Cincona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cinchona
Cinchona pubescens - flors

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Gentianales
Família: Rubiaceae
Gènere: Cinchona
L. 1753
Espècies

Cinchona antioquiae L.Andersson, 1998
Cinchona asperifolia Wedd., 1848
Cinchona barbacoensis H.Karst., 1860
Cinchona × boliviana Wedd., 1848
Cinchona calisaya o Quina groga Wedd., 1848
Cinchona capuli L.Andersson, 1994
Cinchona fruticosa L.Andersson 1998
Cinchona glandulifera Ruiz & Pav., 1802
Cinchona hirsuta Ruiz & Pav., 1799
Cinchona krauseana L.Andersson, 1998
Cinchona lancifolia Mutis, 1793
Cinchona lucumifolia Pav. ex Lindl., 1838
Cinchona macrocalyx Pav. ex DC., 1829
Cinchona micrantha Ruiz & Pav., 1799
Cinchona mutisii Lamb., 1821
Cinchona nitida o Quina crespilla Ruiz & Pav., 1799
Cinchona officinalis o Quina de Loja L., 1753
Cinchona parabolica Pav. in Howard, 1859
Cinchona pitayensis (Wedd.) Wedd., 1849
Cinchona pubescens o Quina roja Vahl, 1790
Cinchona pyrifolia L.Andersson, 1998
Cinchona rugosa Pav. in Howard, 1859
Cinchona scrobiculata Humb. & Bonpl., 1808
Cinchona villosa Pav. ex Lindl., 1838

Cincona o arbre de la quina[1] és el nom de diverses espècies del gènere Cinchona principalment Cinchona calisaya, Cinchona officinalis i Cinchona succirubra. Són plantes productores de diversos alcaloides medicinals principalment la quinina usada contra el paludisme o usats en l'elaboració de begudes refrescants com l'aigua tònica. El seu origen és tropical sud-americà, dels Andes, especialment del Perú, Equador, Bolívia i d'algunes zones de Colòmbia. Però el seu conreu actualment s'ha estès gràcies al seu èxit per combatre fortes febres, produïdes per la malària. Fou en el s. XVII, quan l'esposa del virrei del Perú, Francisca Enríquez de Rivera Comtessa de Chinchón agafà una febre molt persistent i es decidí en fer ús de la planta que els indis usaven. En 1632 portà aquest remei a Europa, i a través del Cardenal Lugo l'exportaren a Roma, en 1649. I ja finalment foren els jesuïtes els que la portaren a Indonèsia, d'on avui en dia principalment se l'obté de l'Illa de Java, com també de nombroses parts d'Àfrica (Ruanda, Camerun, Congo, Tanzània), de Jamaica i del sud-est asiàtic (Ceilan, Índia, Borneo...).[2] El seu cultiu és degut a la seva escorça, coneguda com a 'quina', de la qual se n'extreu principalment la quinina, important principi actiu, a partir d'arbres d'uns 15-25 anys.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Gènere d'arbres o arbusts de mida de 10 m d'alçada, tot i que poden arribar a 30 m. Rarament formen boscs compactes, sinó que creixen en agrupacions d'uns quants exemplars, o bé solitaris. Les seves fulles són simples, enteres i ovalades o ovovades quasi circulars amb estípules de vegades tan desenvolupades que semblen talment fulles. Tenen disposició a la tija i el seu aspecte és llustrós i brillant, amb nerviació pennada. Solen mesurar uns 10-40 cm de llarg. Les flors són de color rosa, blanc o vermell i estan disposades en forma de panícules terminals o axil·lars. Són pentàmeres i el seu ovari, ínfer i generalment bicarpel·lar, origina el fruit que en aquest cas és una càpsula oblonga o ovoidea que conté unes 40-50 llavors planes i alades.[3]

Detall flor

Composició química[modifica | modifica el codi]

La Cincona conté alcaloides formats principalment a les cèl·lules parenquimàtiques de les capes mitjanes de l'escorça, representant entre un 3-15% del pes d'aquest òrgan de la planta. Són coneguts en conjunt com a alcaloides de la quina, i s'han extret fins ara 25. La seva forma a l'escorça és en forma de sulfats o hidroclorurs i sol·len estar convinats amb àcids orgànics, com l'àcid quínic i amb tanins. La quantitat d'alcaloides varia segons l'espècie, regió geogràfica, eddat del'exemplar, i mètode de recol·lecció de l'escorça. Els híbrids C. ledgeriana i C.calisaya tenen major concentració. El mateix succeeix amb els arbres d'entre 6 i 9 anys. I l'alcaloid més abundant, la quinina, es presenta com una pols blanca, cristal·lina, amarga, poc soluble en aigua i soluble en alcohol i cloroform. A més d'alcaloids, l'arbre de la quina també conté principis amargs, com la quinovina; roig de quina, pigment que en algunes espècies pot arribar a constituir el 10% del seu pes en sec; saponines, beta sitosterol, olis essencials (traces); etc.[4]

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Estan centrades en les propietats antimalàriques i antiarrítmiques dels seus principals alcaloids quinina i quinidina. La seva principal activitat, és l'antipalúdica, deguda a la quinina que té acció esquizonticida, amb escassa activitat sobre els esporozoïts o sobre les formes preertitrocítiques dels paràsits de la malària. És gametocida només per a Plasmodium malarie i Pl.vivax, essent comparativament més tòxica i menys efectiva que la cloroquina. Se sol administrar com a preventiu o per a excessos de febre palúdica. L'arbre de la quina també té propietats antiarrítmiques gràcies a la quinidina, que descendeix la freqüència cardíaca i l'excitabilitat, evitant els fenòmens d'hiperautomatisme. la quinina també produeix els mateixos efectes però en un 50% menys. Gràcies als seus principis amargs, la cincona té un efecte eupèptic i orexigen, afavorint la secreció de sucs gàstrics. També és estringent degut als tanins i per això és útil en processos inflamatoris de les mucoses o com a regulador intestinal. També s'han determinat altres propietats causades per la quinidina com l'efecte citostàtic o l'acció antitèrmica, al provocar inhibició sobre el centre regulador bulbar; o també causades per la quinina, com l'atenuació de l'excitabilitat o les propietats antioxidants de l'extracte de l'escorça de la quina.

Usos medicinals i altres[modifica | modifica el codi]

Els usos medicinals més comuns de la quinina estan dirigits pels casos de malària i d'enrampades musculars a les cames. en canvi la quinidina s'usa correntment en el tractament d'arrítmies ventriculars i supraventriculars. També té usos etnomedicinals, entre ells el caràcter astringent de l'escorça de la quina en decocció, usat per a inflamacions orofaríngees fent gargarismes. I en ús intern, és usat com orexigen i eupèptic.

Interaccions medicamentoses, contraindicacions i altres[modifica | modifica el codi]

Quinina: Els seus efectes adversos i/o tòxics es manifesten en elevades dosis, essent depressora del sistema nerviós central i generant nausees i vòmits. Durant el seu ús prolongat pot produir-se el síndrome del cinconisme. Està contraindicada per a embarassos i períodes de lactància, ja que és oxitòcica i teratogènica. I el seu ús amb antiàcids disminueix l'absorció gastrointestinal d'aquesta.

Quinidina: Ocasionalment pot originar efectes inmunoal·lergènics que desencadenen en un bloqueig aurículo-ventricular, i està contraindicat per als tractaments d'arrítmies, ja que és un alt risc. També aquest alcaloid realitza interaccions medicamentoses amb drogues anticoagulants a l'augmentar els seus efectes i provocar hemorràgies per hipotrombinèmia.

Estatus legal[modifica | modifica el codi]

Les diferents Farmacopees reconeixen les escorces de Cinchona succirubra, coneguda com a quina roja(oficial a França); C.calisaya, coneguda com a quina groga (cultivada a Java), C.ledgeriana, C.officinalis. Les quines són molt usades en begudes tòniques, amb un límit admès per a la quinina d'un màxim de 83 ppm. L'escorça de la quina és aprovada per a consum, per la Comissió E d'Alemanya recomanant-se com a orexigen i eupèptic.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cincona al DIEC
  2. Chinchón a l'Enciclopèdia Espasa Calpe
  3. «Cincona». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Alonso, Jorge. Tratado de fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus, 2004. ISBN 987-20292-3-7. «Entrada Quina» 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]