Clorpirifós

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Clorpirifós
Clorpirifós
General
Nom sistemàtic O,O-dietil-O-(3,5,6-tricloro-2-piridinil)fosfotioat
Fórmula molecular C9H11Cl3NO3PS
Massa molar 350,6 g/mol
Aspecte sòlid cristal·lí poc colorejat
Nombre CAS [ 220-864-4]
Propietats
Densitat i fase 1,44 g/cm3, sòlid 
Solubilitat en aigua 1,4 mg/L
Solubilitat en cloroform 6300 g/Kg
Solubilitat en acetona 6500 g/Kg
Solubilitat en xilè 5000 g/Kg
Solubilitat en metanol 450 g/Kg
Solubilitat en èter dietílic 5100 g/Kg
Solubilitat en benzè 7900 g/kg
Solubilitat en iso-octanol 790 g/Kg
Punt de fusió 42-43,5 °C
Punt d'ebullició >400 °C
Perills
Classificació UE Símbols: T - tòxic, N - Substància perillosa per al medi ambient
Frases R 25,50/53
Frases S (1/2),45,60,61
Si no s'indica el contrari, les dades són pels materials
en condicions estàndard (25 °C, 100 kPa)
Avís d'exempció de responsabilitat

El clorpirifós és un insecticida, acaricida i nematocida organofosforat.

Concretament és el O,O-dietil-O-(3,5,6-tricloro-2-piridinil)- fosfotioat.[1]

És un insecticida no sistemàtic que danya amb el contacte directe, la ingestió o la inhalació. Afecta bàsicament al sistema nerviós inhibint la colinesterasa, un enzim requerit pel bon funcionament dels nervis.

Es pot trobar en forma de grànuls, pols mullable, pols seca i concentrat emulsionable.

Usos[modifica | modifica el codi]

S'utilitza en els cultius de cereals, cotó, fruita, llegums o hortalisses, com també en gespa i plantes ornamentals. És molt eficaç en el control de plagues com ara mosquits, formigues, escarabats, puces, mosques, termites... També s'ha utilitzat en tractaments de la fusta i productes elaborats amb fusta: tanques, pals d'electricitat...

S'aplica directament en les ovelles i els galls d'indi. Actua sobre les plagues principalment com a verí de contacte, amb alguna acció com a verí estomacal.

Efectes sobre la salut humana[modifica | modifica el codi]

El clorpirifós és moderadament tòxic per als humans. L'enverinament per clorpirifós afecta normalment al sistema nerviós central, al sistema cardiovascular i al sistema respiratori. És un irritant de la pell i els ulls.

Mentre que la majoria d'organofosforats són absorbits per la pell, diversos estudis en humans suggereixen que l'absorció del clorpirifós per la pell està limitada.

No té efectes teratògens ni sobre la reproducció, tampoc carcinogens ni mutàgens.

L'exposició prenatal al clorpirifós s'associa amb problemes de desenvolupament neuronal a l'edat de 3 anys i dèficit de memòria als 7 anys.[2]

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

Els símptomes d'exposició aguda a pesticides organofosfats o compostos inhibidors de la colinesterasa poden incloure els següents: entumeciment, formigueig, falta de coordinació, mal de cap, mareigs, tremolors, nàusees, rampes abdominals, sudoració, visió borrosa, dificultat per respirar o depressió respiratòria i pols lent. Dosis molt altes poden produir inconsciència, incontinència, convulsions i fins i tot, la mort.

Les persones amb malalties respiratòries, exposició recent a inhibidors de la colinesterasa, deteriorament de la colinesterasa o mal funcionament del fetge tenen un risc major a l'exposició al clorpirifós. Pot provocar símptomes retardats, poden transcórrer d'una a quatres setmanes sense cap símptoma immediat.

La LD50 oral en rates és de 95 a 270 mg/kg. En ratolins és de 60 mg/kg, de 1000 mg/kg en conills, 32 mg/kg en pollastres, 500 a 504 mg /kg en conillets d'Índies i 800 mg/kg en ovelles. La LD50 dèrmica és major de 2000 mg/kg en rates, i de 1000 a 2000 mg/kg en conills. La LC50 per inhalació de 4 hores de clorpirifós per rates és major de 0,2 mg/L.[3] L'exposició repetida o prolongada als organofosforats pot causar els mateixos efectes que l'exposició aguda. Uns altres efectes en treballadors exposats repetidament inclouen problemes de memòria i concentració, desorientació, depressions severes, irritabilitat, confusió, mal de cap, dificultats en la parla, endarreriment en els temps de reacció, malson, somnambulisme i somnolència o insomni.

El clorpirifós és de moderadament a altament tòxic en les aus. És altament tòxic per als peixos d'aigua dolça, invertebrats aquàtics i organismes marins. El seu ús agrícola i en medis aquàtics representa un greu perill per la vida salvatge i les abelles.

Clorpirifós i el sistema nerviós[modifica | modifica el codi]

El clorpirifós afecta al sistema nerviós inhibint la colinestearasa, un enzim que s'encarrega de la degradació de l'acetilcolina, un neurotransmissor. Com a resultat de l'acumulació de l'acetilcolina hi ha una estimulació de les cèl·lules neuronals que porta a la neurotoxicitat i la mort.

Metabolime del clorpirifós[modifica | modifica el codi]

El clorpirifós s'absorbeix ràpidament en el torrent sanguini a través del tracte intestinal si s'ingereix, a través dels pulmons si s'inhala i a través de la pell si hi ha exposició per contacte. En humans, el clorpirifós i els seus metabòlits s'eliminen ràpidament. Després d'una dosi oral única, la vida del clorpirifós en la sang sembla ser d'un dia. S'elimina principalment per via renal.

No té un potencial de bioacumulació significativa. Després de l'administració, una part s'emmagatzema en els teixits grassos, però és eliminat en els éssers humans, amb una vida mitja aproximadament de 62 hores.

Clorpirifós i el sistema immunològic[modifica | modifica el codi]

Diverses investigacions han identificat anomalies en el sistema immunològic de les persones després de l'exposició al clorpirifós. Són més sensibles a les al·lèrgies i als antibiòtics i tenen una abundància atípica de certs tipus de limfòcits (disminució de les cèl·lules T i augment de les cèl·lules CD26); una major expressió de cèl·lules CD26 està associada amb l'autoimmunitat (el sistema immune d'un individu actua en contra de si mateix en comptes de contra les infeccions).[4]

Efectes sobre el medi ambient[modifica | modifica el codi]

El clorpirifós és moderadament persistent en els sòls, la seva vida mitja és, generalment, entre 60 i 120 dies; però pot oscil·lar entre les dues setmanes i més d'un any depenent del tipus de sòl, clima i altres condicions. És menys persistent en sòls amb pH elevat. La seva degradació no es veu afectada per la textura del sòl o el contingut en matèria orgànica. El clorpirifós adsorbit està subjecte a la degradació per hidròlisi química de la llum UV i pels microbis del sòl. S'absorbeix fortament a les partícules del sòl i és poc soluble en aigua. Per tant, té tendència a quedar-se immòbil en el sòl i és poc probable que es filtri per contaminar les aigües subterrànies. El 3,5,6-tricloropiridinol (TCP) és el principal metabòlit del clorpirifós, s'absorbeix dèbilment a les partícules de sòl y sembla que és moderadament mòbil i persistent en els sòls.

És inestable en l'aigua i la velocitat en la que és hidrolitzat augmenta amb la temperatura. La taxa d'hidròlisis és constant en les aigües àcides, però augmenta en les alcalines.

El clorpirifós pot ser tòxic per algunes plantes, com per exemple l'enciam. Els residus romanen en la superfície de les plantes aproximadament de 10 a 14 dies. Les dades indiquen que aquest insecticida i els seus metabòlits poden acumular-se en certs cultius.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. The Pesticide manual : a world compendium, Hampshire, BCPC, 2009 15th ed
  2. http://ehp03.niehs.nih.gov/article/info:doi/10.1289/ehp.1003160
  3. http://extoxnet.orst.edu/pips/chlorpyr.htm
  4. http://www.pan-uk.org/pestnews/Actives/chlorpyr.htm

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]