Clorometà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Clorometà
Clorometà

Clorometà Clorometà

General
Nom sistemàtic Clorometà
Altres noms Clorur de metil
Metil clorur
Monoclor metà
R-40
Artic[1]
Fórmula molecular CH3Cl
Nomenclatura SMILES CCl
PubChem 6327
InChl

InChI


Clau InChI


Massa molar 50.48752[2] g/mol
Aspecte Gas incolor
Olor Dolça, etèria (inodor

a concentracions perilloses)[3]

Nombre CAS [74-87-3]
Propietats
Densitat i fase 2,151 kg/m3 (a 15 °C i 1 bar), gas 
Solubilitat en aigua 5,325 g/L
Punt de fusió -97,4 °C (175,75 K)
Punt d'ebullició -23,8 °C (249,35 K)
Punt triple -97,7 °C (175,45 K), 0,009 mbar
Punt crític 143,0 °C (416,15 K)
a 66,8 bar[1]
Termoquímica
Entalpia de formació −83,68 kJ/mol
Entalpia de combustió −764,5 – −763,5 KJ/mol
Capacitat tèrmica específica 81,2 J/K·mol a 24,85 °C (298 K)
Perills
Classificació UE Extremadament inflamable (F+)

Substància nociva (Xn)

Inflamable Nociu
NFPA 704
NFPA 704.svg
4
2
0
 
GHS DANGER (perill) H220, H351, H373
Inflamable Bombona de gas Nociu per la salut humana
Frases R R12, R40, R48/20
Frases S S2, S16, S33[1]
Punt d'inflamabilitat −20 °C (253,15 K)
Temp. autoignició 625 °C (898,15 K)
Límit d'explosió 7–19%
Compostos relacionats
Alcans relacionats Cloroiodemetà
Bromclorometà
Dibromclorometà
Compostos relacionats 2-cloroetanol
En cas que no s'especifiqui el contrari,
totes les dades són a condicions estàndard
(25°C i 100 kPa)

El clorometà, també anomenat clorur de metil, R-40, HCC 40 entre d'altres, és un compost químic del grup dels compostos orgànics anomenats haloalcans format per 3 àtoms d'hidrogen, 1 de carboni i 1 de clor la fórmula química del qual és CH3Cl.

És un gas incolor extremadament inflamable amb una olor lleugerament dolça. Per la seva toxicitat ja no es presenta en els productes de consum.

El clorometà va ser sintetitzat primer per Jean-Baptiste Dumas i Eugene Peligot el 1835 bullint una mescla de metanol, àcid sulfúric, i clorur de sodi. Aquest mètode és similar al que es fa servir actualment.

A la natura[modifica | modifica el codi]

El clorometà és l'organohalogen més abundant antropogènic o natural, en l'atmosfera.

Alguns organismes del fitoplàncton el produeixen en quantitats relativament insignificants.[4][5] En unes 30 espècies d'algues polars es produeixen quantitats de clorometà que són significatives només en les espècies Gigartina skottsbergii i Gymnogongrus antarcticus.[6]

Biogènesi[modifica | modifica el codi]

La planta halòfita Batis maritima conté l'enzim transferasa del clorur de metil que catalitza la síntesi de CH3Cl .[7]

Producció[modifica | modifica el codi]

Es produeixen grans quantitats de clorometà de forma natural en els oceans per l'acció de la llum solar sobre la biomassa i el clor en l'escuma de mar. Tanmateix tot el clorometà usat en la indústria es produeix sintèticament.


CH3OH + HCl → CH3Cl + H2O

Usos[modifica | modifica el codi]

El clorometà s'havia usat molt com a refrigerant però es va interrompre el seu ús per la seva toxicitat i inflamabilitat. També s'havia usat per produir additius en la gasolina amb plom.

Actualment és usat com a químic intermedi en la producció d'herbicides, cautxús i polímers de silicona.[1]

Seguretat[modifica | modifica el codi]

Inhalar clorometà produeix en el sistema nerviós central efectes similars als de la intoxicació per les drogues. A altes concentracions pot donar lloc al coma. pertany al grup 3 dels carcinògens.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Methyl chloride» (en anglès/alemany). GESTIS Substance database. IFA. [Consulta: 21/11/2013].
  2. «Methyl Chloride - Compound Summary» (en anglès). National Center for Biotechnology Information. [Consulta: 21/11/2013].
  3. «Royal Society of Chemistry - chloromethane» (en anglès). Royal Society of Chemistry. [Consulta: 21/11/2013].
  4. Scarratt MG, Moore RM. «Production of Methyl Chloride and Methyl Bromide in Laboratory Cultures of Marine Phytoplankton». Mar Chem, vol. 54, 3–4, 1996, pàg. 263. DOI: 10.1016/0304-4203(96)00036-9.
  5. Scarratt MG, Moore RM. «Production of Methyl Bromide and Methyl Chloride in Laboratory Cultures of Marine Phytoplankton II». Mar Chem, vol. 59, 3–4, 1998, pàg. 311. DOI: 10.1016/S0304-4203(97)00092-3.
  6. Laturnus F. «Marine Macroalgae in Polar Regions as Natural Sources for Volatile Organohalogens». Environ Sci Pollut Res, vol. 8, 2, 2001, pàg. 103. DOI: 10.1007/BF02987302.
  7. Ni X, Hager LP. «cDNA Cloning of Batis maritima Methyl Chloride Transferase and Purification of the Enzyme». Proc Natl Acad Sci USA, vol. 95, 22, 1998, pàg. 12866–71. DOI: 10.1073/pnas.95.22.12866. PMC: 23635. PMID: 9789006.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clorometà