Charles d'Espagnac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retrat del general Charles d'Espagnac de Cominges de Couserans i de Foix.

Charles d'Espagnac de Cousserans de Cominges o d'Espagne, conegut a Catalunya com a Comte d'Espanya i a Espanya com a Carlos de España (Castell de Ramefòrt, Foix, Llenguadoc, 15 d'agost del 1775 - Organyà, Alt Urgell, 2 de novembre del 1839) fou un noble i militar francès al servei de la monarquia del Regne d'Espanya. Marquès d'Espagnac i baró de Ramefòrt a França, Gran d'Espanya i comte d'Espanya a Espanya. Ultrarreaccionari, es va distingir en la Guerra del Francès i al servei del rei Ferran VII, durant la restauració absolutista, en la que fou Capità general de Catalunya (1827-1832). Durant la primera guerra carlina es posicionà a favor del pretendent carlí.

Vida[modifica | modifica el codi]

Nascut Roger-Bernard-Charles d'Espagnac de Ramefòrt, era fill del marquès d'Espanha Henri d'Espagnac, coronel i senescal de Couserans-Comminges-Nébouzan, descendent dels comtes de Foix a través d'una rama menor. El 1791, la família fugí del terror revolucionari, instal·lant-se a Palma de Mallorca el 1792, on el 1801 es casà amb Dionísia Rossinyol de Defla i Comelles.

El 1792 va entrar a l'Exèrcit espanyol, en el qual arribaria a general. Lluità al servei dels Borbó d'Espanya a la guerra Gran i a la del Francès. Va participar en les batalles de Bailén i dels Arapiles.

En el moment de l'entrada dels aliats a Madrid (agost del 1812) fou designat governador de la plaça. Més tard, participaria també en la batalla de Vitòria, en el bloqueig de Pamplona (en el qual fou ferit) i en la batalla de Sorauren, entre altres.

En acabar la guerra, no volgué retornar al seu país i es posà incondicionalment al servei de la reacció absolutista de Ferran VII. Fou governador de Tarragona el 1815 i el 1817 va castellanitzar el seu nom (Carlos de España). Finalment, el 1819, el rei va espanyolitzar el seu títol, fent-lo comte d'Espanya.

S'exilià durant el Trienni Liberal i fou representant personal de Ferran VII davant la Santa Aliança. El 1823 penetrà amb els francesos a Navarra i en fou nomenat capità general, però tingué dificultats per a fer reconèixer la seva autoritat davant els absolutistes exaltats que comandava El Trapense. El juny del 1825 reprimí l'aixecament reialista de Georges Bessières, a qui féu afusellar. Aquest fet li valgué la grandesa d'Espanya el 1826.

El 1827 passà a Catalunya amb Ferran VII per reprimir la revolta dels Malcontents i hi està després com a capità general de Catalunya, instaurant un autèntic règim de terror des del seu quarter general a la Ciutadella de Barcelona. La seva crueltat amb la repressió, així com l'arbitrarietat i la severitat amb la que tenia sotmesa la població li valgueren sobrenoms com ara "el tigre de Catalunya" o "l'assassí de Catalunya".

Fou tant important la reacció popular contra la crueltat del comte d'Espanya que finalment, el 1832, fou rellevat del seu càrrec. En ser destituït, hagué de ser protegit de la gent per evitar que fos linxat i marxà a l'estranger.

En morir Ferran VII i esclatar el conflicte carlí, el 1838 es posà al costat del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó durant la Primera Guerra Carlina i comandà les forces carlines a Catalunya, a instàncies de la Junta de Berga. En aquesta posició seguí demostrant un caràcter cruel i arbitrari (incendis d'Olvan, de Gironella i dels afores de Berga en el mateix territori carlí). Nombrosos caps carlins moderats catalans s'exiliaren fugint de la violència criminal del comte. Tot això, juntament amb la manca d'èxits militars, provocà que fos destituït i fugí a França, on fou capturat i empresonat. Fugit, retornà a Catalunya on fou virtualment detingut per la Junta de Berga que n'ordenà la conducció per un escamot armat fins a Andorra. Tanmateix, els mateixos escortes el van assassinar a prop d'Organyà, sobre el Pont d'Espia,[1] estrangulant-lo i llençant el seu cos, lligat amb una roca, al riu Segre, sembla que amb el coneixement dels dirigents carlins catalans, com el Ros d'Eroles i d'altres, així com de la pròpia Junta de Berga. El cos aparegué riu avall i fou enterrat finalment a Coll de Nargó. Un metge aficionat a la frenologia profanà el taüt més endavant i en llevà el crani, el qual sembla que tombà durant molts anys. Diu la llegenda que en reclamar el cos la família, el capellà del poble els entregà un altre cadàver per por a les represàlies en descobrir la manca del crani.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]