Charles François Dumouriez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Charles François Dumouriez
26 de gener de 1739

14 de març de 1823 (als 84 anys)

Charles François Dumouriez
Charles François du Périer du Mouriez
Lloc de naixement: Cambrai, Departament del Nord
Lloc de defunció: Turville Park, Oxford
Lleialtat: Regne de França Regne de França
França República francesa
Imperi britànic Regne de la Gran Bretanya
Portugal Regne de Portugal
Arma/servei: França Grande Armée
Anys de servei: 1758–1793
Rang: General de Divisió
Batalles/guerres: Batalla de Valmy
Batalla de Jemappes
Batalla de Neerwinden
Condecoracions: Cavaller de l'Ordre de Sant Lluís

Charles François du Périer du Mouriez, anomenat Dumouriez (Cambrai, 25 de gener de 1739 - Turville Park, Oxford, 14 de març de 1823) Fou un general i polític francès.

Feu la seva primera campanya als 19 anys, com a corneta d'un regiment de cavalleria en el que arribà ser capità, i com a capità serví en l'exèrcit francès durant la Guerra dels Set Anys, entre 1756 i 1763. Acabada la guerra, fou llicenciat. Sense mitjans econòmics, provà d'allistar-se a l'exèrcit de la República de Gènova que lluitava a Còrsega, però, fou rebutjat. Provà de parlar amb Paoli, cap dels insurrectes corsos, que també el rebutjà. Finalment, tractà d'encetar una revolta democràtica a l'illa, però, sense cap èxit. Llavors tornà a França i proposà al secretari d'Estat d'Afers Estrangers de la Guerra i de la Marina, Étienne François de Choiseul, el duc de Choiseul, un pla per envair Còrsega, que també fou rebutjat. Tanmateix, aconseguí del duc una gratificació de 18.000 lliures i una missió com a agent secret a la cort de Madrid.

El 1768 tornà d'Espanya i fou enviat amb una força d'ocupació a Còrsega, que havia estat comprada per Lluís XV, rei de França, a la República de Gènova.

El 1770 fou enviat en un altra missió secreta a Rússia, per tal de donar suport militarment a la revolta dels patriotes polonesos de la Confederació de Bar. El 23 de maig de 1771, al front d'un petit exèrcit de confederats atacà un exèrcit rus, sent derrotat pel general Aleksandr Suvórov a la batalla de Lanckorona, a la Petita Polònia.

El 1772, el feren retornar a França i el duc de Broglie, cap de la diplomàcia secreta de Lluís XV, li donà com a missió ajudar al rei de Suècia, Gustau III, en la seva lluita contra l'aristocràcia sueca. Però, fou arrestat a Hamburg i empresonat a la Bastilla per D'Aiguillon, secretari d'afers estrangers francès, que no havia estat informat pel duc de Broglie. No va sortir de la presó fins a la mort del rei, probablement per haver fet desaparéixer part dels fons destinats a la missió.

Lluís XVI l'alliberà i li va donar diversos encàrrecs, entre ells el de dirigir la construcció del nou port de Cherbourg. Durant aquest període rebé el grau de mariscal de camp i el 1789 fou nomenat governador del Castell de Caen.

En esclatar la Revolució Francesa, prengué part pels revolucionaris. Es traslladà a París i el 1790 s'afilià al Club dels Jacobins. El 1791 fou comandant de les tropes enviades a aixafar la revolta de La Vendée.

El 1792 fou nomenat ministre d'afers estrangers i planejà la guerra contra Àustria d'acord amb Lluís XVI, però es produí la traïció dels militars: quan els girondins reaccionaren amb mesures radicals, el rei els destituí.

Dumouriez dimití i es convertí en un dels caps de l'exèrcit del nord per la seva amistat amb Danton. A mitjans de setembre de 1792 se li uniren els exèrcits de Kellermann y Beurnonville i el 20 de setembre Dumouriez aconseguí derrotar als prussians a Valmy. El 3 de novembre a Jemmapes derrotà als austríacs i conquesta dels Països Baixos austríacs, on portà a terme una sèrie de mesures revolucionàries, a més d'intentar llur independència sota el seu comandament; Bèlgica fou annexada a França.

Tornà a Paris per provar de salvar a Lluís XVI. Va ser rebut amb aclamacions populars, però, es va trobar amb l'oposició dels “montagnards" i del ministre de la guerra, el que el va apropar als Girondins. El 26 de gener de 1793 abandonà Paris. Arribat a Amiens, se n'assabentà de la ruptura de les hostilitats amb Anglaterra i les Províncies Unides. Al front de l'exèrcit del nord, inicià la conquesta d'Holanda, seguint la política de "fronteres naturals", prengué Breda i Bergen op Zoom, però el 18 de març fou vençut a Neerwinden.

Dumouriez es posà en contacte amb el general austríac per tal d'assolir l'aturada de les hostilitats en canvi d'anar amb les seves tropes cap a París, fer sortir Maria Antonieta i els seus fills de la presó del Temple i restablir la monarquia. El 2 d'abril, la Convenció Nacional envià al seu quarter general al ministre Beurnonville acompanyat d'alguns diputats; Dumouriez lliurà als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra, que foren internats a Olmütz. Tractà d'anar a Paris però les seves tropes no el seguiren i s'hagué de passar a l'enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII.

Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l'estranger foren sempre un fracàs: el 1800 s'oferí a Rússia, el 1805 a Prússia, el 1807 a Suècia, el 1808 a Portugal i el mateix any entrà a Espanya i, a la fi, fou conseller del ministre anglés Castlereagh i del duc de Wellington. Dummoriez no tornà mai més a França, morí a Turville Park, el 14 de març de 1823.