Charles Koechlin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Charles Koechlin

Charles Louis Eugène Koechlin (París, 27 de novembre de 1867 - 31 de desembre de 1950) va ser un compositor, musicòleg i pedagog musical francès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Koechlin va nàixer a París, i era el fill petit d'una nombrosa fillada. La família de sa mare procedia d'Alsàcia i ell es va identificar amb aquell país. El seu avi matern havia estat el famós filàntrop i empresari tèxtil Jean Dollfus, i Koechlin va heretar la seua forta i avançada consciència social. Son pare morí quan ell tenia només 14 anys d'edat. Tot i que ben aviat va mostrar els seus interessos musicals, la seua família el volia enginyer. Va ingressar a l'École Polytechnique l'any 1887, però l'any següent se li va diagnosticar tuberculosi i va haver de passar 6 mesos de recuperació a Algèria. Va haver de repetir el primer any a l'École, i finalment es va graduar amb qualificacions mediocres. Després d'una baralla amb la seua família i de prendre classes particulars amb Charles Lefebvre, l'any 1980 va ingressar al Conservatori de París, on va estudiar harmonia amb Antoine Taudou. L'any 1892 va començar a estudiar composició amb Massenet, fuga i contrapunt amb André Gedalge i història de la música amb Louis Bourgault-Ducoudray. Entre els seus companys del Conservatori cal esmentar George Enescu, Ernest Le Grand, Reynaldo Hahn, Max d’Ollone, Henri Rabaud i Florent Schmitt. A partir de 1896 va ser deixeble de Gabriel Fauré, el qual també tenia com a alumnes Ravel i Jean Roger-Ducasse. Fauré va ser una gran influència per a Koechlin; de fet Koechlin va escriure la primera biografia de Fauré (1927), una obra encara avui molt valorada. L'any 1898 un agraït Koechlin va orquestrar la popular suite de Fauré Pelléas et Melisande, i l'any 1900 va ajudar Fauré en la producció de l'ambiciós drama a l'aire lliure Promethée.

Després de la seua graduació va dedicar-se a la composició i a l'ensenyament, a nivell particular. Es va casar amb Suzanne Pierrard l'any 1903. El 1909 va iniciar el seu habitual treball com a crític per a la Chronique des arts i el 1910 va ser un dels fundadors, en companyia de Ravel, de la Société musicale indépendante, amb les activitats de la qual va estar intensament compromès. Des dels seus inicicis fins a la seua mort va ser un apassionat partidari de la International Society for Contemporary Music, de la qual va arribar a ocupar-ne la secció francesa. L'any 1937 va ser elegit president de la Fédération Musicale Populaire. Al principi gaudia d'una posició benestant, i dividia el seu temps entre París i cases de lleure a Villers-sur-Mer i la Costa d'Atzur, però després de la Primera Guerra Mundial la seua situació econòmica va empitjorar i va haver de vendre una de les seues cases. A més, des de l'any 1915, va haver de treballar com a professor. En part degut a la seua radical defensa dels joves compositors i dels nous estils, mai no va reeixir a aconseguir una plaça estable de professor, tot i que va ser examinador d'un bon grapat d'institucions (per exemple dels conservatoris de Brussel·les, Reims i Marsella). L'any 1926 va ser rebutjat com a professor de contrapunt i fuga al Conservatori de París per vint vots a 2 (els dos vots positius van ser els d'Albert Roussel i Maurice Emmanuel), però entre 1935 i 1939 va ser professor de fuga i polifonia modal a la Schola Cantorum.

Va visitar els Estats Units d'Amèrica quatre vegades per impartir classes, els anys 1918-19, 1928, 1929 i 1937. En la segona i tercera visites va dictar classes a laUniversitat de Califòrnia, Berkeley. En la visita de 1929, el seu poema simfònic La joie paienne va guanyar el Premi Hollywood Bowl de Composició i va ser interpretat sota la batuta d'Eugene Goossens. Tot i així, Koechlin va haver de pagar la preparació de les particel·les, i en els anys 1930 va invertir la major part dels seus estalvis per organitzar interpretacions d'algunes de les seues obres orquestrals. Finalment, en la dècada del 1940 el departament musical de la Ràdio Belga va donar-li suport, tot retransmitint diverses estrenes d'obres importants, incloent-hi la primera interpretació completa del seu cicle sobre El llibre de la selva. Va morir, i va ser enterrat, a la seua casa de camp de Le Canadel, al departament de Var, a l'edat de 83 anys.

Estil i obres[modifica | modifica el codi]

Koechlin va ser tremendament prolífic, tal com suggereix la llista d'obres que apareix més endavant (llista no exhaustiva). Va ser extremadament eclèctic pel que fa a la inspiració (la natura, el misteriós orient, el folklore francès, les corals de Bach, la cultura hel·lenística, l'astronomia, les pel·lícules de Hollywood, etc.) i a la tècnica musical, però l'essència expressiva del seu llenguatge va romandre diferenciada del dels seus contemporanis. Al principi de la seua carrera es va concentrar en les cançons amb acompanyament orquestral, poques de les quals van ser interpretades al llarg de la seua vida. Un recent (2006) enregistrament d'una selecció d'aquestes obres (Hänssler Classic CD93.159) mostra que llavors ja sobresortia com a mestre posseïdor d'un estil impressionista molt personal, derivat més que de Debussy de Berlioz i Fauré. Posteriorment va conrear el poema simfònic i la música instrumental i de cambra. Després de la Primera Guerra Mundial, la seua persistent devoció pel poema simfònic i la gran orquestra, en un període en què l'estil neoclàssic i els petits conjunts eren la moda, potser va descoratjar la interpretació i l'acceptació de la seua obra. Entre les seues compocicions cal destacar els quatre poemes simfònics i les tres cançons amb acompanyament orquestral que formen el cicle sobre El llibre de la selva, inspirat en l'obra de Rudyard Kipling; molts altres poemes simfònics, incloent-hi Le Buisson Ardent, basat en l'obra de Romain Rolland (es tracta d'un díptic de poemes per a orquestra, que poden ser interpretats independentment) i Le Docteur Fabricius, sobre la novel·la del seu oncle Charles Dolfus; tres quartets de corda; cinc simfonies, entre elles la Seven Stars Symphony, inspirada en Hollywood; sonates per a flauta, oboè, clarinet, fagot, trompa, violí, viola i violoncel, a més de gran quantitat de música de cambra; un bon grapat de cançons, més de dos-cents números d'opus en total; així com un elevat nombre de monòdies, estudis fugats, harmonitzacions corals i altres peces educatives. Encara avui moltes de les seues obres continuen sense publicar. Va compondre en diversos estils, de vegades amb un circunspecte contrapunt barroc, com en la fuga que obre la segona simfonia (no enregistrada fins al 2005), de vegades en estil impressionista, com en el poema simfònic Au Loin, o com en l'scherzo de la segona simfonia. Podia moure's des d'una extrema simplicitat en la textura i l'harmonia, fins a la més extrema complexitat, ja fóra entre diferents obres o fins i tot en la mateixa obra. Alguns dels seus efectes més característics naixen d'un tractament extremadament estàtic de l'harmonia; per exemple amb una sèria acumulada de cinquenes a través dela gamma sencera d'instruments. Sovint, les seues melodies són llargues, asimètriques i amplies en tessitura. Va estar molt interessat en les obres d'Arnold Schönberg, algunes de les quals va citar de memòria en el seu tractat d'orquestració. Un dels estils parodiats al poema simfònic Les Bandar-Log, del cicle d'El llibre de la selva, és la tècnica dodecafònica, tot i que ell mateix va ser autor d'unes quantes peces compostes en el que va anomenar style atonal-seriel. Estava fascinats pel cinema, i va compondre bandes sonores imaginàries dedicades a l'actriu de Hollywood Lilian Harvey, per la qual sentia gran admiració. La seua simfonia Seven Stars s'inspira en alguns dels més famosos papers cinematogràfics interpretats per Douglas Fairbanks, Lilian Harvey, Greta Garbo, Clara Bow, Marlene Dietrich, Emil Jannings i Charlie Chaplin. També va compondre un Epitafi per a Jean Harlow i una suite de danses per a Ginger Rogers. Va estar interessat en instruments poc habituals, principalment pel saxòfon i les Ones Martenot. Un moviment de la segona simfonia en requereix quatre (habitualment no s'inclouen en les interpretacions per la seua raresa). També va escriure algunes peces per a trompa de cacera, un instrument que ell mateix tocava. Va orquestrar diverses obres d'altres compositors. A més de la suite Pelléas et Mélisande de Fauré, esmentada adés, va orquestrar la major part de la "llegenda coreogràfica" Khamma, de Claude Debussy, sota la direcció del mateix compositor, a partir de la partitura de piano,[1] així com el ballet Within the Quota de Cole Porter. També va transcriure la Fantasia Wanderer de Schubert i la Bourrée Fantasque de Chabrier, entre d'altres.

Pedagog i teòric musical[modifica | modifica el codi]

Essent encara un estudiant, en la dècada del 1890, Koechlin va ser ajudant de Fauré en les classes de contrapunt, però tot i que després donaria classes particulars i va ser examinador extern del Conservatori de París, mai no va ocupar una plaça estable com a professor. Entre els compositors i compositores que van estudiar amb ell cal destacar Germaine Tailleferre, Roger Désormière, Francis Poulenc, Léon Algazi i Henri Sauguet. Cole Porter va estudiar orquestració amb ell entre 1923 i 1924. Darius Milhaud, tot i que mai no va ser alumne se, n'esdevingué amic íntim, i considerava que havia après més de Koechlin que de qualsevol altre professor.

Va escriure tres llibres de text: un d'Harmonia (3 vols, 1923-6), un de Teoria de la música (1932-4) i un voluminós tractat sobre orquestració (4 vols, 1935-43) que és considerat un clàssic en la matèria. També va deixar altres obres didàctiques menors, així com la biografia de Fauré esmentada adés.

Caràcter[modifica | modifica el codi]

Malgrat que mai no va gaudir d'un vertader èxit, Koechlin fou una figura aparentment venerada pel conjunt del món musical francès; la seua llarga barba contribuïa a atorgar-li un cert caràcter de figura patriarcal. Després de la seua malaltia de 1888, la necessitat de guanyar fortalesa física el va fer dedicar-se entusiàsticament a l'excursionisme, la natació i el tennis. També fou un astrònom afeccionat i un consumat fotògraf. Va ser un dels grans místics entre els compositors francesos, amb un credo personal més aviat panteista que cristià. Tot i que mai no va pertànyer al Partit Comunista, subscrivia els seus ideals, i sobretot a finals de la dècada del 1930 va estar especialment involucrat amb la idea d'una "Música per al Poble".

Selecció d'obres[modifica | modifica el codi]

Simfonies[modifica | modifica el codi]

  • Simfonia en La major (1893-1900)
  • Simfonia núm.1 op. 57bis (versió orquestral, 1926, del Quartet de corda núm. 2)
  • The Seven Stars Symphony op.132 (1933)
  • Symphonie d'Hymnes (1936) [cicle de moviments independents compostos amb antelació]
  • Simfonia núm. 2 op.196 (1943-44)[2]

Poemes simfònics[modifica | modifica el codi]

  • La Forêt, op.25 (1897-1906) & op.29 (1896-1907)
  • Nuit de Walpurgis Classique op.38 (1901-1916)
  • Soleil et danses dans la forêt op.43 núm.1 (1908-11)
  • Vers la plage lointaine, nocturne op.43 núm.2 (1908-1916)
  • Le printemps op.47 núm.1 (1908-11)
  • L'hiver op.47 núm.2 (1908-10 orch 1916)
  • Nuit de Juin op.48 núm.1 (1908-11 orch 1916)
  • Midi en Aout op.48 núm.2 (1908-11 orch 1916)
  • La course de Printemps op.95 (1908-25) (Cicle sobre El llibre de la selva)
  • Vers la Voûte étoilée op.129 (1923-33)
  • La Méditation de Purun Bhaghat op.159 (1936) (Cicle sobre El llibre de la selva)
  • La cité nouvelle, rêve d'avenir op.170 (1938; after H.G. Wells)
  • La loi de la jungle op.175 (1939-40) (Cicle sobre El llibre de la selva)
  • Les Bandar-Log op.176 (1939-40) (Cicle sobre El llibre de la selva)
  • Le buisson ardent opp.171 (1938) & 203 (1945)
  • Le Docteur Fabricius op.202 (1941-44, orch 1946)

Altres obres orquestrals[modifica | modifica el codi]

  • En rêve op.20 núm.1 (1896-1900)
  • Au loin op.20 núm.2 (1896-1900)
  • L'automne, symphonic suite op.30 (1896-1906)
  • Études Antiques op.46 (1908-10)
  • Suite légendaire op.54 (1901-15)
  • 5 Chorales dans les modes du moyen-age op.117bis (1931, orq. 1932)
  • Fugue Symphonique ‘Saint-Georges’ op.121 (1932)
  • L'andalouse dans Barcelone op.134 (1933)
  • Les eaux vives – música per a l'Exposició Universal de París de 1937, op.160 (1936)
  • Victoire de la vie op.167 (1938 – banda sonora de la pel·lícula d'Henri Cartier)
  • Offrande musicale sur le nom de BACH op.187 (1942-46)
  • Partita per a orquestra de cambra p. 205
  • Introducció i 4 Interludis d'estil atonal-serial op.214 (1947-48)

Obres per a solista i orquestra[modifica | modifica el codi]

  • 3 Corals per a orgue i orquestra op.49 (1909-16)
  • Ballade per a piano i orquestra op.50 (1911-19) (també per a piano sol)
  • Poème per a trompa i orquestra op.70bis (1927 orquestració de la sonata per a trompa)
  • 2 Sonates per a clarinet i orquestra de cambra, opp.85bis & 86bis (1946 arrs de les sonates per a clarinet i piano)
  • 20 Chansons Bretonnes per a violoncel i orquestra op.115 (1931-32) (arrs de 20 Chansons Bretonnes per a violoncel i piano)
  • Silhouettes de Comédie per a fagot i orquestra op.193
  • 2 Sonatines per a oboè d'amore i orquestra de cambra op.194 (1942-43)

Obres per a banda de música[modifica | modifica el codi]

  • Quelques chorals pour des fêtes populaires op.153 (1935-36)

Música de cambra[modifica | modifica el codi]

  • Quartet de corda núm.1 op.51 (1911-13)
  • Sonata, flauta i piano op.52 (1913)
  • Sonata, viola i piano op.53
  • Quartet de corda núm.2 op.57 (1911-15) [vegeu també la Simfonia núm.1]
  • Sonata, oboè i piano op.58 (1911-16)
  • Sonata, violí i piano op.64 (1915-16)
  • Sonata, violoncel i piano op.66 (1917)
  • Sonata, trompa i piano op.70 (1918-25)
  • Sonata, fagot i piano op 71
  • Quartet de corda núm.3 op.72 (1917-21)
  • Sonata, 2 flautes op.75 (1920)
  • Sonata núm.1, clarinet i piano op.85 (1923)
  • Sonata núm.2, clarinet i piano op.86 (1923)
  • Trio per a flauta, clarinet i fagot (or violí, viola i violoncel) (1927)
  • Qintet amb piano op.80
  • 20 Chansons Bretonnes per a violoncel i piano op.115 (1931-32)
  • L'Album de Lilian (Llibre I) per a flauta, clarinet, piano op.139 (1934)
  • L'Album de Lilian (Llibre II) per a flautí, flauta, piano, clavecí, ones martenot op.149 (1935)
  • Quintet núm.1 per a flauta, arpa i trio de corda Primavera op.156 (1936)
  • 14 Peces per a flauta i piano op.157b (1936)
  • Epitaphe de Jean Harlow per a flauta, saxòfon i piano op.164 (1937)
  • Septet per a instruments de vent op.165 (1937)
  • 14 Peces per a clarinet i piano op.178 (1942)
  • 14 Peces per a oboè i piano op.179 (1942)
  • 15 Peces per a trompa (or saxòfon) i piano op.180 (1942)
  • 15 Estudis per a saxòfon i piano op.188 (1942-44)
  • Sonate à sept per a flauta, oboè, arpa i quartet de corda op.221
  • Quintet núm.2 per a flauta, arpa i trio de corda Primavera II op.223 (1949)
  • Stèle funéraire per a flauta, flautí i flauta contralt op.224 (1950)

Música instrumental[modifica | modifica el codi]

  • 5 Sonatines per a piano op.59 (1915-16)
  • 4 Sonatines Françaises per a duet de piano, op.60 (1919) [també versió per a orchestra]
  • Paysages et Marines per a piano op.63 (1915-16) [també arranjat per a conjunt de cambra]
  • Les Heures Persanes, 16 peces per a piano op.65 (1913-19) [també versió orquestral]
  • 12 Pastorales per a piano op.77 (1916-20)
  • 4 Nouvelles Sonatines Françaises per a piano op.87 (1923-24)
  • L'ancienne Maison de Campagne per a piano op.124 (1923-33)
  • Danses pour Ginger Rogers per a piano op.163 (1937)
  • Vers le soleil – 7 monòdies per a ones martenot op.174 (1939)
  • Suite per a corn anglès op.185 (1942)
  • Les Chants de Nectaire, 96 peces per a flauta, en 3 sèries, opp.198, 199 & 200 (1944)
  • 15 Preludis per a piano op.209 (1946)
  • Le Repos du Tityre per a oboè d'amore, op.216

Obres corals[modifica | modifica el codi]

  • L'Abbaye, Suite religiosa per a solistes, cor i orquestra opp.16 & 42 (1908)
  • 3 Poèmes per a solistes, cor i orquestra op.18 (Cicle sobre El llibre de la selva)
  • Chant funèbre à la mémoire des jeunes femmes défuntes per a cor i orquestra op.37 (1902-08)
  • Chant pour Thaelmann per a cor i piano o banda de música op.138 (1934)
  • Requiem des pauvres bougres per a cors, orquestra, piano, orgue i ones martenot op.161 (1936-37)

Cançons[modifica | modifica el codi]

(La major part amb orquestra)

  • Rondels, Set I op.1 (1890-95)
  • 4 Poèmes d'Edmond Haraucourt op.7 (1890-97)
  • Rondels, Set II op.8 (1891-96)
  • Poèmes d'Automne op.13 (1894-99)
  • Rondels, Set III op.14 (1896-1901)
  • 3 Mélodies op.17 (1895-1900)
  • 2 Poèmes d'André Chénier op.23 (1900-02)
  • 6 Mélodies sur des poèsies d'Albert Samain op.31 (1902-6)
  • 5 Chansons de Bilitis op.39 (1898-1908)
  • 5 Mélodies sur des poèmes de 'Shéhérazade' de Tristan Klingsor Sèrie I op.56 (1914-16)
  • 8 Mélodies sur des poèmes de 'Shéhérazade' de Tristan Klingsor Sèrie II op.84 (1922-3)
  • 7 Chansons pour Gladys op.151 (1935)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Robert Orledge, Charles Koechlin (1867-1950) His Life and Works (Londres, 1989)

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles Koechlin Modifica l'enllaç a Wikidata