portugal a la regió del Miño. Tanmateix tribus o nacions, com els Atrebats, Menapis, i Parisis, des de regions celtes de terra ferma, incloent-hi la Gàl·lia i Bèlgica, se sap que es van moure cap a Gran Bretanya i Irlanda i contribuint al creixement d'aquelles poblacions. L'ús del terme celta per referir-se a gent d'Irlanda i Gran Bretanya sorgeix al segle XVIII. Vivíen en pobles emmurallats anomenats castres.

Els grecs, els van anomenar primerament "hiperbòris"; després van ser anomenats keltoi o gent oculta, que prové del Grec antic Hecateu el 517 aC.

No es pot parlar d'un Estat pròpiament celta, ja que cada zona tenia el seu líder, i sent els celtes un poble guerrer com eren, sempre hi havia rivalitats entre ells.

Origen dels celtes[modifica | modifica el codi]

Distribució dels pobles celtes:

Les teories més acceptades de l'origen dels celtes és la de l'origen indoeuropeu"[1] per la que un grup de pobles, procedents de l'Índia i del Pròxim Orient, van emigrar cap a Europa. D'aquest poble indoeuropeu, s'estima que van sorgir algunes de les civilitzacions més grandioses d'Europa, com ara els grecs, els víkings, els germànics, els romans i els celtes.

La creació d'un terme ambigu[modifica | modifica el codi]

El terme celtes és un terme usat en diferents sentits, pel que el seu ús resulta divers i bastant ambigu. No hauria de ser admès per res anterior al segle V aC, moment en què Heròdot es refereix explícitament a ells, abans d'aquesta data és incert fins a quin punt va poder haver-hi una etnicitat celta identificable. Encara que clarament el proto-cèltic seria més antic que Heròdot, és complicat saber si els pobles de l'Edat del Ferro (el que podria assimilar-se amb la cultura de Hallstatt) parlaven o no llengües celtes. Encara que hi ha arguments per pressuposar que en aquesta cultura es trobaria antecessors dels celtes, la identificació amb pobles pròpiament celtes és molt insegura.

Actualment celta és essencialment un concepte lingüístic, però el seu ús exigeix precaució.[2] Hi va haver molts pobles celtes diferents, excepte pel parentiu filogenètic de les seves llengües és difícil assenyalar amb certesa factors comuns específicament celtes. Encara que alguns autors parlen dels celtes com un poble homogeni i ben definit la realitat material dels parlants de llengües descendents del proto-celta molt probablement era més complexa, no existint l'homogeneïtat que alguns autors els atribueixen.

Societat i cultura[modifica | modifica el codi]

La dona a la societat estava molt ben considerada, ja que no hi havia el masclisme d'altres pobles de l'època, com en els romans. Al contrari, les dones celtes feien el servei militar i anaven a la guerra. Eren inclús més bones a la batalla que els homes, o així ho explica Juli Cèsar, segons el qual la batalla estava perduda si hi acudien les dones celtes. Es podien casar amb qui elles desitgessin, i podien rebutjar fins i tot a prínceps i grans guerrers. Un cop casats, a la parella manava el que tenia un rang guerrer més elevat i més possessions. Com les dones celtes podien anar a la guerra i heretar terres (fins i tot tenint germans barons), hi havia matrimonis en els quals manava la dona i matrimonis en els quals manava l'home.

Van existir moltes reines celtes importants, així com grans guerreres .

El divorci existia en la societat celta. A més, abans del casament "per tota la vida" (ja que no s'acostumava a trencar) n'hi havia un altre que durava un any i un dia, durant el qual la parella convivia en la mateixa casa i decidia si volien casar-se per sempre o no volien renovar el matrimoni.

Estaven totalment a favor de les relacions sexuals prèvies al matrimoni, fet que astorava els romans i altres pobles que van estar en contacte amb ells.

Llengua[modifica | modifica el codi]

En taronja àrea aproximada d'influència celta a Europa cap a l'any 400 aC
Article principal: Llengua celta

Hi ha tres hipòtesis per explicar el naixement del protocelta. La primera afirma que es va desenvolupar al període de la Cultura de La Tène a partir del contínuum dialectal parlat al continent europeu. Una segona teoria proposa que va sorgir amb la segona onada de migracions indoeuropees cap al 2400 aC. La tercera, per contra, sosté que va sorgir amb la revolució neolítica, cap al 5000 aC.

Aquest protocelta es va fragmentar en dos grans grups, el continental i l'insular (parlat a la Gran Bretanya i Irlanda), que donarien peu a les diferents llengües celtes posteriors.

Sens dubte el principal tret definitori de les etnicitats celtes és la llengua. Ja que la resta d'aspectes històrics i culturals van ser més canviants, mentre que la llengua és més estable enfront a l'esdevenir històric, tot i que a causa del canvi lingüístic les llengües celtes es van anar diversificant en un procés anàleg al que va portar del llatí a les llengües romàniques.

Les llengües celtes deriven d'un conjunt de dialectes del protoindoeuropeu, idioma que cronològicament ocupa una posició intermèdia dins de la família indoeuropea. A partir dels trets comuns a les llengües celtes mitjançant els mètodes de la lingüística històrica s'ha reconstruït del proto-cèltic que és una aproximació a la llengua mare que va donar lloc per diversificació a les llengües celtes històricament conegudes.

Religió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mitologia celta

La religió dels antics celtes, particularment la dels gals abans de la conquesta romana, no és ben coneguda, i les dades de què es disposen per reconstruir-la són escasses i no gaire precises.

El culte estava a càrrec dels "druides", sacerdots que alhora eren els educadors de la joventut. Els monuments anomenats "Pedres druídiques", anteriors a l'arribada dels celtes a l'oest d'Europa, semblen no haver representat cap paper en la religió dels antics gals.

Durant molt temps només van existir cultes locals especialment relacionats amb les muntanyes, els boscos i les aigües, a qui s'invocava sota diferents noms. Trobem el déu Vosges, la deessa Ardenes, el déu Dumi, les divinitats de les fonts o dels rius: Sequana (la font del Sena), Nemausis (la font de Nimes).

Més tard es va establir el culte de les grans divinitats, més o menys comú a tota la Gàl·lia, i que en l'època galorromana es van anar identificant amb les divinitats de la mitologia romana: Teutates, espècie de Mercuri amb una mica de Júpiter i de Mart; Taranis, relacionat amb el raig, però freturós del poder suprem de Júpiter; Esus, déu de la guerra i del bestiar, assimilat de Mart o de Silvanus; Belenos, déu de les arts, relacionat amb el sol i comparat amb Apol·lo; Cernumnos, déu del somni i de la mort, com Plutó.

Al costat d'ells figuraven deesses, com: Rosmer, associada a Teutates; Belisama, deessa de les arts del foc, assimilada a Minerva; Epona, deessa de l'abundància agrícola, assimilada a Ceres.

Els gals van tenir també divinitats abstractes o genis de les ciutats.

Entre les pràctiques de la superstició popular és famosa la recol·lecció, d'acord amb prescripcions fixes, del vesc, al qual es considerava dotat de virtuts extraordinàries.

Alguns pobles celtes[modifica | modifica el codi]

Celtibers[modifica | modifica el codi]

Article principal: Celtibers

El territori peninsular sobre el qual s'assenten els nouvinguts (preceltes) estava habitat per pobles preibers (a part de geogràfic, iber és un terme cultural). Es discuteix molt si es va produir un desplaçament, una conquesta, una aliança, assimilació, pacte o fusió entre celtes i ibers (de grat o com a serfs). Les primeres referències escrites sobre els celtibers es deuen a geògrafs i historiadors greco-llatins (Estrabó, Titus Livi, Plini i altres), encara que el seu estudi, que arrenca del segle XV, no adquireix rang científic fins als inicis del segle XX (marquès de Cerralbo, Schulten, Taracena, Caro Baroja, etc.), cobrant renovat impuls en els últims anys. Malgrat aquest excepcional patrimoni literari, encara avui es discuteixen aspectes claus per a la seva definició: els límits del seu territori, la seva veritable personalitat o la seva pròpia genealogia.

Les dades disponibles són contradictòries i les teories dels autors difereixen sobre el tema. Fins i tot podria donar-se una barreja de totes les opcions possibles, ja que les densitats de població i els recursos disponibles són molt especulatives. Les relacions i influències mútues van canviar amb el pas del temps. Es testifica una gran presència pre-cèltica a zones de la Bètica (actual Huelva i Sevilla) que s'intenten explicar mitjançant la presència de serfs, mercenaris o bosses aïllades de colons.

La cultura dels celtibers va fer seva l'herència dels ibers, dels que van adoptar el sistema d'escriptura. Després de la caiguda de Numància en el 133 aC, el seu territori va passar a formar part de la província romana d'Hispània Citerior.

Hi ha també un bon nombre de monedes gravades amb el nom celtiber de la ciutat o dels habitants de la ciutat on aquelles van ser encunyades. A més, s'han trobat 20 tesserae hospitals gravades, petites plaques de bronze utilitzades com a símbol de pacte entre dues parts, generalment entre un individu i una comunitat, amb les quals el portador podia sol·licitar hospitalitat al llarg dels seus viatges. La majoria d'aquestes inscripcions són molt breus, amb l'excepció de la tessera de Luzaga (24 paraules).

Gals[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gals

Els gals eren els pobles que van habitar el que avui és França, Bèlgica, l'oest de Suïssa i les zones dels Països Baixos i Alemanya a l'oest del Rin, i una franja encara poc determinada d'aquest últim país, a la riba dreta del riu. Els gàlates eren un poble gal que va emigrar a l'Àsia Menor i es va establir a la regió anomenada Galàcia.

Els grecs els van anomenar celtes mentre que els romans els van denominar "gals", i a la seva gran regió, la Gàl·lia. Ja els mateixos romans havien notat això, pel que feien una diferència entre la Gàl·lia Cisalpina (d'aquest costat dels Alps) i la Gàl·lia Transalpina (de l'altre costat dels Alps). Al seu torn, la Transalpina era dividida en quatre que, segons l'època de Roma, van anomenar Gàl·lia Belga (de celtes menys ortodoxos), la Gàl·lia Comata o Melenuna (la netament cèltica o tradicional), la Gàl·lia Aquitana (amb celtes de característiques diverses o poc definides) i la Gàl·lia Lugúria o Celtoligur, la primera a ser annexada a Roma com la Provintia.

Britans[modifica | modifica el codi]

Article principal: Britans

Els britans o britons van ser els pobles indígenes que van habitar l'illa de la Gran Bretanya (Albió), els quals podien ser descrits com celtes insulars abans que la seva llengua i cultura fossin reemplaçades per les dels invasors anglosaxons.

Aquests pobles parlaven llengües britòniques i compartien tradicions culturals comunes. En termes de llengua i cultura, gran part de tot l'oest d'Europa va ser principalment cèltica durant aquest període, encara que l'illa de la Gran Bretanya i la Bretanya continental van estar habitades per celtes britans. Els habitants d'Irlanda, l'Illa de Man i Dalriada eren escots o celtes gaèlics, parlants de llengües goidèliques.

Part dels erudits en la matèria argumenten que el desconegut idioma picte era d'origen brità, si bé a la Britània prerromana els pictes es distingien com un grup separat, de la mateixa manera que els escots de Dalriada. En qualsevol cas, el terme brità es refereix tradicionalment als habitants de l'antiga Britània excloent als pictes, ja que molts dels trets culturals pictes (com per exemple, la seva escultura, terrisseria i monuments) diferien dels britans.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Haywood, John. The Celts: Bronze Age to New Age (en anglès). Pearson Education, 2004, p.8. ISBN 058250578X. 
  2. Ruiz Zapatero, Gonzalo. «Celts and iberians: Ideological manipulations in spanish archaeology». A: Cultural identity and archaeology: the construction of European communities (en anglès). Routledge, 1996, p.179-180. ISBN 0415106761. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • John Koch "Celtic culture: A historical encyclopedia. (pp 20) California. 2006. the validity of appliying the term "celtic" to any group of people of culture of any period has been questioned, especially in conection with the cultural history of ireland and Britain. Thus the defining criterion of "peoples and countries that do, or once did, use celtic languages
  • Barra Ó’Donnabháin "The Celts and the archaeology of later prehistoric Ireland" New agendas in Irish prehistory. (pp. 189–196) Bray. 2000.
  • Markale, Jean (1992). Los celtas y la civilización celta: mito e historia. Madrid: Taurus Ediciones. ISBN 84-306-0230-5.
  • Ruiz Zapatero, Gonzalo. El concepto de Celtas en la Prehistoria europea y española. Universidad Complutenese de Madrid. Edición ACTAS, 1993.
  • Heródoto. Historias.
  • Juli Cèsar, De bello gallico
  • Renfrew, Colin. La Arqueología y el Lenguaje. Editorial Crítica, 2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Celtes Modifica l'enllaç a Wikidata