Clergues Regulars de les Escoles Pies

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escolapis
Piarist.svg
Emblema de l'orde: lletres gregues MP – ΘY (Maria Mare de Déu); a sobre, monograma de Maria (M i A entrellaçades) coronat i amb una creu; voltat per raigs)
Orde de Clergues Regulars Pobres de la Mare de Déu de les Escoles Pies
Nom oficial llatí Ordo Clericorum Regularium Pauperum Matris Dei Scholarum Piarum
Sigles Sch. P., S. P.
Altres noms Escoles Pies, Orde de les Escoles Pies, piaristes, calassancis
Hàbit De prevere, amb sotana tancada pel davant
Lema Pietas et litterae (Pietat i lletres o Fe i cultura) i Ad majus pietatis incrementum (Pel major creixement de la pietat)
Tipus Orde de clergues regulars
Objectius principals Educacio espiritual i intel·lectual dels nens, particularment els pobres
Fundació 1597 (primera escola); 1622, reconegut com a orde religiós, Roma per Sant Josep de Calassanç
Aprovat per Pau V, en 1617 (el 18 de novembre de 1621, aprovat com a orde)
Regla Inspirada en la Regla de Sant Agustí (s. IV)
Constitucions Per J. de Calassanç (1610-1629), aprovades per Gregori XV en 31 de gener de 1622
Patrons Sant Josep de Calassanç
Supressió Entre 1646 i 1656 per Innocenci X
Branques i reformes Filles de Maria Escolàpies (1829)
Primera fundació Escola de la parròquia de Santa Dorotea (Roma), 1597
Fundacions destacades Collegio Nazareno (Roma), Mikulov (Txèquia, 1631), Guanabacoa (Cuba, 1857)
Fundacions a terres de parla catalana Escola Pia a: Guissona(1638-41), Moià (1683), Balaguer (1699), València (1738), Barcelona (Sant Antoni, 1815), Sarrià (1894)
Persones destacades Stanisław Konarski, Francis Hermann Czech, Eusebio Millán Alonso, Joan Maria Vives i Argemí, Octavi Fullat

Els Clergues Regulars Pobres de la Mare de Déu de les Escoles Pies formen un institut religiós masculí de dret pontifici: un orde de clergues regulars dedicat a l'ensenyament gratuït, els membres del qual són anomenats popularment escolapis i posposen al seu nom les sigles S.P. o Sch. P.

Història[modifica | modifica el codi]

En 1597, Josep de Calassanç, membre llavors de la Confraria dels Dotze Apòstols i conscient de l'estat d'abandó i la ignorància que mostraven els nens, tant en aspectes formatius com d'espiritualitat cristiana, va obrir una escola per a nens pobres al barri popular del Trastevere (Roma), en la parròquia de Santa Dorotea: era la primera escola popular gratuïta d'Europa. El nombre d'alumnes va créixer ràpidament, però el 1598 el riu Tíber es va desbordar, arrasant al seu pas els habitatges dels pobres i les dues saletes on feien classe, quedant tot destrossat. Al cap de poc va morir Antonio Brandini, rector de Santa Dorotea que havia donat suport a la idea de Calassanç, i el nou rector no va voler donar continuïtat a l'obra i va fer desallotjar les dues saletes.

Per continuar, Josep de Calassanç va instal·lar l'escola a dues casetes prop de la Fonda del Paradís i més tard al Palau Vestri. El 1601 el nombre d'alumnes superava els 500. El papa Climent VIII s'assabentà de l'obra d'aquestes escoles i quedà impressionat fins a tal punt, que decidí fer-se càrrec del lloguer de l'edifici fins a la seva mort.

Estàtua del sant fundador al Pilar de Saragossa.

Sant Josep de Calassanç decidí que al seu col·legi hi hauria "oració contínua" matí i tarda durant el temps de classe. Josep acompanyava als nens a les seves cases després de les classes, també organitzava als mestres aconsellant-los reunir-se una vegada per setmana per a tractar temes del col·legi. L'educació tenia inspiració cristiana, ja que es tractava de formar tant l'intel·lecte com l'esperit, i estava oberta a cristians i jueus, als que ensenyava sense intentar-ne la conversió. Entre els col·laboradors de l'Escola estava el pare Dragonnetti, llatinista de gran prestigi. En 1602 tenia 700 alumnes, i hagueren de mudar-se a l'Edifici Mannini.

D'ací va néixer la idea d'establir una congregació religiosa de sacerdots que fou aprovada per Pau V el 1617. El fundador fou nomenat Superior i s'encarregà de la redacció de les Constitucions que foren aprovades el 1622 per Gregori XV, pontífex que li atorgà el caràcter d'orde religiós mendicant. Als tres vots habituals (pobresa, castedat i obediència) s'afegí un quart vot de l'atenció particular a l'educació dels nens pobres. L'ideal calassanci d'educar tots els nens, especialment els pobres, el suport de les escoles a les teories heliocèntriques de Galileo Galilei, alguns escàndols deguts a episodis d'assetjament que van ocasionar la persecució de l'orde per part dels jesuïtes, van fer que es donés un corrent d'oposició al si de l'Església que donà lloc a la supressió de l'orde en 1646, decretada per Innocenci X.

L'orde es restaurà en 1656, quan Alexandre VIII en reconegué la utilitat pública, però derogant-ne alguns dels antics privilegis dels ordes mendicants que tenia i afegint-hi un jurament de perseverança a la congregació. Els privilegis foren restaurats en 1660, 1669 i 1698; Climent IX els tornà la condició de clergues regulars en 1669. Un any després, Climent X donà potestat al general de l'orde per dispensar dels vots solemnes als laics i clergues d'ordes menors.

L'orde es difongué ràpidament al món catòlic en vida del fundador i fins al segle XVIII, i novament la primera meitat del segle XX. A l'Estat espanyol s'establiren primerament a Catalunya (Moià) el 1683. Al llarg del segle XVIII, les escoles pies gaudiren d'un gran prestigi, tant pel nombre de col·legis com per la seua activitat acadèmica. Els períodes napoleònic i posterior n'afectaren l'expansió.

Activitat i difusió[modifica | modifica el codi]

Escut de l'orde, d'un llibre antic.

L'orde es dedica a l'educació dels nens i joves, amb una espiritualitat cristiana i donant prioritat a:

  • l'educació als nens, fins que n'acaben la infantesa
  • l'educació als pobres i nens de famílies sense prou recursos
  • l'educació cristiana.

En acabar 2005, l'orde tenia 211 cases i 1.385 religiosos, 1.024 dels quals eren preveres. En l'actualitat, hi ha escoles masculines i femenines d'escolapis repartides en 32 estats arreu del món, especialment a Itàlia, Espanya, Polònia, Hongria, Eslovàquia, Àustria, Amèrica llatina, Àfrica, Índia i Filipines.[1] L'Escola Pia de Catalunya va rebre la Creu de Sant Jordi el 1983

El superior és elegit cada sis anys per un capítol general. Els membres poden ésser professos, novicis o germans llecs.

Ideologia[modifica | modifica el codi]

La ideologia de l'Escola Pia es resumeix en el seu lema, «Pietat i lletres», que deixa veure els principals objectius de Josep de Calassanç en fundar l'obra: busca que el nen exploti el seu màxim potencial intel·lectual i espiritual a través d'una educació de qualitat i d'una espiritualitat sempre molt ben fonamentada en la moral de l'Església.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Monés i Pujol-Busquets, Jordi: Diccionari abreujat d'educació. Col·lecció Guix, núm. 10. Graó Editorial, Barcelona. ISBN 84-85729-43-9, plana 36.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • P. Helyot, Histoire des ordres religieuses (1715)
  • J. A. Seyffert, Ordensregeln der Piaristen (Halle, 1783)
  • J. Schaller, Gedanken über die Ordensfassung der Piaristen (Praga, 1805)
  • A. Heimbucher, Orden und Kongregationen (1897)
  • Timon-David, Vie de St Joseph Calasance (Marsella, 1884)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clergues Regulars de les Escoles Pies Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 53′ 50.5″ N, 12° 28′ 24.33″ E / 41.897361°N,12.4734250°E / 41.897361; 12.4734250