Cinema negre
El cinema negre o film noir és un gènere cinematogràfic que es va desenvolupar als Estats Units durant els anys 1940 i 1950. El falcó maltès és considerada com la primera pel·lícula d'aquest tipus. Va ser dirigida per John Huston, i protagonitzada per Humphrey Bogart i Mary Astor, i estrenada el 1941.
El terme film noir va ser encunyat per primera vegada per l'italià Nino Frank i és utilitzat per la crítica cinematogràfica per descriure un gènere de definició bastant imprecisa, que només es diferencia de forma parcial amb altres gèneres com el cinema policíac o el cinema social. Habitualment, les pel·lícules caracteritzades com de cinema negre giren entorn de fets delictius i criminals amb un fort contingut expressiu i una característica estilització visual. La seva construcció formal està a prop de l’expressionisme. Per descriure l'escena es fa servir un llenguatge el·líptic i metafòric caracteritzat per una il·luminació tenebrosa en clarbscur, escenes nocturnes amb humitat a l'ambient, es juga amb l'ús d'ombres per exaltar la psicologia dels personatges. Alguns d'aquests efectes eren especialment impactants en blanc i negre. Alhora, la personalitat dels personatges i les seves motivacions són difícils d'establir (cas paradigmàtic són els detectius privats, freqüents protagonistes del gènere, tals com Sam Spade o Philip Marlowe). Les fronteres entre bons i dolents es difuminaven i l'heroi acostuma a ser un antiheroi tenallat per un passat fosc. El cinema negre presenta una societat violenta, cínica i corrupta que amenaça no solament l'heroi/protagonista de les pel·lícules sinó també altres personatges, dins d'un ambient de pessimisme fatalista. Els finals solen ser agredolços quan no presenten directament el fracàs del protagonista. Un altre punt característic del cinema negre és la presència de la dona fatal que, aparentment inofensiva, pot conduir les seves víctimes al perill o a la mort. Les novel·les de Dashiell Hammett i Raymond Chandler, amb els seus detectius Spade i Marlowe són freqüents fonts dels guions del gènere.
Taula de continguts |
Orígens [modifica]
La primera persona que va emprar el terme Film Noir (com es coneix el cinema negre als països anglosaxons) va ser el crític de cinema Nino Frank, que va començar a utilitzar-lo als seus articles sobre pel·lícules de l'Hollywood dels anys 40. Aquestes pel·lícules estaven marcades per la llei seca, la gran depressió i la segona guerra mundial, i només van entrar al mercat europeu quan va acabar la guerra.
La influència europea [modifica]
Els orígens del cinema negre no es troben només en el cinema, sinó que es poden seguir en altres mitjans artístics; la il·luminació característica d'aquest gènere, per exemple, està fortament relacionada amb la tradició tècnica del clarobscur i el tenebrisme, i la seva estètica, d'altra banda, està clarament vinculada a l’expressionisme alemany de principis del segle XX que comprenia des del cinema, el teatre, la fotografia i la pintura fins a l’escultura i l’arquitectura. La indústria de Hollywood estava florint, i amb l'emergència del règim nazi molts directors alemanys i europeus que formaven part del moviment expressionista, es van exiliar als Estats Units, com Fritz Lang, Robert Siodmak o Michael Curtiz. Aquests directors van portar a Hollywood les noves tècniques d'il·luminació que pretenien il·lustrar un estat psicològic i una nova manera d'acostament a la posada en escena, realitzant alguns dels primers clàssics del cinema negre. Així, per exemple, l'obra mestra de Lang M, un assassí entre nosaltres , és una de les primeres pel·lícules de la Cinema sonor en adoptar l'estètica i els arguments característics del cinema negre, com la presentació d'un protagonista amb trets criminals.
Cap el 1931, el prolífic Michael Curtiz portava ja a Hollywood cinc anys, havent arribat a rodar fins a sis pel·lícules per any. Algunes d'elles com 20.000 anys a Sing Sing (1932) o Private Detective 62 (1933), podrien classificar-se també com a noir. Els directors relacionats amb el moviment expressionista que van treballar per a la Universal Studios van tenir gran llibertat a l'hora de realitzar pel·lícules de terror com Drácula (1931), La mòmia (1932) (ambdues pel·lícules compten amb la col·laboració de Karl Freund, la primera com a director de fotografia i la segona com director) i també The black cat (1934), dirigida per l'austríac Edgar G. Ulmer. Tanmateix, la pel·lícula de terror de l'Universal que més s'adequa al cinema negre, tant per l'argument com pel to és L’home invisible , dirigida per James Whale i filmada per Carl Laemmle Jr.
També l'austríac Josef von Sternberg va estar treballant a Hollywood en aquella època, dirigint pel·lícules com L'exprés de Xangai (1932) o El diable és una dona (1935). Aquestes pel·lícules, amb el seu erotisme i el seu estil visual barroc anticipen alguns dels elements centrals del cinema negre. També l'èxit de La llei de l’hampa (Underworld 1927), d'aquest director, va ser responsable de l'apogeu de les pel·lícula de gàngsters a Hollywood, i pel·lícules com Hampa daurada (Little Caesar, 1931), L'enemic públic (1931) i Scarface (1932) van demostrar que el públic buscava arguments criminals i protagonistes de moralitat ambigua.
Altres possibles influències cinematogràfiques del cinema negre són el realisme poètic francès dels anys 30, amb la seva actitud romàntica i fatalista i els seus herois condemnats, i també el neorealisme italià dels anys 40 (per exemple, l'obra de la Warner Bros Sóc un fugitiu (I Am a Fugitive from a Chain Gang 1932) combina aspectes d'ambdós corrents. Jules Dassin, director de La ciutat nua (The Naked City, 1948) va assenyalar als neorealistes com la seva font d'inspiració en emprar una fotografia in-situ i en l'ús d'extres no professionals. Tres anys abans, The House on 92nd Street dirigida per Henry Hathaway, va demostrar la influència paral·lela del noticiari cinematogràfic i algunes de les pel·lícules que avui considerem cinema negre ens mostren en realitat a protagonistes ordinaris amb vides ordinàries amb certs tints nerorealistes, com és el cas de Dies sense empremta (The Lost Weekend , 1945), de Billy Wilder. Entre aquestes pel·lícules que no poden considerar-se com a cinema negre pròpiament dit, potser la més influent en el desenvolupament del gènere és Ciutadà Kane (1941), d’Orson Welles. La complexitat visual, evocativa de Sternberg, i el complicat de l'estructura narrativa, amb l’ús de la veu en off es repeteix en molts dels clàssics posteriors del cinema negre.
La ficció literaria [modifica]
La font primària dels arguments dels clàssics del cinema negre van ser els thrillers americans de la novel·la de detectius i crims, que es van popularitzar en revistes com Black Mask i que es va veure liderada per escriptors com Dashiell Hammett i James M. Cain. Molts dels clàssics del cinema negre com El falcó maltès (1941) i La clau de vidre (1942) estaven basats en novel·les d'Hammett, i les obres de Cain van servir al seu torn com a base per a Double Indemnity (1944), Mildred Pierce (1945), El carter sempre truca dues vegades (1946), i Slightly Scarlet (1956); adaptada de la novel·la Love's Lovely Counterfeit). També una dècada abans de començar l'època clàssica del cinema negre, una de les històries d'Hammett va veure la llum en el melodrama Els carrers de la ciutat (City Streets, 1931), dirigit per Rouben Mamoulian.
L’escriptor Raymond Chandler, que va debutar com a novel·lista amb El son etern , ràpidament es va convertir en l'autor més popular de novel·la negra, i moltes de les seves obres van ser portades a la pantalla, com Murder, My Sweet (1944), adaptada de la novel·la Farewell, My Lovely ), El son etern (1946), i La dama del llac (1947). Chandler va ser també un dels més importants guionistes del gènere, treballant en els guions de pel·lícules com Perdició, La dàlia blava (1946), i Estranys en un tren (1951). Un altre important autor de novel·la negra que va servir com font per a moltes pel·lícules del gènere negre va ser William R. Burnett, la primera novel·la del qual Little Caesar, va ser portada al cinema convertint-se en un èxit per la Warner Bros. el 1931. A l'any següent, Burnett va ser contractat per escriure el guió de Scarface, mentre una de les seves històries servia com a base per a Beast of the City (1933). Ja durant l'època daurada del cinema negre, set de les seves novel·les van ser portades al cinema, les més conegudes són L'últim refugi (High Sierra, 1941), This Gun for Hire , i La jungla d'asfalt (1950).
El període clàssic [modifica]
El període clàssic del cinema negre als Estats Units abasta els anys 40 i 50. Se sol citar El desconegut del tercer pis (1940) com el primer verdader film noir , ja que no existeix consens entre els crítics sobre si Els carrers de la ciutat i altres melodrames previs a la segona guerra mundial, com Furia i Només es viu una vegada (dirigides ambdues per Fritz Lang) poden classificar-se també com a cinema negre o més aviat com a "proto-noir". Touch of Evil , d’Orson Welles sol, per la seva banda, ser esmentada com l'última de les pel·lícules del període clàssic. Tanmateix, existeix discrepància en aquest aspecte, ja que mentre que alguns crítics sostenen que el cinema negre és un corrent ancorat en un moment i un lloc determinat de la història i de la producció cinematogràfica (el Hollywood dels anys 40-50), d'altres creuen que el cinema negre no ha parat, sinó que ha anat adaptant el seu estil visual i narratiu per confluir amb els nous temps i les noves tècniques cinematogràfiques. La majoria dels crítics, tanmateix, sostenen que les pel·lícules realitzades fora dels límits temporals del cinema negre clàssic no poden classificar-se genuïnament com a noir sinó com a clares al·lusions a aquest gènere.
La majoria de les pel·lícules noirs del període clàssic eren de pressupostos modestos, sense estrelles importants (cinema B literalment o en esperit), on els escriptors, directors, fotògrafs, i altres professionals artesans es trobaven relativament lliures de les coaccions de les típiques grans pel·lícules. Mentre va durar l’aplicació del Codi de Producció quedava assegurat que cap personatge no podia sortir-se’n d’un assassinat, i en les pel·lícules negres de nivell B, podia haver uns finals fatals. Temàticament, el cinema negre era excepcional per la freqüència relativa amb què sortien dones de virtut qüestionable, molt rar en pel·lícules de Hollywood després de la segona parts de la dècada del 1930 i al final del pre-codi. El paradigma de pel·lícula d’aquest estil va ser Double Indemnity dirigida per Billy Wilder; amb Barbara Stanwyck com a inoblidable dona fatal, Phyllis Dietrichson - un aparent senyal a Marlene Dietrich, que havia construït la seva extraordinària carrera interpretant aquells personatges per a Sternberg. Un alt nivell va marcar tota la seva carrera, l'èxit comercial de la pel·lícula i set nominacions a l’Oscar per les seves pel·lícules negres; en particular, anava cap al que més tard es va anomenar "pel·lícules de noies dolentes". (bad girl movies)
Tanmateix, a les pel·lícules convencionals, emocionalment tortuoses, s'esperava en el fons que transmetés missatges positius, tranquil·litzants, estil pulcre, amb càmeres invisibles i bon muntatge, amb il·luminació suau. Els que feien cinema negre tenien tot això al cap, creant drames sofisticats, freds, cínics, i amb un sentit de l’absurd, en escenes que sovint retrataven la vida urbana real. o estalvi pressupostari minimalista, amb sovint la il·luminació sorprenentment expressionista i pertorbant tècniques com angles de càmeres salvatgement desviats i enrevessats flashbacks. L'estil de noir gradualment influïa tot el cinema, fins i tot més enllà de Hollywood
Llista de pel·lícules [modifica]
A continuació una llista de las pel·lícules de l’època clàssica del cinema negre
Tot i que el guionista i director Paul Schrader, va afirmar el 1972 que el cinema negre havia finalitzat amb Touch of Evil, hi ha pel·lícules més modernes (no només als Estats Units) que poden ser classificades com a cinema negre:
- Le Samouraï (1967) de J. P. Melville
- Chinatown (1974) de Roman Polanski
- Taxi Driver (1976) de Martin Scorsese
- The Hot Spot (1990) de Dennis Hopper
- Mulholland Falls (1996) de Lee Tamahori
- Memento (2000) de Christopher Nolan
- The Machinist (2004) de Brad Anderson
- Sin City (2005) de Robert Rodriguez, Frank Miller i Quentin Tarantino
- Brick (2005) de Rian Johnson
Vegeu també [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinema negre |
