Celtibèric

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la llengua dels celtibers. Vegeu-ne altres significats a «celtibers».
Celtibèic
?
Parlat a:
Regió: peninsula Ibèrica
Parlants: extinta
Rànquing: -
Classificació genètica: Indoeuropea

  Celtica
   Celtica continental Celtibèric

estatus oficial
Llengua oficial de: -
Regulat per: -
codis de la llengua
ISO 639-1 -
ISO 639-2 -
ISO 639-3 xce
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg
Llengües paleohispàniques

El celtibèric és una llengua paleohispànica coneguda per testimonis directes, és a dir una llengua que es parlava a la península Ibèrica abans que la llengua llatina hi esdevingués la llengua dominant i de la que se n'han conservat textos. La llengua celtibèrica està documentada per escrit fonamentalment en signari celtibèric i en alfabet llatí. Tot i que la cronologia precisa de la majoria de les inscripcions celtibèriques és desconeguda, les més antigues es documenten a la primera meitat del segle II aC i les més modernes a finals del segle I aC o potser principis del segle I.

Aquesta llengua pertany al grup de llengües cèltiques de la família indoeuropea. Tot i presentar una filiació clara que la relaciona amb multitud de llengües ben conegudes, la interpretació dels textos en aquesta llengua és encara controvertida.

Les inscripcions celtibèriques, unes dues-centes, es distribueixen per la vall de l'Ebre i les capçaleres del Tajo i Duero en el territori (Celtibèria) que les fonts clàssiques atribueixen als celtibers (arevacs, lusons, tits, bels, pelendons i berons). Els textos en llengua celtibèrica apareixen sobre suports molt variats (monedes de plata i bronze, tésseres de plata o bronze, plaquetes de bronze, ceràmiques de vernís negre, àmfores, torteres, plaques de pedra, etc.) Alguna d'elles és excepcionalment llarga com el tercer bronze de Botorrita (Saragossa) amb més de tres mil signes que conté una mena de cens d'aproximadament 250 persones.

Història[modifica | modifica el codi]

La llengua dels celtibers existeix avui només en inscripcions antigues. L'idioma va ser portat a la Península per immigrants celtes de la Gàl·lia i es va parlar en les parts centrals i del nord. És possible que el celtibèric no fos l'única llengua celta d'Ibèria, ja que hi ha proves de noms de llocs al nord de Catalunya on es parlava gal allí. Per això, i pel fet que potser s'hagin parlat altres idiomes indoeuropeus antics a Ibèria, és difícil delimitar amb exactitud la zona celtibera.

A l'oest de la zona celtibèrica, el lusità es parlava en el que ara és Portugal. És possible que el lusità fos un dialecte del celtibèric, o una llengua celta diferent. Altres creuen que les poques restes de l'idioma suggereixen que el lusità era una llengua indoeuropea diferent.

El celtibèric es parlava a partir del segle IV aC quan Herodot va esmentar que els Keltoi vivien a l'altre costat de les Columnes d'Hèrcules, i els celtibers s'esmentaven en documents romans i grecs a partir del segle III a. C. Els celtibers per fi van ser dominats pels romans després del 49 a. C., i per descomptat el seu idioma va cedir ràpidament al llatí. No obstant això, sobreviuria fins als començaments de l'era cristiana.

L'euskera és l'únic idioma preromà d'Ibèria que ha sobreviscut. Com a curiositat, l'actual Comunitat Autònoma Basca, arqueològicament, era una zona celtibera, mentre que Navarra seria la zona euskèrica. Hi ha unes paraules celtes en el basc, prestades del celtibèric. Algunes paraules celtiberes també van ser adoptades pel llatí, i encara sobreviuen en el castellà i català moderns, per exemple, la celtibera camanom va passar (irlandès céimm, gal·lès cam, "pas"), prestada com camminum, donant "camí" en català i "chemin" en francès.

El celtibèric va pertànyer a una branca paral·lela de la família cèltica. Mostra trets molt antics, i com el goidèlic, havia preservat la kw original. Això, juntament amb les llegendes celtes que ens parlen de contactes antics entre Irlanda i els celtibers, han portat a sostenir que el goidèlic es va dur a Irlanda des d'Ibèria. Per cert, hi havia contactes entre els celtes d'Ibèria i els d'Irlanda, però l'evidència existent suporta millor la interpretació que el celtibèric i el goidèlic són dues branques semblants però diferents del celta, que s'havien separat ambdós molt aviat com dues llengües celtes i no van tenir una relació molt estreta entre si. El celtibèric no va tenir alguns trets molt distintius del goidèlic, per exemple, la posició inicial del verb ni les preposicions conjugades. Els lingüistes consideren que dos idiomes tenen una afinitat estreta si mostren innovacions comunes. Això exactament no va ser el cas del celtibèric i del goidèlic.

El celtibèric es va escriure en un alfabet que també es va usar per escriure els altres idiomes preromans de la península. L'alfabet s'utilitzava en primer lloc per escriure l'idioma dels ibers, que no el coneixem bé. L'alfabet no combina bé amb la fonologia d'una llengua indoeuropea, i això fa encara més difícil la interpretació de les inscripcions celtiberes. Hi ha un gran nombre d'inscripcions celtiberes, la majoria d'elles paraules o noms simples escrits en ceràmica. També hi ha dues curtes inscripcions, més probablement dedicacions, de Peñalba de Villastar i de Luzaga. La inscripció més important, sens dubte, és la inscripció llarga de Botorrita, a prop de Saragossa.

L'extinció del celtibèric no va posar fi a la història de les llengües celtes a la península Ibèrica. En els segles V i VI, després de la caiguda de l'Imperi Romà, alguns parlants del celta britànic van fugir des del sud de la Gran Bretanya per escapar dels invasors anglosaxons. La majoria d'aquests es van instal·lar a l'Armòrica de la Gàl·lia (a la Bretanya moderna), i alguns van arribar a Galícia, on el seu idioma va sobreviure i es va transformar de diverses maneres durant diverses generacions.

Escriptura celtibèrica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Escriptura celtibèrica
Estil d'escriptura celtibèrica.

La llengua dels celtibers està documentada per escrit fonamentalment en escriptura celtibèrica, però també en llatí. Els textos en llengua celtibèrica es poden llegir sense dificultats i tot i que aquesta llengua pertany al grup de llengües cèltiques de la família indoeuropea, la interpretació dels textos en aquesta llengua és encara controvertida.

Textos d'exemple[modifica | modifica el codi]


A.1. tirikantam : berkunetakam : tokoitoskue : sarnikio (:) kue : sua : kombalkez : nelitom
A.2. nekue [: to : u]ertaunei : litom : nekue : taunei : litom : nekue : masnai : tizaunei : litom : soz : auku
A.3. aresta[lo] : tamai : uta : oskues : stena : uerzoniti : silabur : sleitom : konskilitom : kabizeti
A.4. kantom [:] sankilistara : otanaum : tokoitei : eni : uta : oskuez : boustomue : koruinomue
A.5. makasiamue : ailamue : ambitiseti : kamanom : usabituz : ozas : sues : sailo : kusta : bizetuz : iom
A.6. asekati : [a]mbitinkounei : stena : es : uertai : entara : tiris : matus : tinbituz : neito : tirikantam
A.7. eni : oisatuz : iomui : listas : titas : zizonti : somui : iom : arznas : bionti : iom : kustaikos
A.8. arznas : kuati : ias : ozias : uertatosue : temeiue : robiseti : saum : tekametinas : tatuz : somei
A.9. enitouzei : iste : ankios : iste : esankios : uze : areitena : sarnikiei : akainakubos
A.10. nebintor : tokoitei : ios : uramtiomue : auzeti : aratimue : tekametam : tatuz : iom : tokoitoskue
A.11. sarnikiokue : aiuizas : kombalkores : aleites : iste : ires : ruzimuz : abulu : ubokum
(Transcripció Jordán 2004)


  • Gran inscripció de Peñalba de Villastar (Terol). Probablement un text votiu. Alfabet llatí.


ENIOROSEI
VTA TIGINO TIATVNEI
TRECAIAS TO LVGVEI
ARAIANOM COMEIMV
ENIOROSEI EQVEISVIQVE
OCRIS OLOCAS TOGIAS SISTAT LVGVEI TIASO
TOGIAS
(Transcripció Meid 1994)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Celtibèric
  • Hoz, Javier de (2005): «La lengua y la escritura celtibéricas», Celtiberos. Tras la estela de Numancia, pp. 417-426.
  • Jordán, Carlos. (2004): Celtibérico, Zaragoza.
  • Meid, Wolfgang. (1994). Celtiberian Inscriptions, Budapest.
  • Untermann, Jürgen. (1997): Monumenta Linguarum Hispanicarum. IV Die tartessischen, keltiberischen und lusitanischen Inschriften, Wiesbaden.
  • Velaza, Javier (1999): «Balance actual de la onomástica personal celtibérica», Pueblos, lenguas y escrituras en la Hispania Prerromana, pp. 663-683.
  • Villar, Francisco (1995): Estudios de celtibérico y de toponimia prerromana, Salamanca.