Cementiri del Poblenou

Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:02, 2 set 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Cementiri de Poblenou
Imatge de l'interior
Imatge
Dades
TipusCementiri Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteAntonio Ginesi
Joan Nolla i Cortès
Josep Nolla Modifica el valor a Wikidata
Construcció1775 Modifica el valor a Wikidata
Construcció1775; 1816-17; 1849-52
Característiques
Estil arquitectònicModernista
Materialpedra Modifica el valor a Wikidata
Superfície55 ha Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Poblenou (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióAv. Icària - c. Taulat - c. Carmen Amaya. Barcelona
Map
 41° 23′ 42″ N, 2° 12′ 04″ E / 41.395°N,2.2011°E / 41.395; 2.2011
BCIL
IdentificadorCatàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. 08019/2970
Plànol

Perspectiva dels nínxols

El cementiri del Poblenou està situat al barri del mateix nom de la ciutat de Barcelona, al carrer Taulat núm. 2. Es coneix també com a cementiri de l'Est pel nom oficial que va tenir durant molts anys i com a Cementiri Vell,[1] per oposició al Cementiri Nou que és el de Montjuïc. També fou citat, durant els seus primers temps com a Cementiri General.

Va ser inaugurat pel bisbe Climent l'any 1775 qui l'havia fet construir per raons d'higiene, avançant-se a la mesura que el 1787 obligava a traslladar fora de les muralles de la ciutat tots els cementiris i enterraments de les parròquies. És, doncs, el primer cementiri de la ciutat que va ser construït fora del perímetre emmurallat.[2] Tot i això, els cementiris parroquials van trigar a deixar-se de fer servir, i els primers anys el cementiri del Poblenou va servir principalment per acollir definitivament les despulles que periòdicament es retiraven dels cementiris de l'interior de la ciutat per encabir-hi noves sepultures.[1] L'any 1813 va ser destruït per les tropes napoleòniques per evitar el risc que servís de parapet per atacar la ciutadella i l'any 1819 va ser reconstruït al mateix lloc que ocupa actualment.[1]

L'arquitecte d'aquesta reconstrucció fou l'italià Antonio Ginesi. És un disseny d'estil neoclàssic amb una distribució ordenada i simètrica, reflectint els gustos estètics de l'època, però incloent algunes referències a l'antic Egipte, com un disc solar a la façana de la capella o el remat en forma de piràmide a l'entrada. Ginesi es va inspirar en els cementiris de tipus mediterrani com el construït a Pisa a finals del segle XVIII. Consta d'una planta rectangular, envoltada per alts murs, amb una entrada monumental que s'obre a una plaça semicircular. Al fons del recinte, una capella i al mig -distribuint les diferents seccions- un monument o una creu. En el cas del Poblenou, el monument central és el mausoleu dedicat a la memòria de les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821 que va causar més de 6.000 morts a Barcelona.[3]

L'any 1849 es produeix una important ampliació incorporant un espai rectangular al costat oposat a l'entrada[1] dedicat exclusivament a panteons de les classes benestants on es concentren una bona mostra de les obres dels millors arquitectes i escultors de la segona meitat del segle XIX, d'estil eclèctic, neoclàssic i modernista.[4] En la mateixa ampliació es van fer al costat de ponent els jardins semicirculars que hi ha davant de la porta.[1]

El 1880 es fa una altra ampliació, pel costat de mar, presidida per una monumental creu d'estil cèltic. En aquesta ampliació, un petit recinte es va destinar a sepultura dels difunts de religions diferents de la catòlica.[1]

Personalitats enterrades

Llista de personalitats per ordre cronològic de mort:

I panteons d'algunes famílies importants a la ciutat durant el segle XIX: Porcar, Arnús (panteons 119 i 139), Girona, Güell, Garriga i Nogués (Dep. I, illa 4, panteó 20), Bonaplata (Dep. II, A.C. 49), Jaumandreu, Macaya, Brusi (Dep. II, panteó 206), marquesos d'Alfarràs (Dep. I, illa 3a exterior, núm. 413-414), marquesos de Dou (tanca 1a, núm. 3556), marquesos de Lamadrid, etc.

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Nou viatge a Icària. Barcelona: Arxiu històric del Poblenou, 1990, p. 34-37. 
  2. Babiano i Sànchez, Eloi. Antoni Rovira i Trias. Arquitecte de Barcelona. Barcelona: Viena, 2007. ISBN 978-84-8330-435-8. 
  3. Daniel Venteo. El cementiri de Poblenou: memòria de la Barcelona contemporània. Barcelona Metropòlis Mediterrània, n.65. Publicacions de l'Ajuntament de Barcelona (2006).
  4. Cementiris de Barcelona. "Un passeig pel cementiri de Poblenou". Guia del visitant. Barcelona-2007
  5. Sòria i Bascompte, 2006, p. 28.
  6. 6,0 6,1 Sòria i Bascompte, 2006, p. 29.
  7. Sòria i Bascompte, 2006, p. 30.
  8. Gómez-Alba, Julio. «Lluís Marià Vidal i Carreras». A: Ciència i Tècnica als Països Catalans. Barcelona: Fundació Catalana per la Recerca, 1995. ISBN 84-7583-441-8 [Consulta: 11 novembre 2014]. , pàg. 590

Bibliografia

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cementiri del Poblenou

. Stereograveyart: Galería fotogràfica en 3-D del cementiri.