Claque

Claque (en francès bufetada) és, a l'origen, un terme que al·ludeix a un cos organitzat d'aplaudidors professionals presents en els teatres i òperes francesos. Els membres d'una claque es denominen claquers (claqueurs).

Història

Contractar a gent per a aplaudir en les representacions dramàtiques era freqüent en l'època clàssica. Per exemple, quan l'emperador Neró actuava, la seva representació era saludada amb un encomi cantat per cinc mil dels seus soldats. Això va inspirar al poeta francès del segle XVI Jean Daurat a desenvolupar la claque moderna. Adquirint certa quantitat d'entrades per a la representació d'una de les seves obres, les regalava en canvi de la promesa d'un aplaudiment.

El 1820 les claques van sofrir una professionalització profunda amb l'obertura d'una agència a París per a gestionar i proveir claquers. El 1830 la claque s'havia convertit en una institució. El gerent d'un teatre o òpera podia sol·licitar qualsevol nombre de claquers, que solien estar sota el comandament d'un xef de claque (cap d'aplaudiment), el qual jutjava el moment en que els esforços dels claquers eren necessaris i iniciava la demostració d'aprovació. Aquesta podia adoptar diverses formes. Havia commissaires (comissaris), que eren qui s'aprenien l'obra de memòria i cridaven l'atenció dels seus veïns sobre els punts claus entre un acte i altre. Els rieurs (riallers) reien sorollosament amb les bromes. Els pleureurs (ploramiques), normalment dones, fingien les seves llàgrimes, sostenint els seus mocadors davant els ulls. Els chatouilleurs (pessigollejadors) mantenien a l'audiència de bon humor, mentre els bisseurs (bisers) es limitaven a donar palmells i cridar «Bis, bis!» per a assegurar les repeticions.

Aquesta pràctica es va estendre a Itàlia (notòriament a La Scala milanesa), Viena, Londres (la Royal Opera House) i Nova York (l'Òpera del Metropolitan).

Les claques també van ser usades com un tipus d'extorsió, de manera que els cantants eren contactats pel xef de claque abans del seu debut per a fer-li pagar certa quantitat amb l'amenaça d'un esbronc. Toscanini i Mahler desaconsellaven les claques, una part del desenvolupament de la etiqueta concertística.