Cicle èpic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Cicle èpic (Κύκλος) és un grup de poemes originàriament independents, i compostos amb posterioritat a la Ilíada i a L'odissea, si bé no hi ha dubte que els seus autors remodelen en moltes ocasions sagues molt més antigues. La intenció dels seus creadors era cobrir les llacunes de les històries contades per Homer. Aquests poemes independents foren inserint-se en un conjunt, amb la intenció dels rapsodes de constituir un text seguit, procés que començaria cap al segle VI aC, suprimint episodis duplicats, eliminant proemis i substituint-los per versos de sutura entre un poema i un altre.

La valoració dels poemes d'aquest cicle va començar essent molt alta: van constituir una pedrera inesgotable per als lírics, com Píndar i Baquílides, però sobretot per al teatre (Sòfocles), i motiu d'inspiració per a infinitat d'obres mestres de la iconografia arcaica. Amb el temps, però, aquesta estimació va decréixer notablement, i ja Cal·límac va mostrar avorriment per ells, seguit d'altres poetes hel·lenístics i romans. Aristarc de Tegea va separar l'homèric del cíclic com el noble i superior del torb i extravagant. Procle diu que els poemes cíclics interessen no tant pel seu valor com per la coherent successió dels esdeveniments.

El Cicle i Homer[modifica | modifica el codi]

Tot i així, les diferències entre el Cicle i Homer es deuen més a un canvi de mentalitat estètica i literària, no necessàriament a una degradació.

En primer lloc, una afecció del Cicle per la narrativa en ordre cronològic, davant la concentració i economia de l'acció pròpies d'Homer; els poetes cíclics narren linealment, cosa que comporta un cert desmembrament de la història, fins i tot repeticions d'elements molt semblants.

En segon lloc, s'incrementa en la poesia cíclica la importància del novel·lesc i melodramàtic, l'afecció pels temes amorosos i pel patetisme; en l'esfera del diví s'acreix l'interès per l'al·legoria, insòlit i fantàstic, i per destacar aspectes realistes i poc nobles de la conducta humana.

Temàtica[modifica | modifica el codi]

En la seva redacció final, el Cicle s'iniciava amb els orígens del món i dels déus, i englobava el cicle tebà, en torn a la llegenda d'Èdip, i el cicle troià, des dels orígens de la guerra de Troia fins als retorns dels herois a les seves llars i al final de les aventures d'Odisseu.

Teogonia[modifica | modifica el codi]

El Cicle començava amb la Teogonia Cíclica que tractava de la progènie nascuda de la unió mítica del Cel i la Terra; la Titanomàquia, atribuïda a Eumel de Corint (segle VI aC), descriu, després d'una cosmogonia i una genealogia divina, la rebel·lió dels Titans, reprimida per Zeus.

Cicle Tebà[modifica | modifica el codi]

Seguia el cicle tebà, amb tres poemes: Edipòdia, que s'ocupava de la lluita d'Èdip i l'Esfinx, així com del parricidi i de l'incest, amb el posterior suïcidi de la mare-esposa Iocasta; la Tebaida centrada en l'hostilitat entre els fills d'Èdip, provocada per una maledicció paterna (una doble falta ritual: vi en la copa de Cadme o en un sacrifici no li donen el tros d'honor), l'exposició dels Set contra Tebes; els Epígons, compost posteriorment i com a imitació de la Tebaida, narrava la presa de Tebes pels argius. És dubtós si pertanyia al cicle lAlcmeònida', poema que servia de pont entre els cicles tebà i troià.

Cicle Troià[modifica | modifica el codi]

Aquil·leu guareix Pàtrocle - Detall vascular de cerâmica vermella 500 aC

El cicle troià començava amb els Cants Cipris, atribuïts a Estasí de Xipre, en 11 cants, que narraven els antecedents de la Guerra de Troia: és el desig de Zeus d'alliberar la terra del neguit provocat per la superpoblació.

"La introducció del Cavall de Troia a la ciutat" - Giovanni Battista Tiepolo

Després d'aquests cants s'inseria la Ilíada. A aquesta seguia l'Etiòpia, atribuïda a Arctí de Milet, la figura central de la qual era Aquil·leu, les seves darreres gestes (la lluita contra Pentesilea i Memnó) i la seva mort. A continuació venia la Ilias Parua, atribuïda a Lesques de Mitilene, interessada en una sèrie d'episodis immediatament anteriors a la presa de Troia, com la construcció del cavall i escenes de la caiguda de la ciutat. El cicle continuava amb el Saqueig d'Ílion, que se centrava en la presa i saqueig de la ciutat. Els Retorns (νοστοί) narraven el retorn dels cabdills grecs a les seves ciutats d'origen després de l0 anys de guerra. En aquest punt del cicle s'inseria l'Odissea. El Cicle acabava amb la Telegonia, d'Eugàmon de Cirene, que narra les aventures d'Odisseu després del retorn a la seva pàtria, i les d'un fill seu i de Circe, Telègon, qui viatjant a la recerca del seu pare es troba amb ell sense saber la seva identitat i el mata. El final de l'obra és absolutament rocambolesc, amb sengles matrimonis entre Telègon i Penèlope d'una banda i Telèmac i Circe de l'altra.

Altres relats[modifica | modifica el codi]

Important fou també la producció èpica basada en llegendes locals, habitualment articulades entorn d'una genealogia, que serveix de lírica de desenvolupament dels temes, a la recerca dels orígens de les diferents ciutats i de les seves famílies més importants.

Destaca la figura d'Eumel de Corint (segle VIII aC) de la noble família dels Baquíades. El seu propòsit principal fou conferir a la seva pàtria, una comunitat puixant però sense passat il·lustre, una tradició gloriosa, propòsit que acompleix manipulant tradicions i genealogies en benefici de Corint. Se li atribueixen, a més de la Titanomàquia del Cicle, unes Corintíades, sobre els orígens de Corint, on jugava un paper fonamental la llegenda dels Argonautes; una Euròpia centrada en la llegenda tebana; i una Bugonia, poema didàctic sobre els bous.

També coneixem Cinetó, autor d'un poema genealògic, i Asi de Samos. També ens han arribat els noms d'una sèrie de poemes (c. segles VII-VI aC) que narren llegendes locals, com la Focaida (Focea), la Forònida (Argòlida), Danaida, Naupacte (dins el mite dels argonautes), Meròpida (lluita entre Hèracles i Aster), Miníada (argument desconegut).

En altres casos el fil conductor era un personatge mític, un heroi sobre les gestes del qual s'organitzava el poema. És el cas de la Teseida (Teseu), però sobretot en torn a Hèracles, com són la Presa d'Ecàlia o l'Heracleida.