Clericalisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Clericalisme és una posició ideològica que propaga la intromissió del clericat,[1] principalment catòlic en els afers polítics, l'ensenyament, la recerca científica i en l'esfera privada (matrimoni, sexualitat…) de tots els ciutadans, també per qui no pertany a la fe. La paraula té una certa connotació pejorativa.[2]

L'índex dels llibres prohibits del 1564

A l'Europa occidental fins a la revolució francesa l'absència de separació entre l'Església i l'Estat era de costum, i els sobirans s'ingerien amb tant d'entusiasme en les afers de l'església com l'església imposava les seves opcions polítiques i morals. La crítica contra aquesta connexió estreta va començar durant la renaixença i la il·lustració i amplificar-se amb el protestantisme que preconitzava el lliure examen, sense autoritat jerarquíca entre el creient i déu.

El moviment clericalista troba el seu origen al segle XIX quan els Estats Pontificis van ser unificats a Itàlia i quan Pius IX va reactuar amb el Syllabus Errorum el 1861, al qual condemna totes les idees filosòfiques i polítiques que refusen la preeminència del Vaticà i de la cúria romana. A Espanya, sota Isabel II i a Itàlia la reacció clericalista va ser forta. El Concordat del 1953 de Francisco Franco va restaurar el monopoli moral i pedagògic de l'església nacionalcatòlica. En altres estats com Bèlgica i França, la influència de Roma va ser més informal, per el mitjancer de partits més o menys catòlics. Als països protestants va ser quasi inexistent, tot i que les autoritats religioses van assajar de pesar sobre les decisions, però amb menys d'èxit.

Avui, hom veu un retorn del clericalisme, com per exemple a Polònia,[3] Rússia (la col·laboració intensa entre Vladímir Putin i l'Església Ortodoxa Russa)[4] o a França, on les tres religions monoteistes van congregar per a oposar-se junts contra l'obertura del matrimoni a tothom.[5] Fins i tot a Catalunya, com diu Jaume Reixach: «Davant la crisi […], les directrius de Roma postulen un retorn a la vella cristiandat. Més pregària, més celibat, més clericalisme, més centralisme romà i més intransigència.[6] o «Seria pecar d'ingenuïtat pensar que el jerarquisme, el clericalisme i el masclisme eclesiàstics quedaren superats. Malauradament no és així.»[7]

Conceptes parents[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Clericalisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Clericalisme». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Paco Soto, «Les dretes poloneses pugnen avui per la presidència», El Punt Avui, 20 de juny de 2010, pàgina 10
  4. Pilar Bonet, «Rusia, hacia el estado clerical» (castellà), El País, 26 de setembre de 2012
  5. «France : Mariage pour tous : le lobbyisme clérical viole la laïcité et méprise les familles !», Union des Familles Laïques (UFAL), 4 de novembre de 2012 (en català: Matrimoni per a tots: l'activisme clerical viola el laicisme i menyspreua les famílies)
  6. Jaume Reixach Felipe, «Catòlics indignats», El Punt Avui, 13 de novembre de 2011, pàgina 27
  7. id., «“Qui toca Pere toca Pau”», El Punt Avui, 16 de novembre de 2012, pàgina 25