Cent escoles de pensament

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les Cent escoles de pensament o zhuzi baijia (en xinès tradicional 諸子百家, en xinès simplificat 诸子百家, pinyin zhūzǐ bǎijiā, Wade-Giles chu-tzu pai-chia, literalment "tots els mestres les cent escoles") va ser un període d'una gran expansió cultural i intel·lectual a la Xina, comprès entre els anys 770 aC i 221 aC, és a dir, durant les èpoques agitades de les Primaveres i tardors i dels Regnes combatents, a la fi de la dinastia Zhou. També se l'anomena "l'edat d'or de filosofia xinesa" perquè s'hi van desenvolupar un gran nombre d'idees moltes de les quals han influït profundament la consciència i el comportament social de tota l'Àsia oriental fins avui dia. Els pensadors d'aquesta època van ser sovint erudits itinerants, que eren contractats per diversos governants estatals com a assessors sobre els mètodes de govern, de guerra i de diplomàcia. Aquest període es va acabar amb l'arribada al poder de la dinastia Qin i la subsegüent purga filosòfica ordenada per l'emperador Qin Shi Huangdi.

Història[modifica | modifica el codi]

La dinastia Zhou (1122 aC–256 aC) va consolidar el control de la Xina tot dividint del territori en feus, que es van repartir entre els membres de la família reial i els seus seguidors. Amb el temps, però, aquests feus es van anar independitzant del poder central i van constituir-se en regnes que van començar a competir entre si. Com a resultat d'aquestes lluites va crear-se un estat de guerra gairebé permanent, i els sistema de govern dels Zhou va deixar de garantir la unitat política.[1]

La fragmentació del territori xinès en regnes combatents va tenir l'efecte de fragmentar també les institucions culturals, i els "funcionaris" d'aquestes institucions van haver de buscar la manera de guanyar-se la vida, tot oferint els seus serveis com a assessors dels sobirans dels diversos regnes. Va ser a partir dels ensenyaments de cadascun d'aquests erudits que va aparèixer la gran quantitat d'escoles de pensament d'aquest període.[1]

Les sis escoles[modifica | modifica el codi]

Hi ha hagut diversos intents de triar d'entre tots aquests corrents aquells que es poden considerar essencials dins la història del pensament xinès. El primer historiador que va fer-ne una classificació va ser Sima Tan (vers el 165 aC110 aC), que va definir "les sis escoles":

  1. daodejia o Escola del Tao ('el camí') i del Te ('la força interior'); més coneguda com a daojia, o taoisme
  2. rujia o Escola de lletrats, coneguda com a "confucianisme"; els ru (lletrats) eren els mestres experts en l'estudi i l'ensenyament dels llibres clàssics i de la cultura clàssica
  3. mojia o Escola de Mozi; gran rival de l'anterior que preconitzava un utilitarisme radical, la pau i l'igualitarisme
  4. yinyangjia o Escola del Yin-Yang; escola cosmològica de caràcter estrictament naturalista
  5. mingjia o Escola de noms; una mena de sofisme xinès
  6. fajia o Escola de lleis; escola basada en teories de governació fonamentades en l'establiment d'un codi penal amb un estricte sistema de càstigs, i en una estructura de càrrecs públics amb les recompenses corresponents[1]

Les deu escoles[modifica | modifica el codi]

Un altre historiador, Liu Xin (vers el 46 aC - 23 dC), va fer una nova classificació en què va afegir quatre escoles a les sis de Sima Tan:[1]

  1. zonghengjia o Escola dels diplomàtics; partidària d'emprar la política i la diplomàcia per resoldre pràcticament els problemes, sense ocupar-se dels aspectes morals
  2. nongjia o Escola dels agricultors; preconitzava un igualitarisme comunalista basat en l'agricultura
  3. zajia o Escola dels eclèctics; va compendiar diverses filosofies minoritàries
  4. xiaoshuojia o Escola dels narradors de contes o 'de les petites narracions'; recull del pensament de filòsofs menors

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Introducció al pensament xinès, apunts Masters IBEI per Seán Golden