Classe social a l'antiga Roma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La pertinença a una classe social o a una altra jugava un paper d'altíssima importància en les vides dels habitants de l'antiga Roma. Aquells ciutadans nascuts lliures estaven dividits en diferents classes, tant per criteris d'origen familiar com per la seva possessió de propietats. Hi havia a més diverses classes de no ciutadans amb molt diversos drets legals, i una classe totalment a banda, la dels esclaus, que no en posseïen cap.

Patricis i plebeus[modifica | modifica el codi]

El primer tall divisori s'emmarcava en el criteri d'origen familiar, separant la societat en dos grans blocs: els patricis, aquells que podien traçar els seus avantpassats fins al primer Senat establert per ordres de Ròmul, i els plebeus, la resta. Els ciutadans plens o patricis eren els caps de família i els seus fills homes del graó social més elevat. Aquests patricis posseïen esclaus, probablement moltes vegades en gran nombre. Els Patricis estan en la base de la fundació de Roma i eren ciutadans romans. En un començament, els càrrecs públics restaven prohibits als plebeus, quedant tot el poder en mans dels patricis, i els matrimonis interclassistes eren il·legals. Els polítics i escriptors coetanis de la Monarquia i la primera República, com ara Coriolà, creien als plebeus fins i tot incapaços de pensar.

Paulatinament es van anar introduint modificacions en la legislació que garantien als plebeus el dret a l'accés als càrrecs públics, es va abolició de la llei que separava severament les dues classes prohibint els matrimonis mixtes, i es va instaurar el càrrec de tribú de la plebs que servia de protecció contra els poders encara molt superiors dels patricis. Els tribuns originalment tenien la funció de protegir qualsevol plebeu d'un magistrat patrici, però revoltes posteriors varen obligar el Senat a investir als tribuns amb poders addicionals, com ara el dret de vetar lleis. Amb l'arribada d'aquests canvis la distinció entre ambdues classes va esdevenir menys important. Al cap d'un temps algunes famílies patrícies perderen el seu prestigi mentre que d'altres de la plebs esdevingueren superiors en estatus, amb el qual la composició de la classe dominant va canviar.

La creixença econòmica de Roma promoguda pel comerç va retirar el protagonisme a moltes famílies patrícies: tots aquells que no es poguessin assimilar a la nova realitat comercial de la societat romana sovint es trobaven en la vergonyosa posició d'haver de casar les seves filles amb plebeus més rics, o fins i tot amb lliberts. Un plebeu, com ara Gai Mari o Ciceró, que fos el primer de la seva nissaga en esdevenir cònsol es coneixia amb el nom de novus homo, i tant ell com els seus descendents es convertien en nobiles: nobles. Amb tot, alguns sacerdocis o oficis religiosos es varen mantenir exclusius dels patricis, però en general la distinció es va anar esborronant per simplificar-se en una simple qüestió de prestigi.

Segons la propietat[modifica | modifica el codi]

Al mateix temps, el cens romà dividia els seus ciutadans en sis complexes classes basant-se en la seva propietat. Els més rics entre ells eren els que formaven la classe senatorial, amb possessions superiors a 1 milió de sestercis. Formar part d'aquesta classe no volia dir necessàriament que la pertinença al Senat era automàticament garantida. La riquesa de la classe senatorial estava basada en la propietat de grans terres per a l'explotació agrícola, i als seus integrants se'ls prohibia ser partícips de qualsevol activitat comercial. Amb poques excepcions, tots els càrrecs polítics anaven a parar a homes de la classe senatorial. Just sota aquesta alta categoria hi havia els equites o cavallers, amb 400.000 o més sestercis, que tenien el permís de participar del comerç i formaven la classe comerciant i del negoci, i a més podien tenir accés a certs càrrecs polítics i semi-polítics, com ara la recaptació d'impostos o (durant el Principat) o el lideratge de la Guàrdia Pretoriana. Petroni satiritza la riquesa d'aquesta classe en el seu Satiricó, retratant-los en la sumptuosa vetllada organitzada pel menyspreable cavaller Trimalció. Sota seu hi havia tres classes més posseïdores de propietat, i en el nivell més baix, els proletarii o proletaris, que no en tenien cap.

En un principi el cens només servia per determinar el servei militar, amb els equites prenent el seu nom del seu permís de posseir un cavall (equus) de guerra. Els proletaris no van tenir accés al servei militar fins a les reformes militars de Gai Mari, el 108 aC. Durant la República aquestes classes censatorials també servien de col·legi electoral romà. Els ciutadans de cada classe eren subdividits en centúries ("centuriae") i a les eleccions cadascuna d'aquestes podia emetre un sol vot. Com més alta era la classe, més centúries tenien, aquestes amb menys membres, i per tant més vots. L'ordre per votar també depenia segons la classe i el resultat final se sabia ben aviat. Els proletaris, a la totalitat dels quals s'assignava una sola centúria, i per tant, un sol vot, rarament arribaven a votar.

Clientela[modifica | modifica el codi]

El grup dels clients estava format bàsicament per esclaus alliberats pels seus amos patricis, i que després del seu alliberament continuaven vinculats (ells i els seus descendents) al seu antic amo (i als seus hereus), qui exercia sobre ells certa tutela i proteccionisme paternalista, a canvi de certs serveis i lleialtats.

Quan la manumissió d'esclaus va ser reglamentada, a la clientela antiga la va substituir el patronatge, que és la mateixa clientela però regulada pel dret. El client i els seus descendents estaven subjectes a la potestat absoluta del patró o els seus fills, prenien el nom del patró al qual devien respecte i acompanyaven en la guerra; el patró havia de protegir als seus clients i no podia desamparar-los sense infàmia; no podien demandar-se recíprocament en judici, ni testificar en contra. La fortuna pròpia del client pertanyia de dret al patró, qui tènia dret d'herència; el patró podia exigir certes coses establertes pel costum (dots a la filla del patró, contribució en multes o impostos extraordinaris, sufragació de despeses de culte, etc.). Els clients podien adquirir béns amb la seva feina o disposar d'altres per concessió del patró, en precari. El vincle de la clientela es considerava per sempre encara que no ho era de dret.

En aquest grup dels clients es van integrar també alguns estrangers (habitants de ciutats derrotades als quals no es permetia residir en la seva ciutat però tampoc havien estat declarats esclaus, i que constituïen com un grup client de tota la ciutat de Roma) i exiliats subjectes al patronatge d'un Patrici.

No ciutadans[modifica | modifica el codi]

Dones[modifica | modifica el codi]

Les dones nascudes lliures pertanyien a la classe social dels seus pares fins que es casaven, moment en què prenien la classe social del seu marit. Les dones llibertes (esclaves alliberades) es podien casar amb membres de totes les classes excepte les dues més altes, els senadors i els cavallers, i en qualsevol cas no podien assolir la classe social del marit. Els esclaus tenien prohibit el casament. A part d'això les dones estaven sempre sota el poder d'un home, primer del pare i després del marit. En cas de la mort del marit, quedaven sota el poder del seu propi fill.

Estrangers[modifica | modifica el codi]

El Ius Latii, una forma de ciutadania amb un menor nombre de drets que la ciutadania normal romana, era la que es donava per naixement als habitants de la lliga de ciutats del Laci aliades de Roma, i gradualment es va anar estenent per tot l'imperi. Els ciutadans llatins tenien drets emparats per la llei romana, però no se'ls permetia votar. Els seus magistrats, però, sí que podien arribar a accedir a la veritable ciutadania romana. Aquestes distincions romangueren vigents fins a l'edicte de Caracal·la que va fer la ciutadania romana aplicable a tots els homes lliures de l'imperi l'any 212.

Lliberts[modifica | modifica el codi]

Els lliberts (liberti) eren esclaus alliberats, que tenia una forma del dret llatí a la seva disposició que garantia que els seus fills poguessin ser ciutadans comuns. El seu estatus va anar canviant de generació en generació durant la República.

Esclaus[modifica | modifica el codi]

Els esclaus (servi) eren en la seva major part descendents de deutors o de presoners de guerra, especialment dones i nens capturats durant setges i d'altres campanyes militars a Itàlia, Hispània i Cartago, i els seus fills també eren legalment esclaus. Cap al final de la República i durant l'Imperi varen anar arribant esclaus de les noves conquestes romanes de la Gàl·lia, Gran Bretanya, el Nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, i l'Àsia Menor, avui Turquia.

Els esclaus inicialment no tenien cap dret i havien d'obeir i consentir qualsevol ordre o caprici dels seus amos. Amb el pas del temps, si més no, el Senat i més endavant els emperadors dictaren lleis per tal de protegir llurs vides. Amb tot, però, fins a l'abolició completa de l'esclavatge a Roma els amos empraven els seus esclaus amb propòsits sexuals, com relaten autors com Horaci.

D'acord amb la llei romana "els esclaus no tenien cap representant a l'Estat, no tenien cap nom, no tenien cap títol, ni cap registre; no tenien dret al matrimoni, ni cap protecció contra l'adulteri; podien ser comprats i venuts o regalats com a propietats personals; podien ser torturats, fins i tot, fins a la mort si així ho creia convenient el seu amo".

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]