Ciberassetjament

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ciberassetjament és l'ús d'informació electrònica i mitjans de comunicació tals com a correu electrònic, xarxes socials, blogs, missatgeria instantània, missatges de text, telèfons mòbils, i websites difamatoris per assetjar a un individu o grup, mitjançant atacs personals o altres mitjans. Pot constituir un delicte penal. El ciberassetjament és voluntariós i implica un dany recurrent i repetitiu infligit a través del mitjà del text electrònic. Segons R.B. Standler[1] l'assetjament pretén causar angoixa emocional, preocupació i no té propòsit legítim per a l'elecció de comunicacions. El ciberassetjament pot ser tan simple com continuar manant emails a algú que ha dit que no vol romandre en contacte amb el remitent. El ciberassetjament pot també incloure amenaces, connotacions sexuals o etiquetes pejoratives com perexemple discurs de l'odi.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme ciberassetjament va ser usat per primera vegada per l'educador canadenc Bill Belsey.[2] Altres termes per ciberassetjament són "assetjament electrònic", "e-assetjament", "assetjament sms", "network mobbing", "assetjament mòbil", "assetjament en línia", "assetjament digital", "assetjament per internet", "assetjament en internet" o "internet assetjo".

Logotip prohibitiu del ciberassetjament

Definicions[modifica | modifica el codi]

Segons María José Edreira, en el seu treball "Fenomenologia de l'assetjament moral",[3] assetjament moral és el "procés pel qual un individu o grup d'individus apliquen violènciapsíquica o física– en petites dosis a un altre individu amb la intenció de desestabilitzar-ho i fer-ho dubtar dels seus propis pensaments i afectes. D'aquesta forma s'arrabassa a l'altre la seva identitat, es nega i elimina la diferència amb l'altre. L'objectiu d'aquesta conducta és paralitzar a la víctima per evitar que sorgeixi el conflicte, perquè no pugui pensar ni comprendre, mantenir-la a la disposició de l'agressor mentre sigui útil i adoctrinar-la. El procés pretén pervertir moralment a la víctima i destruir-la lentament per aconseguir un crim perfecte, s'elimina a la víctima per inducció al suïcidi o violència física."

Assetjament moral és tota conducta abusiva –verbal o no verbal– que atempta per la seva freqüència i repetició contra la dignitat o integritat psíquica o física d'una persona.

Al ser un problema relativament recent, per a moltes víctimes el 'ciberassetjament' significa viure sota terror durant diversos mesos abans de decidir-se a buscar ajuda. El problema s'agreuja encara més quan, després de decidir-se a buscar-la, poques persones saben on acudir.[4]

Per identificar l'assetjament, Heinz Leymann, un psicòleg nòrdic dels anys vuitanta, va establir tres elements diferenciadors: la freqüència, la continuïtat en el temps i la concurrència d'un o diversos dels fets enumerats.[5]

Característiques del ciberassetjament[modifica | modifica el codi]

  • Requereix destresa i coneixements sobre Internet. Aquesta informació l'obté principalment de fòrums informàtics.
  • Falsa acusació: La majoria dels perseguidors intenten danyar la reputació de la víctima manipulant a gent contra ell.
  • Publiquen d'informació falsa sobre les víctimes en llocs web. Poden crear els seus pròpies webs, pàgines de xarxes socials d'internet (pàgines de Facebook, etc.), blogs o fotologs per a aquest propòsit. Mentre el fòrum on s'allotja no sigui eliminat, pot perpetuar l'assetjament durant mesos o anys. I encara que s'elimini la web, tot el que es publica en Internet es queda a la xarxa.
  • Recopilació d'informació sobre la víctima: Els perseguidors poden espiar als amics de la víctima, la seva família i companys de treball per obtenir informació personal. D'aquesta forma saben el resultat dels correus difamatoris, i esbrinen quins són els rumors més creïbles dels quals no creen cap resultat.
  • Sovint monitoritzaran les activitats de la víctima i intentaran rastrejar la seva adreça d'IP en un intent d'obtenir més informació sobre aquesta.
  • Envien de forma periòdica correus difamatoris a l'entorn de la víctima per manipular-los.
  • Manipulen a uns altres perquè assetgin a la víctima. La majoria tracten d'implicar a tercers en la fustigació. Si aconsegueix aquest propòsit, i aconsegueix que uns altres facin el treball brut assetjant-lo, fent-li fotos o vídeos compromesos, és possible que usi la identitat d'aquests en les següents difamacions, incrementant així la credibilitat de les falses acusacions, i manipulant a l'entorn perquè creen que l'hi mereix. Sovint la víctima desconeix l'existència d'aquests fets, a causa del silenci dels testimonis. Fins i tot el perseguidor pot dir que la víctima ja coneix aq-uestes fotos/vídeos, per intentar evitar que algun testimoni li informi; incrementant així les sospites i creant una falsa paranoia en la víctima.
  • El perseguidor pot traslladar a Internet els seus insults i amenaces fent pública la identitat de la víctima en un fòrum determinat (blogs, websites), fins i tot facilitant en alguns casos els seus telèfons, de manera que gent estranya es pot adherir a l'agressió.
  • Potser acusament a la víctima d'haver-li ofès a ell o a la seva família d'alguna manera, o potser publiqui el seu nom i telèfon per animar a uns altres a la seva persecució.
  • Falsa victimització. El perseguidor pot al·legar que la víctima li està assetjant a ell.
  • Atacs sobre dades i equips informàtics. Ells poden tractar de danyar l'ordinador de la víctima enviant a virus.
  • Sense propòsit legítim: vol dir que l'assetjament no té un propòsit vàlid, sinó aterroritzar la víctima i alguns perseguidors estan persuadits que tenen una causa justa per assetjar-la, usualment a la base que la víctima mereix ser castigada per algun error que diuen que aquesta ha comès.
  • Repetició: vol dir que l'atac no és un només un incident aïllat. Repetició és la clau de l'assetjament en línia. Un atac en línia aïllat, encara quan pugui estressar, no pot ser definit com a assetjament cibernètic.
  • Desemparament legal d'aquestes formes d'assetjament, ja que encara que tanquin una Web amb contingut sobre la víctima, pot obrir-se una altra immediatament.
  • És una manera d'assetjament encobert.
  • És un acte de crueltat encoberta.
  • L'assetjament envaeix àmbits de privadesa i aparent seguretat com és la llar familiar, desenvolupant el sentiment de desprotecció total.
  • L'assetjament es fa públic, s'obre a més persones ràpidament.
  • No necessària la proximitat física amb la víctima. El 'ciberassetjament' és un tipus d'assetjament psicològic que es pot perpretar en qualsevol lloc i moment sense necessitat que el perseguidor i la víctima coincideixin ni en l'espai ni en el temps. Per exemple, qui abusa pot manar una amenaça des de centenars de quilòmetres a mitjanit i qui ho rep ho farà quan l'endemà al matí obri el seu correu electrònic.

La omnipresència i difusió instantània d'internet provoca que el 'ciberassetjament' pugui arribar a ser tan o més traumàtic que l'assetjament físic.

D'altra banda, "la fàcil agrupació de perseguidors, a qui es pot demanar la seva col·laboració de manera fàcil i econòmica, siguin persones conegudes o no i la còmoda reproducció i distribució de continguts de caràcter audiovisual són altres factors que en determinades circumstàncies resulten determinants perquè sorgeixi o es consolidi una situació de 'ciberassetjament'".[6]

El 'ciberassetjament', al tractar-se d'una forma d'assetjament indirecte i no presencial, l'agressor no té contacte amb la víctima, no veu la seva cara, els seus ulls, el seu dolor, la seva pena, amb la qual cosa difícilment podrà arribar a sentir empatia o despertar la seva compassió per l'altre. El perseguidor obté satisfacció en l'elaboració de l'acte violent i d'imaginar el dany ocasionat a l'altre, ja que no pot viure-ho in situ.[7]

Tipus de ciberassetjament[modifica | modifica el codi]

Es poden distingir tres tipus principals de ciberassetjament:

D'altra banda, segons l'abast del ciberassetjament, es poden distingir dues classes diferents:

  • La primera d'elles se centra en l'assetjament i amenaces a través de la xarxa, però només quan s'està connectat.
  • En la segona de les modalitats, l'assetjament i amenaces que es donen a través de la xarxa, es traslladen a la vida real de la persona.

Si bé en qualsevol dels dos tipus és igual d'intimidatori per a la persona que ho sofreix, també és cert que el segon és més perillós, ja que afecta a la integritat física de la persona.

Àmbits del ciberassetjament[modifica | modifica el codi]

El ciberassetjament pot englobar diversos tipus d'assetjament coneguts:

La particularitat addicional del ciberassetjament és l'ús principalment d'Internet. Degut al fàcil abast, difusió, i massificació de l'ús d'Internet, es pot donar ciberassetjament pràcticament en tots els àmbits en els quals es mou una persona relativament jove avui dia:

  • Acadèmic: durant l'etapa de formació adolescent, fins a la universitat, passant per qualsevol tipus d'escola addicional (idiomes, cursos, etc.). Les xarxes socials classifiquen als seus usuaris segons els col·legis, escoles, universitats on s'ha estudiat o s'estudia actualment, de manera que mitjançant el cercador intern de la xarxa social, es permet localitzar a una persona, i si el perseguidor aconsegueix accedir de forma il·legal al seu compte, pot obtenir quantiosa informació privada i de l'entorn de la víctima.[8]
  • Professional: en el treball. Actualment, la majoria de les empreses tenen pàgina web, adreça de contacte, i es treballa amb els ordinadors connectats en xarxa.
  • Social i amorós: De la mateixa manera que a l'àmbit acadèmic, els membres més joves de la família fan ús d'Internet. En Facebook per exemple, es permet enllaçar amb la parella actual de l'usuari.

Les víctimes de ciberassetjament, com altre víctimes d'assetjament, sofreixen problemes d'estrès, humiliació, ansietat, depressió, ira, impotència, cansament, malaltia física, pèrdua de confiança en si mateix, podent derivar al suïcidi.[4]

Procediment del perseguidor[modifica | modifica el codi]

La majoria dels models explicatius del comportament psicopàtic del perseguidor tenen en comú la presència en l'arrel de la seva patologia de profunds i ocultats sentiments d'inadequació personal i professional procedents de diferents causes. Aquests sentiments, coneguts com vulgarment <complex d'inferioritat>, són reprimits en el profund de l'inconscient i fan que el perseguidor reaccioni de manera violenta contra tot el que pugui recordar-los-hi o suggerir-los-hi. La solució del perseguidor consisteix en lloc d'elevar els seus propis nivells d'autoestima, a rebaixar els dels altres fins a aconseguir deixar-los per sota dels seus. Amb això obté la compensació de quedar per sobre d'ells mitjançant la ridiculització, la humiliació o la hipercrítica sistemàtica de tot quant fan o diuen les víctimes.

L'anàlisi transaccional explica que el perseguidor en sèrie presenta un tipus de posició vital que es podria denominar <Jo estic mal, tú et trobes bé>. Aquesta posició ve significada per la manca d'habilitats i destreses, així com pel sentiments d'inadequació del perseguidor. El comportament perseguidor representa una forma d'alliberar-se dels sentiments profunds de malestar que procedeixen del seu interior mitjançant l'eliminació d'una altra persona, la víctima, que sí que està dins d'una posició vital correcta del tipus <Jo estic bé, tú et trobes bé>, però que ràpidament comença a passar a la posició de <Jo estic bé, tú et trobes malament>, fins a arribar al que el perseguidor vol, és a dir, a adoptar la seva mateixa posició malaltissa: <Jo estic mal, tú et trobes malament>.[9]

El perseguidor és un 'depredador moral' que planteja la seva relació amb els altres com un joc mortal, una partida d'escacs en la qual ell mou les peces dels dos jugadors, el primer que fa és lligar les mans de l'altre jugador.

El perseguidor sol anar perfeccionant la seva tècnica amb cadascuna de les seves víctimes -assetja en sèrie i de forma múltiple-, un perseguidor experimentat no comet errors, usa col·laboradors per al treball brut, no deixa proves, és brutal i segur en les seves actuacions, no dubta.

L'experiència que adquireix en els seus anys d'assetjament li fa perfeccionar la seva tècnica fins a convertir-lo en un mestre de la inducció al suïcidi. Se'ls considera assassíns psíquics en sèrie. El perseguidor psicològic és un mort en vida que necessita la imatge de bona persona que els altres tenen d'ell per sobreviure, en la seva obsessió per mantenir aquesta imatge s'emmascara, es renta les mans, evita tacar les seves mans de sang i tira la seva responsabilitat a uns altres.[10]

Les tres condicions imprescindibles, sense les quals un perseguidor no pot realitzar la seva macabra labor de destrucció psicològica de la persona que ha seleccionat com a objectiu són: el secret, la vergonya (culpa) de la víctima i els testimonis muts.[9]

Mitjans usats pel perseguidor per obtenir informació[modifica | modifica el codi]

Els ciberperseguidors troben a les seves víctimes mitjançant l'ús de cercadors, fòrums, xats, i més recentment, a través de xarxes socials com: Facebook, Tuenti, Habbo, MySpace, Flickr, Skype, Twitter, Sonico, Linkedin, Xing, Badoo etc.

Obtenció d'informació a través de la víctima[modifica | modifica el codi]

El perseguidor se sent en una posició de poder des de l'anonimat que es percep mentre s'està “en línia”; durant tot aquest temps va recopilant tota la informació possible sobre la seva víctima, fonamentalment en aquells aspectes que formen part de la seva vida privada i dels seus moviments a la Xarxa.[4] La quantitat d'informació que recopili de la víctima dependrà principalment de la innocència de la víctima a l'hora de manejar les seves dades, com de l'habilitat del perseguidor i la seva obsessió per la víctima, ja que com més estigui obsessionat, major interès posarà a buscar en fòrums d'hackers i a aprendre els coneixements informàtics necessaris per aconseguir informació de la víctima. Si la víctima té internet buscarà la manera de connectar amb ella, ja sigui a través de les xarxes socials, de clients de missatgeria instantània, o a través de l'enviament de correus electrònics infectats. Una vegada aconsegueixi accedir al seu correu, procedirà al robatori de tots els seus contactes i tota la seva informació privada. Monitoritzarà el seu ordinador mitjançant l'ús de rootkits i registradors de tecles. Si desconeix la seva ubicació, anirà rastrejant la IP des d'on es connecta la víctima per trobar la seva ubicació.

Obtenció d'informació a través de l'entorn de la víctima[modifica | modifica el codi]

Per obtenir més informació, o si no pot contactar amb la víctima, el ciberperseguidor buscarà informació personal de la víctima usant el mateix mètode però a través del seu entorn: amics, familiars, companys treballo, companys d'estudi, veïns, etc.

Tipus d'accions del ciberperseguidor[modifica | modifica el codi]

Violació dret a la intimitat[modifica | modifica el codi]

    • Usurpar la seva clau de correu electrònic para, a més de canviar-la de manera que el seu legítim propietari no ho pugui consultar, llegir els missatges que a la seva bústia li arriben violant la seva intimitat.
    • Robatori de fotos, vídeos, audios, dades personals, targetes de crèdit, contrasenyes, arxius, contactes de l'entorn de la víctima i dels seus familiars, etc. del seu ordinador.

Calúmnies i injúries[modifica | modifica el codi]

    • Accedir de forma il·legal al compte de correu electrònic, xarxa social, xarxa de missatgeria instantània, suplantant la identitat de la víctima i insultar als seus contactes.
    • Enviaments d'E-mail tant de forma anònima -fàcil amb els e-mail gratuïts, en els quals es pot falsejar la identitat-, com manipulats per fer l'efecte que ho va enviar la mateixa persona assetjada i posar-la així en una difícil situació en la qual la seva credibilitat quedaria en dubte.
    • Deixar comentaris ofensius en fòrums o participar agressivament en xats fent-se passar per la víctima de manera que les reaccions vagin posteriorment dirigides a qui ha sofert la usurpació de personalitat.
    • La manipulació de fotografies de l'assetjat o assetjada és un altre mitjà, el perseguidor pot retocar-la i pujar-la a la Xarxa amb l'únic objectiu de ferir i espantar al seu mata.
    • Penjar a la Xarxa un lloc web dedicat a la persona assetjada, amb continguts personals ofensius, pornogràfics,..., per espantar i aconseguir de la mata el que desitja.
    • Penjar en Internet una imatge compromesa (real o efectuada mitjançant fotomuntatges) dades delicades, coses que poden perjudicar o avergonyir a la víctima i donar-ho a conèixer en el seu entorn de relacions. Sent aquestes fotos, vídeos, o àudios prèviament robades del seu ordinador.
    • Fer circular rumors en els quals a la víctima se li suposi un comportament reprotxable, ofensiu o deslleial, de manera que siguin uns altres els qui, sense posar en dubte el que llegeixen, exerceixin les seves pròpies formes de represàlia o assetjament.
    • Donar d'alta, amb foto inclosa, a la víctima en un web on es tracta de votar a la persona més lletja, a la menys intel·ligent...i carregar-li de “punts” o “vots” perquè aparegui en els primers llocs.
    • Crear un perfil o espai fals en nom de la víctima, on s'escriguin a manera de confessions en primera persona determinats esdeveniments personals, demandes explícites de contactes sexuals...

Generalment, la majoria de l'entorn de la víctima coneix el lloc creat i humilien a la víctima, que mai està al corrent del que succeeix, malgrat ser el protagonista.

Amenaces[modifica | modifica el codi]

    • Enviar paraments amenaçadors per e-mail o SMS, perseguir i aguaitar a la víctima en els llocs d'Internet en els es relaciona de manera habitual provocant-li una sensació de complet aclaparament.

Bombardeig de cridades[modifica | modifica el codi]

    • Ús del telèfon mòbil com a instrument d'assetjament: Les àmplies possibilitats que brinda l'actual telefonia mòbil, han sabut ser emprades perversament pels ciberperseguidors. La més tradicional és la de les trucades ocultes realitzades a horaris inoportuns. Poden anar des de trucades silencioses a amenaces greus que inclouen insults, crits o missatges intimidatoris.[11]

Altres[modifica | modifica el codi]

    • Donant d'alta l'adreça de correu electrònic a determinats llocs perquè sigui víctima de spam, subscripcions, de contactes amb desconeguts...
    • Saturació de les bústies de mail mitjançant diferents tècniques com poden ser: el Mail Bombing que consisteix en un enviament massiu d'un missatge idèntic a una mateixa adreça, saturant així bústia de correu (mailbox) del destinatari, el Mail Spamming o bombardeig publicitari a milers d'usuaris, hagin aquests sol·licitat el missatge o no, o el Junk Mail o correu escombraries, molt semblat a l'anterior, és una propaganda indiscriminada i massiva a través del correu.,[12][4]

Legislació contra el ciberassetjament[modifica | modifica el codi]

Espanya[modifica | modifica el codi]

El Govern d'Espanya va aprovar al novembre de 2009 el Projecte de Reforma del Codi Penal d'Espanya segons la qual, els atacs informàtics passarien a considerar-se un delicte que està tipificat fins a amb penes de presó.[13]

Els perseguidors combinen habilitats pròpies del cracker, Script Kiddie o Lamer.

La denúncia anònima[modifica | modifica el codi]

Malgrat l'aparent anonimat dels ciberperseguidors a causa de la lentitud del procés d'investigació, un dels avantatges de l'assetjament per internet respecte al físic és que les accions realitzades pels ciberperseguidors queden registrades. Això permet al seu torn, que es puguin realitzar investigacions sense que els testimonis hagin d'atestar o donar les seves dades. Est és el cas per exemple de les xarxes socials, on n'hi ha prou que la víctima sàpiga el compte des d'on s'estan cometent accions il·legals, i així la víctima pugui informar tant a la policia com a les xarxes socials.[14]

Forces i cossos de seguretat[modifica | modifica el codi]

Espanya[modifica | modifica el codi]

A l'ordenament jurídic espanyol (Llei d'Enjudiciament Criminal, articles 265 i 266), s'especifica que la denúncia exigeix la personificació del denunciant o el seu representant legal, a un jutjat o centre policial, on ha d'acreditar la seva identitat.

A Espanya, es pot denunciar davant quatre cossos de seguretat. A nivell estatal hi ha el Grup de Delictes Telemàtics de la Guàrdia Civil i la Brigada d'Investigació Tecnològica de la Policia Nacional. A nivell autonòmic hi ha la Unitat Central de Delictes Informàtics catalana, i a Euskadi la Ertzaintza.

Al lloc web del Grup de Delictes Telemàtics de la Guàrdia Civil es permet als ciutadans aportar informació de forma anònima sobre els delictes que vegin a Internet a través d'un formulari d'informació ciutadana. La Policia Nacional, els Mossos d'Esquadra i l'Ertzaintza, proporcionen un correu de contacte.

Es pot contactar amb els cossos de seguretat a través de les següents adreces:

Perquè aquesta informació anònima sobre delictes a Internet pugui tramitar-se correctament, s'han d'aportar dades de la víctima en cas de conèixer-la perquè sigui possible la posterior localització del denunciant. Només es posaran en contacte amb els informants en cas que necessitin més dades i sempre a través del correu electrònic, tret que el denunciant indiqui les seves dades personals. No cal esperar una altra resposta, ja que és una via d'informació, no de denúncia formal.[18]

Des de la Policia Nacional recomanen indicar algun telèfon o manera de posar-se en contacte amb el denunciant, garantint un tracte reservat al informador i la màxima ajuda que puguin.

Si és sobre pedofília o pederàstia també es pot fer a través de l'associació Protegeles, els quals posteriorment contacten amb els cossos de seguretat corresponents.

Serveis de correu electrònic[modifica | modifica el codi]

Els serveis de correu electrònic solen proporcionar un correu o formulari de contacte per reportar abusos.

Xarxes socials[modifica | modifica el codi]

A través de les pròpies xarxes socials es pot denunciar una pàgina, grup, perfil, o missatge de forma anònima.[19] També proporcionen un correu o formulari de contacte per informar abusos.

Serveis d'allotjament de vídeos[modifica | modifica el codi]

Estratègies per afrontar i defensar-se de l'assetjament[modifica | modifica el codi]

Segons Iñaki Piñuel, l'Escola de psicologia "Asertivo-sistémica" recomana unes estratègies per afrontar i defensar-se de la manipulació en la comunicació. Es basen a generar una estructura de resposta que afavoreixi l'afrontament intel·ligent i efectiu contra el perseguidor.

Totes les persones tenen els següents drets assertius: Dret de la víctima a ser el seu propi jutge; no donar raons o excuses per justificar els seus comportaments; cometre errors; canviar de semblar; dir <no ho sé>; no dependre de la <bona voluntat dels altres>; prendre decisions alienes a la lògica comuna; dir <no ho entenc>; i dir <no m'importa>.[9]

Campanyes de conscienciació[modifica | modifica el codi]

Espanya[modifica | modifica el codi]

Actualment hi ha diverses associacions sense ànim de lucre que combaten el ciberassetjament assessorant a les víctimes, facilitant consells, fent campanyes de conscienciació ciutadana, i fins i tot realitzant denúncies a la Policia comunicades de forma anònima pels internautes.

Entre aquestes estan l'Oficina de Seguretat de l'Internauta, la ONG Protegeles, la iniciativa PantallasAmigas, la Fundació Alia2, INTECO, l'Associació d'Internautes, la iniciativa Actúa contra el Ciberacoso, l'Associació d'Usuaris d'Internet, l'Agencia Espanyola de Protecció de Dades, l'Associació de Mares i Pares Internautes i la Agencia de Qualitat d'Internet (IQUA). El CESICAT ha realitzat un portal sobre consells per a una navegació segura a Internet. També la Junta de Castella i Lleó ha creat un Pla de Prevenció del Ciberassetjament i Promoció de la Navegació Segura en Centre Escolars, i el Govern de Canàries ha creat un portal sobre el fenomen.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]