Ciutat del Vaticà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Vaticà» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Vaticà (desambiguació)».
Status Civitatis Vaticanae
Stato della Città del Vaticano
Bandera Escut
Lema nacionalCap
HimneInno e Marcia Pontificale
Capital Ciutat del Vaticà[nb 1]
Coord.: 41° 54′ N, 12° 27′ E / 41.900°N,12.450°E / 41.900; 12.450
Major ciutat Ciutat del Vaticà2
Idiomes oficials italià,[1] llatí[2][nb 2]
Gentilici Vaticà, vaticana
Govern Teocràcia / Monarquia absoluta
  Papa
President del
Governorat
Francesc
Giuseppe Bertello
Independència
 
Pactes del Laterà

11 de febrer de 1929 
Superfície
 -  Total 0.44 km2 
 -  Aigua (%) 0
Població
 -  Est. jul. 2010 829  (235è)[nb 3]
 -  Cens  — 
 -  Densitat 2093,2 /km2 (-)
Moneda Euro (EUR)
Fus horari CET (UTC+1)
 -  Estiu (DST) Si, CET* (UTC+2)
Domini internet .va 
Codi telefònic 379
  1. El Vaticà és una ciutat-estat
  2. L'alemany és la llengua oficial de la Guàrdia Suïssa.
  3. Dades del World Factbook

El Vaticà (el nom oficial és Estat de la Ciutat del Vaticà) és una ciutat-estat enclavada a la ciutat de Roma (Península Itàlica). És un dels microestat europeus. Té una extensió de 0,439 km² i una població d'aproximadament 900 habitants,[3] dels quals al voltant de 450 persones gaudeixen del dret de ciutadania vaticana mentre que la resta estan autoritzats a residir al país, però sense dret de ciutadania. Gairebé la meitat dels ciutadans resideixen fora del territori cedit per Itàlia en altres països, per motius de treball (personal diplomàtic), essent un híbrid en el qual és una entitat independent de ciutat i que és anomenada Estat per la col·lectivitat. És tan petit que només la Basílica de Sant Pere ja n'és el 7% de la seva superfície; la basílica i la Plaça de Sant Pere ocupen un 20% del territori, això el converteix en el territori "independent" més urbanitzat del món. El seu nom ve del Turó Vaticà (del llatí "Vaticinĭum", que significa "predicció"; ja que antigament al turó hi habitava un oracle etrusc). Va ser creat pels feixistes italians el 1929 mitjançant els Pactes del Laterà celebrats entre la Santa Seu i el llavors Regne d'Itàlia.

La denominació oficial completa en llatí d'aquesta ciutat-estat és: STATVS CIVITATIS VATICANÆ (una aproximació catalanitzada de la pronunciació en llatí eclesiàstic seria «státus txivitátis vaticáne»; segons la pronunciació restituta, «státus kiuitátis uaticánae»). En italià, la denominació completa és Stato della Città del Vaticano.

La Ciutat del Vaticà alberga la Santa Seu, màxima institució de l'Església Catòlica. Encara que els dos noms «Ciutat del Vaticà» i «Santa Seu» s'utilitzen sovint com si fossin equivalents, el primer es refereix a la Ciutat i al seu territori, mentre que el segon es refereix a la institució que dirigeix l'Església i que té personalitat jurídica pròpia (com a subjecte de Dret internacional). Rigorosament, és la Santa Seu, i no l'Estat del Vaticà, el que manté relacions diplomàtiques amb els altres països del món. D'altra banda, el Vaticà és qui dóna el suport temporal i sobirà (substrat territorial) per a l'activitat de la Santa Seu.

Història del Vaticà[modifica | modifica el codi]

Govern i política[modifica | modifica el codi]

Article principal: Papa

L'essència mateixa de l'Estat de la Ciutat del Vaticà es fonamenta en la doctrina i en la legislació de l'Església Catòlica, de manera que el Papa és alhora Cap Suprem de l'Església i Cap de l'Estat del Vaticà. Com en la pròpia Església Catòlica, els centenars de la qual de milions de membres no tenen dret de vot o decisió sobre l'organització, el Vaticà és l'únic estat europeu que no només no és formalment una democràcia, sinó que explícitament defensa el seu caràcter de dictadura teocràtica. L'elecció del Papa correspon al Sacre Col·legi Cardenalici (institució no electa, els membres de la qual són designats pel propi Pontífex), reunits en Conclave, segons les disposicions de la Constitució Apostòlica Universi Dominici Gregis, promulgada per Joan Pau II el 22 de febrer de 1996. Aquesta Constitució Apostòlica restringeix el mètode d'elecció eliminant la possibilitat d'aclamació i de compromís i exigint que la mateixa es verifiqui per escrutini. L'escollit es converteix en Papa quan manifesta la seva acceptació, sempre que es tracti d'una persona que tingués ja el caràcter de Bisbe. En cas contrari, el triat ha de ser ordenat Bisbe immediatament. En qualsevol dels dos casos, el Papa electe adquireix des del mateix moment de la seva acceptació, i ordenació si escau, la plena i suprema potestat en l'Església Catòlica i en l'Estat de la Ciutat del Vaticà.

La Plaça de Sant Pere, juntament amb la Basílica és probablement la icona més reconeguda de la Ciutat del Vaticà.

Tampoc existeix la separació de poders pròpia de qualsevol democràcia: el Papa concentra en la seva persona la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial, encara que no sol exercir-los de forma directa en la majoria dels casos. Per a assistir al Papa en el govern de l'Estat de la Ciutat del Vaticà existeix una administració denominada Cúria Pontifícia Romana, que s'encarrega dels assumptes ordinaris del govern eclesial i vaticà.

Els idiomes oficials són el llatí i l'italià. La moneda, segons un acord subscrit amb la Unió Europea (UE), és l'euro. És l'únic estat sobirà del món reconegut per l'Organització de les Nacions Unides que no hi pertany.

Pontífexs sobirans[modifica | modifica el codi]

Pontificat Fotografía Pontífex Armes Personals Nacionalitat Comentaris
11 de febrer de 1929 -
10 de febrer de 1939
Pius XI
Pius PP. XI Pius XI
(Achille Damiano Ambrogio Ratti)
Pius XI
Itàlia Itàlia
Firmà l'11 de febrer de 1929 els Pactes del Laterà amb el regne d'Itàlia, fundant així l'actual estat pontifici.
2 de març de 1939 -
9 d'octubre de 1958
Pius XII
Pius PP. XII Pius XII
(Eugenio Maria Giuseppe Giovanni Pacelli)
Pius XII
Itàlia Itàlia
El Papa de la Segona Guerra Mundial, ordenà excavar les grutes vaticanes per a aclarir si la tomba de Sant Pere es trobava sota l'altar de la basílica vaticana com deia la tradició. El resultat fou positiu.
28 d'octubre de 1958 -
3 de juny de 1963
Joan XXIII
Ioannes PP. XXIII Joan XXIII
(Angelo Giuseppe Roncalli)
Joan XXIII
Itàlia Itàlia
Convocà el Concili Vaticà II.
30 de juny de 1963 -
6 d'agost de 1978
Pau VI
Paulus PP. VI Pau VI
(Giovanni Battista Enrico Antonio Maria Montini)
Pau VI
Itàlia Itàlia
Acabà el Concili Vaticà II i el difongué immediatament. Finalment es va trobar la tomba de Sant Pere sota la basílica vaticana.
6 d'agost de 1978 -
28 de setembre de 1978

Joan Pau I

Ioannes Paulus PP. I Joan Pau I
(Albino Luciani Tancon)
Joan Pau I
Itàlia Itàlia
Governà solament durant 33 dies.
16 d'octubre de 1978 -
2 d'abril de 2005
Joan Pau II
Ioannes Paulus PP. II Joan Pau II
(Karol Józef Wojtyła)
Joan Pau II
Polònia Polònia
El Papa peregrí, governà durant gairebé 27 anys.
19 d'abril de 2005 - 28 de febrer de 2013
Benet XVI
Benedictus PP. XVI Benet XVI
(Joseph Aloisius Ratzinger)
Benet XVI
Alemanya Alemanya
El primer Papa en sis segles en renunciar al càrrec.
13 de març de 2013 - actualitat
Francesc
Franciscus PP. Francesc
(Jorge Mario Bergoglio)
Francesc
Argentina Argentina
L'actual governant de la Ciutat del Vaticà.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Plànol de la Ciutat del Vaticà

La Ciutat del Vaticà constitueix un enclavament dins de la ciutat italiana de Roma, amb la qual comparteix 4 km de frontera. Es troba situada en la zona oest de Roma, en un petit turó a la riba dreta del riu Tíber.[4] L'edifici més destacat és la Basílica de Sant Pere. Comprèn també, en règim d'extraterritorialitat, les basíliques de Sant Joan del Laterà, Sant Pau Extramurs i Santa Maria la Major, i fora de la ciutat, el Palau de Castel Gandolfo.

Clima[modifica | modifica el codi]

Els hiverns són suaus i, encara que les temperatures són altes durant el dia, les nits són fredes. La temperatura mitjana al gener és de 7 °C, mentre que al juliol és de 24 °C. Hi plou poc entre maig i setembre. Octubre i novembre són els mesos més humits.[4]

Medi ambient[modifica | modifica el codi]

Flora i fauna[modifica | modifica el codi]

Els jardins són coneguts per la seua col·lecció d'orquídies i altres espècies vegetals exòtiques. En canvi, essent el Vaticà un entorn totalment urbanitzat, no té fauna salvatge.[4]

Problemes mediambientals[modifica | modifica el codi]

La Ciutat del Vaticà va ésser declarada Patrimoni de la Humanitat en la seua totalitat l'any 1984[5] i els lleus problemes ambientals que pateix estan relacionats amb la seua condició com a enclavament dins del Districte Metropolità de Roma. L'efecte destructor de la pol·lució de l'aire i de les vibracions causades pel fort trànsit rodat a Roma s'han fet sentir en els edificis històrics de la Ciutat del Vaticà. Les columnes i els pilars de la Plaça de Sant Pere han estat seriosament malmesos i decolorats per la contaminació atmosfèrica. L'augment dels nivells de monòxid de carboni a l'atmosfera, provinent dels vehicles, és considerat el causant d'una sèrie de problemes de salut que pateix la població. Les autoritats de Roma hi han reaccionat imposant restriccions a la circulació de cotxes i camions al centre històric de la ciutat, el qual envolta la Ciutat del Vaticà. També la Capella Sixtina s'ha vist malmesa per la gran afluència de turistes que visiten aquest indret cada any.[6]

Economia[modifica | modifica el codi]

Museus Vaticans: La sala anomenada Braccio Nuovo.

El Vaticà no pot mantenir-se gràcies a l'activitat productiva del seu propi territori, limitada a la venda de records turístics, llibres, segells i entrades a museus. Però compta amb els ingents ingressos de l'Església Catòlica en tot el món, provinents de: les aportacions econòmiques dels Estats on compta amb acords de finançament (per la seva tradició catòlica o per la pressió de partits polítics afins), les donacions dels catòlics o d'empreses vinculades a ells; els beneficis de les empreses propietat de l'Església i de les seves activitats financeres de banca i borsa a nivell internacional. L'economia estava seriosament danyada en 1979, i tres anys més tard es produïx la fallida d'un dels bancs més il·lustres de Itàlia, el Banc Ambrosià, que duia les finances internacionals del Vaticà i l'assassinat del seu director Roberto Calvi: les investigacions consegüents revelarien que el banc es dedicava al blanqueig dels diners de la màfia. Més tard el Papa va traslladar la responsabilitat de l'economia vaticana a l'Estat, el qual, a partir de 1984, s'encarregaria de les finances. Cinc anys més tard, el Papa porta a terme una reestructuració de l'organització econòmica i la direcció econòmica va ser encarregada a cinc financers reconeguts internacionalment (encara que sota el control de la comissió de cinc cardenals).

Monedes[modifica | modifica el codi]

Degut a un acord amb Itàlia, en representació de la Unió Europea, la moneda vaticana és l'euro. La ciutat té euros amb disseny propi, que són acceptats a Itàlia i la resta de països de la zona euro. La Ciutat del Vaticà no té un banc que pugui emetre aquestes monedes, per això gaudeix d'un acord amb Itàlia per a la seva fabricació, que no pot ser de més d'un milió d'euros anuals.

Mitjans de comunicació[modifica | modifica el codi]

Antena de la Ràdio Vaticà

La Ciutat del Vaticà emet els seus propis segells i monedes, té una estació de ferrocarril que té servei no regular fins a Roma i un periòdic (L'Osservatore Romano), una emissora, (Ràdio Vaticà) i una televisió (Centre televisiu vaticà), a més de diferents fundacions, com Latinitas, per a l'estudi del llatí, acadèmies i universitats pontifícies.

Servei telefònic[modifica | modifica el codi]

L'estat de la Ciutat del Vaticà té un servei de telèfons que disposa de modernes instal·lacions per a la comunicació tant interna com externa de la ciutat i també disposa de personal altament capacitat. S'ha de tenir en compte que no existeix el dret a la confidencialitat de les comunicacions telefòniques o d'un altre tipus. La ciutat estat té una complexa infracestructura de xarxes, per la qual cosa té una autonomia completa.

Transports[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Transport per ferrocarril de la Ciutat del Vaticà

La ciutat té una estació de ferrocarril que recorre el trajecte des del Vaticà fins a Roma (fins a l'estació de Roma San Pietro. A més a més, també té un heliport. Els serveis d'autocar des de la ciutat de Roma són freqüents.

Sigles automobilístiques[modifica | modifica el codi]

El Vaticà atorga a través del "registre de vehicles vaticans" una palesa als automòbils d'aquesta ciutat-estat. Els automòbils que són del govern porten les sigles "RVV" i els que són dels ciutadans, "SCV".

Defensa[modifica | modifica el codi]

Dos guardes suïssos amb els seus tradicionals uniformes

La Guàrdia Suïssa és el cos militar encarregat de la seguretat de la Ciutat del Vaticà. Està composta per uns cent soldats (tots homes): quatre oficials, 23 comandaments intermedis, 70 alabarders, 2 tamboriners i un capellà. Se'ls entrena en procediments i maneig d'armes modernes (com el fusell suís Sig 550), encara que també s'ensenya a manejar l'espasa i l'alabarda.

La Guàrdia Suïssa té la seva caserna davant del Palau Apostòlic Pontifici.

Segons els Pactes del Laterà signat amb els feixistes, s'ha establert que la Policia italiana custodiï, juntament amb la Guàrdia Suïssa i els Serveis Vaticans de Seguretat (serveis secrets), la Plaça de Sant Pere.

La defensa de la Ciutat del Vaticà és proporcionada per Itàlia.

La Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà va dissoldre el Cos de la Gendarmeria - fundat el 14 juliol 1816 per Pius VII - mitjançant la Llei 67, del 15 de desembre de 1970, que seguia a la carta del papa Pau VI, signada el 14 de setembre de 1970, per la qual quedaven abolits tots els cossos militars de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, a excepció de la Guàrdia Suïssa.

D'aquesta manera, es va constituir en el Govern de l'Estat de la Ciutat del Vaticà una Oficina Central de Vigilància, a la qual es van atribuir, a més de les competències generals de vigilància i de procurar el compliment de les lleis, reglaments i ordenances de les autoritats de l'Estat, les funcions de policia de seguretat de l'Estat i de vigilància de les persones i coses que s'hi trobessin, de policia judicial i de policia de circulació viària.

Servei Vaticà de la policia italiana.

La Llei n° 178 del 25 de març de 1991, que modificava parcialment la Llei institucional LXVIII del 15 de desembre de 1970, va canviar novament la denominació de l'Oficina a "Cos de Vigilància de l'Estat de la Ciutat del Vaticà". El 2 de gener del 2002, amb la Llei n° 384, la Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà va substituir novament el nom pel de "Cos de la Gendarmeria de l'Estat de la Ciutat del Vaticà".[7]

Finalment, el 16 de juliol del 2002, el Papa Joan Pau II, amb la Llei n° 383 sobre el Govern de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, va instituir, entre d'altres, la Direcció dels Serveis de Seguretat i Protecció Civil, de la qual depenen el Cos de la Gendarmeria i el Cos de Bombers, establint que el Cos de la Gendarmeria: proveís al manteniment de la seguretat i l'ordre públic, i realitzarà les funcions institucionals de policia, compreses les de frontera, policia judicial i tributària, per la seguretat dels llocs i de les persones, el manteniment de l'ordre públic i la prevenció i repressió de reatos.

Actualment la plantilla efectiva del cos de la Gendarmeria està composta per 130 oficials.

Nacionalitat[modifica | modifica el codi]

La nacionalitat vaticana no s'obté per naixement, sinó per concessió. Són ciutadans de nacionalitat vaticana tots els diplomàtics emprats en les ambaixades vaticanes de tot el món i aquells que habitualment resideixen a la Ciutat, aquests últims són unes 300 persones aproximadament.

Cultura[modifica | modifica el codi]

La cultura del Vaticà és òbviament corresponent a la cultura de l'Església Catòlica, encara que s'obre també a l'art d'altres cultures, i el seu major exponent són les obres d'arquitectura, com la Basílica de Sant Pere, la Plaça Sant Pere, la Capella Sixtina i els Museus Vaticans.

Entre els Museus Vaticans es troben: el Museu Gregorià d'art egipci i d'art etrusc, el Museu Piu Clementí, el museu Chiaramonti i la Pinacoteca Vaticana.

Molts artistes i arquitectes famosos com Bramante, Miquel Àngel i Bernini van treballar en importantísimes obres artístiques que avui es poden admirar als edificis vaticans.

Cuina Vaticana[modifica | modifica el codi]

Al novembre de 2006 es va publicar un llibre que revela els secrets de la cuina del Vaticà,[8] i que realitza un recorregut per la Gastronomia Històrica des del primer Papa fins a l'actualitat, amanit amb una col·lecció de receptes que inclouen menús tan representatius com el de l'Últim Sopar o els plats preferits de molts dels Papes. L'autora del llibre comenta que la gastronomia d'aquest país és «una de les més complexes i riques del món, molt més que la de qualsevol Casa Reial».

El llibre conté a més dades curioses sobre els orígens d'algunes de les nombroses receptes que es van inventar en aquesta ciutat, com per exemple la salsa verda també anomenada salsa vaticana, la salsa carmelita o la cocció al bany Maria, a més d'informació sobre Protocol i nombroses referències que mostren la indissoluble unió entre la Història i la Gastronomia dels Papes.

Esports[modifica | modifica el codi]

El Vaticà té una selecció de futbol, la Selecció de futbol de la Ciutat del Vaticà, que no està associada ni a la NF-Board ni a la FIFA. Aquesta selecció es va enfrontar contra Sant Marino i Mònaco, quedant 0-0 contra ambdós equips. L'equip està compost per voluntaris de la Guàrdia Suïssa, membres del Consell Papal i per guàrdies dels museus.

Al febrer de 2007 sacerdots i seminaristes de la Ciutat del Vaticà i Roma van disputar la primera «Copa Clerical». És el primer campionat d'equips conformats per clergues, una idea del Secretari d'Estat, el cardenal Tarcisio Bertone.

La tomba de Sant Pere[modifica | modifica el codi]

Durant l'any 1939, essent Papa Pius XII, i quan es duia a terme les excavacions per a preparar la tomba de Pius XI, es va descobrir un mosaic. Existia una tradició que deia que sota l'altar papal, sota el baldaquí de Bernini, sota la cúpula de Miquel Àngel, hi havia una ne­cròpoli, un cementiri, on havia estat enterrat Sant Pere, però d'això encara no hi havia veracitat. Pius XII va manar que seguissin excavant i va aparèixer la necròpoli.

Constantí el Gran, per a agrair a Crist que, segons ell, li havia donat la victòria a la batalla del Pont Milvi sobre Maxenci, es converteix al cristianisme. A Roma, hi ha un obelisc en el qual es llegeix: «Aquí hi va ser batejat Constantí pel papa Silvestre.»

Constantí I el Gran va donar la pau a l'Església l'any 313 quan té la seva conversió i comença a construir una sèrie de temples cristians. Un d'ells va ser la basílica en honor de Pere, que segons ell, estaria edificada sobre la tomba de l'Apòstol.

Hi ha indicis que porten a pensar que Constantí estava segur de la localització exacta de la tomba: per exemple, comença a edificar la seva basílica al vessant d'una muntanya que té molt desnivell (11 metres), el que l'hi fa realitzar un gran treball de moviment de terra per a aconseguir una esplanada (sense maquinàries), no obstant això no tan lluny tenia un lloc que semblava ideal: l'esplanada del circ de Neró, que mesurava tres-cents metres de llarg i uns cent d'ample. Construint en aquest lloc s'haguessin evitat grans costos i treball.

Altres dificultats que s'han d'haver presentat, a més de les tècniques, serien les morals i jurídiques, ja que sota aquesta construcció quedava enterrada una necròpoli que era molt important a Roma i en la qual estaven enterrats personatges importants d'aquella societat, com els Flavis i els Valeris.

El papa Pius XII va anunciar per ràdio durant el temps de Nadal de 1950 que s'havia trobat la tomba de Pere.

Després de culminada la investigació sobre aquesta tomba el 1952, la professora Margherita Guarducci, autoritat en epigrafia grega, va començar a desxifrar els grafits que hi ha en un dels murs contigu a aquesta tomba.

La Tomba de Pere vista des de les Grutes Vaticanes

Alguns d'ells, que estaven gairebé escrits uns sobre d'altres són: «Pere, prega pels cristians que estem sepultats al costat del teu cos.» També es va aconseguir el logotip de Pere, que era com una P i en el pal vertical tres ratlles horitzontals en forma de clau.

Aquesta professora va concloure que per allà hi havia la tomba de Sant Pere, ja que els grafits plasmats en el mur denominat G (de color blanc); i en l'adjacent (de color vermell), va desxifrar un grafit que significa: «Pere està aquí». A l'excavar van descobrir un nínxol folrat de marbre blanc, que contenia ossos.

La responsabilitat d'estudiar aquests ossos va recaure en Venerato Correnti, professor i catedràtic d'Antropologia de la Universitat de Palermo. En l'estudi va definir que al nínxol hi havia ossos humans i els d'un ratolí. Pel que fa a l'animal, va indicar que es va colar per algun forat i al no poder sortir va morir allà.

El professor Correnti va arribar a aquestes conclusions:

  1. Els ossos de l'animal pràcticament estan nets a diferència de les restes humanes, ja que aquests tenen terra que després d'ésser estudiats són de la tomba que estava oberta i buida i la qual van identificar com de Pere. D'altra banda, totes les tombes al costat d'aquesta troballa tenen una altra classe de terra.
  2. Els ossos tenen un color vermell provinents del drap daurat i purpura en què va ser embolicat, també, a part de tela (Púrpura), hi ha restes de fils d'or, el que condueix a pensar que aquesta seria una persona venerada, possiblement els ossos es van retirar de la tomba original per a «guardar-los» al nínxol i així quedar protegits, car el nínxol estava intacte des de Constantí fins a la troballa.
  3. Aquests ossos trobats pertanyen a la mateixa persona, un ser robust, de sexe home, amb avançada edat (possiblement setanta anys) i del primer segle.

Un detall interessant és que els ossos dels peus no van aparèixer entre les restes trobades, i es pot recordar, que qui era crucificat cap per avall (entre les diferents maneres que existien de crucifixió), se'l despenjava tallant-li els peus i així el cos queia al terra.

El Papa va comunicar al món tal troballa, assegurant que s'havien trobat les restes (relíquies) de Sant Pere Apòstol, i tal succés va ser al juny de 1968.

L'editorial Vaticana va publicar un llibre escrit per la professora Guarducci amb tota la informació i que es titula Les Relíquies de Sant Pere.

La Basílica[modifica | modifica el codi]

La Basílica de Sant Pere
Article principal: Basílica de Sant Pere

El projecte de construcció de la Basílica de Sant Pere va començar amb Juli II el 1506 i va acabar amb Pau V el 1626, el nom del qual apareix en la façana de la basílica.

Va haver-hi dos projectes inicials, realitzats per Bramante i Rafael, respectivament. El primer és un projecte de creu grega i el segon de creu llatina. Posteriorment, Miquel Àngel reprèn el projecte de creu grega de Bramante, dissenyant també la cúpula de la basílica. L'últim arquitecte que va intervenir a la construcció va ser Gian Lorenzo Bernini. A la cúpula, de dos metres d'ample, hi ha escrit "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaràs la meva església". En aquest mateix lloc es va construir uns mil anys abans una altra basílica de tres naus longitudinals, paleocristiana. Aquesta, al segle XV amenaçava amb esfondrar-se i la van substituir.

En l'actualitat està permesa la seva visita, inclosa la cúpula, sempre tenint en compte que cal vestir-se amb compte. Està prohibida l'entrada amb tirants i pantalons curts tant a homes com a dones.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. En base al paràgraf 2 de la Legge sulle fonti del diritto del 7 de juny de 1929, totes les lleis i les regles de l'estat es publiquen en italià al Supplemento per le leggi e disposizioni dello Stato della Città del Vaticano segons l'Acta Apostolicae Sedis. El text dels primers set punts publicats al suplement són aquí.
  2. El llatí és la llengua oficial de la Santa Seu: Error en el títol o la url.«».
  3. Segons la web oficial
  4. 4,0 4,1 4,2 Encyclopedia of the Nations (en anglès)
  5. UNESCO (en anglès)
  6. Protecting the Sistine Chapel frescoes with air-conditioning (en anglès)
  7. Informació de la Gendarmeria Pontifícia
  8. Els secrets de la cuina del Vaticà

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]