Classificació Bringhurst

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Robert Bringhurst

Robert Bringhurst. 2006
Naixement Robert Bringhurst
16 d'octubre de 1964
Los Angeles
Nacionalitat Canadà Canadà
Art poeta, tipògraf i escriptor
Influí classficar les famílies tipogràfiques d'una altra manera.


Aquesta classificació tipogràfica va ser realitzada el 1992, és principalment de caràcter historicista i s'inspira en diferents estils artístics, que van des del Renaixement fins al Postmodernisme

Biografia de Robert Bringhurst[modifica | modifica el codi]

Robert Bringhurst va néixer el 16 d'octubre de 1946 a Los Ángeles, Califòrnia. Va estudiar arquitectura, lingüística i física en l'Institut Tecnològic de Massachusetts i posteriorment literatura comparativa i filosofia en la Universitat de Utah.

És poeta, tipògraf i escriptor, va esciure The Elements of Typographic Style, una obra de referència obligada sobre els tipus de lletra, glifs i la disposició geomètrica i visual del tipus. També ha traduït a l'anglès obres de poesia èpica de la mitologia dels Haida (poble indígena del Canadà).

Actualment resideix a Quadra Island, a prop de Campbell River, Columbia Britànica.

Família tipogràfica[modifica | modifica el codi]

Una família tipogràfica un grup de signes escripturals que comparteixen trets de disseny comuns, conformant tots ells una unitat tipogràfica. Els membres d'una família s'assemblen entre si, però també tenen trets propis.

Existeixen multituds de famílies tipogràfiques, algunes d'elles tenen més de cinc-cents anys, altres van sorgir en l'explosió creativa dels segles XIX i XX, altres són el resultat de l'aplicació dels ordinadors a la impremta i al disseny gràfic digital i altres han estat creades explícitament per la seva presentació a la pantalla dels ordinadors, impulsades en gran part per la web.

Unes i altres conviuen i són utilitzades sense establir diferències de temps, per el que és necessari establir una classificació ens permeti agrupar aquelles fonts que tinguin característiques semblants. Són molts els intents per intentar agrupar les formes tipogràfiques en conjunts que reuneixin certes condicions d'igualtat, generalment estan basats en la data de creació, els seus orígens dintre de les vessants artístiques per les que van ser influenciades o en criteris morfològics.

Classificació de Bringhurst[modifica | modifica el codi]

Característiques tipogràfiques Aquesta classificació divideix les famílies tipogràfiques en 8 grups, depenent de les següents característiques.


Renaixentistes[modifica | modifica el codi]

Les lletres romanes renaixentistes van ser desenvolupades pels erudits i escribes del nord d'Itàlia del segle XIV i XV. La transformació des de la cal·ligrafia va començar el 1465 a Itàlia i va durar més d'un segle.

  • Traçat modulat i suau.
  • Eix humanista és de tipus oblic.
  • Altura de X modesta.
  • Remats són fins, ja que deriven de la ploma cal·ligràfica.
  • Grans obertures.
  • Tenen astes verticals.
  • Anells gairebé circulars.
  • Contrast modest.

Com a exemples destaquen: Centaur, Bembo i Garamond.

Mostra de tipografia Centaur i Garamond

Barroques[modifica | modifica el codi]

En el segle XVIII els tipògrafs van començar a barrejar en la mateixa línia els tipus romans i itàlics. Les formes barroques semblen més modelades i més allunyades de l'escriptura manual que les formes renaixentistes. Es van utilitzar a Europa durant el segle XVII, van prosseguir en part del segle XVIII i es van reutilitzar en el segle XIX. De vegades les lletres desenvolupen un eix vertical secundari, però l'eix primari del traçat de la ploma és normalment oblic.

  • El traçat, els serifs i els acabaments són modulats.
  • El seu eix és variable.
  • la itàlica és suplementària de la romana.
  • Les obertures són moderades.

Com a exemples hi ha: Simoncini, Monotype Garamond, Janson i Caslon.


Mostra de tipografia Janson

Neoclàssiques[modifica | modifica el codi]

Són del segle XVIII. La primera d'elles és Roman du Roi, creada a França al voltant de 1690, són belles amb formes tranquil·les, reflex de l'era racionalista:

  • Tenen un contrast i obertura moderat.
  • Tenen un traç modulat.
  • Un eix racionalista(vertical.
  • Els remats tenen forma de llàgrima.
  • La inclinació itàlica és normalment uniforme.

Un exemple és: Baskerville.

Mostra de tipografia Baskerville

Realistes[modifica | modifica el codi]

Les podem trobar en el segle XIX i a principis del segle XX. Tenen les mateixes formes bàsiques que les lletres neoclàssiques i romàntiques.

  • Tenen serifs pesats o no en tenen i d'igual pes que en els traçats principals.
  • El seu traç és uniforme en el pes, no té modulació.
  • L'obertura és minúscula.
  • No es fan servir versaletes ni ornaments.
  • Tenen eix vertical.
  • No hi han itàliques o són canviades per les romanes obliqües.

Exemples d'aquesta família són: Franklin Gothic i Helvetica.


Mostra de tipografia Franklin Gothic

Romàntiques[modifica | modifica el codi]

Les podem trobar en el segle XVIII i el segle XIX. Aquesta família tipogràfica sembla més dibuixada que escrita, estan fetes com si s'haguessin traçat amb ploma, permetent que el traç canviï de prim a gruixut. El contrast dramàtic és essencial pels tipus romàntics.

  • Tenen un alt contrast.
  • Els serifs abruptament prims.
  • Els remats són arrodonits.
  • Les obertures són petites.
  • L'eix principal normalment és vertical i l'eix secundari és oblic.

Destaquen Bodoni, Didot, Bulmer i Berthold Walbaum.

Mostra de tipografia Bodoni

Modernistes geomètriques[modifica | modifica el codi]

Apareixen en el segle XX, el seu aspecte es deu a formes matemàtiques com el cercle i la línia.

  • Els serifs i els traçats principals són iguals en el seu pes.
  • El seu traç no té modulació, però freqüentment és més subtil del que sembla a primera vista.
  • Tenen una obertura moderada.
  • Els seus anells quasi sempre són circulars(sense eix).
  • No solen haver-hi itàliques o normalment són substituïdes per les romanes obliqües.

Exemples: Futura i Memphis

Mostra de tipografia Futura i Memphis

Modernistes líriques[modifica | modifica el codi]

Daten del segle XX, són producte del redescobriment de les formes renaixentistes.

  • El traç és modulat.
  • L'eix és del tipus humanista.
  • Els remats són fins.
  • El serifs són derivats de la ploma cal·ligràfica.
  • La itàlica està parcialment basada en la romana.

En aquest grup podem trobar: Palatino, Dante i Pontifex.

Mostra de tipografia Palatino

Postmodernistes[modifica | modifica el codi]

Són de finals del segle XX, són el resultat de reciclar i revisar les formes Neoclàssiques, Romàntiques i Premodernes. Són normalment paròdies de les fonts Neoclàssiques i Romàntiques

  • Tenen eix racionalista.
  • Els serifs i remats són bruscament modelats.
  • L'obertura és moderada.

Exemples: Esprit i Nofret

Mostra de tipografia Esprit i Nofret

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Robert Bringhurst (2008) "Los elementos del estilo tipográfico" (The Elements of Typographic Style; edició original 1992). Méjico: Libraria-Fondo de Cultura Económica

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Altres tipus de classificacions tipogràfiques:

  1. Classificació Vox-ATypI
  2. Classificació PANOSE
  3. Classificació Novarese
  4. Classificació de Francis Thibaudeau
  5. Classificació DIN_16518