Cimaci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Motllura en cimaci
cimaci amb cercles secants de la portada de l'església de Santa Llúcia a Collazos de Boedo (Palència, Castella i Lleó).
Església de Santa Maria della Carita o del Buon Pastore (Brescia).

El cimaci (de llatí cimacium i aquest del grec κύμα, ona) és una motllura corba amb forma de S (és a dir, dos semicercles), amb funció tant estètica com estructural, que s'ha utilitzat en l'Arquitectura clàssica fins al segle XIX, quan els nous materials (acer i formigó) van generar una nova arquitectura que no es basava en els cànons clàssics. Actualment els cimacis s'utilitzen en obres de restauració en monuments, o bé en treballs de ebenisteria. En l'ús general, s'entén aquell conjunt de motllures que serveix per coronar un element arquitectònic, com un pedestal o una mènsula, com a sinònim del terme coronació.

A la arquitectura de l'antiga Grècia i a l'arquitectura de l'Antiga Roma es deia avenc i constituïa l'element terminal de la cornisa (amb una motllura) sovint enriquida amb perforacions per permetre l'evacuació de l'aigua de pluja des de la coberta. Aquestes perforacions es denominen trencaaigües, i solien estar decorades amb caps de lleó. L'avenc també estava adornada amb palmeta si altres elements decoratius. El cimaci constituïa l'element més característic de l'ordre utilitzat en l'arquitectura romànica, ja que normalment els capitells no es basaven en l'ordre clàssic. En lloc del prim àbac utilitzat en l'ordre clàssic, es posava un gruix cimaci tallat, que feia les vegades d'àbac i de cimaci al mateix temps, i que servia per descarregar sobre el capitell les tensions provocades en els arcs.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pierluigi DE VECCHI - ELDA CERCHIARI, I tempi dell'arte, Bompiani, Milà 1999, ISBN 978-88-451-7107-9
  • CARLO Bertelli - Giuliano Briganti - ANTONIO Giuliana, Storia dell'arte italiana, Electa-Bruno Mondadori, Milà 1990
  • Enciclopèdia Espasa-Calpe