Clorur de ferro(III)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Clorur de ferro (III))
Infotaula de compost químicClorur de ferro(III)

Modifica el valor a Wikidata
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular160,841 Da Modifica el valor a Wikidata
Rolnociu Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaFeCl₃ i Cl₃Fe Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
Cl[Fe](Cl)Cl Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Densitat2,8 g/cm³ Modifica el valor a Wikidata
Punt de fusió306 °C Modifica el valor a Wikidata
Punt d'ebullició315 °C Modifica el valor a Wikidata
NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response () Modifica el valor a Wikidata

El clorur de ferro(III) és un compost inorgànic utilitzat a escala industrial amb la fórmula FeCl₃. La forma anhidra és deliqüescent i forma una boirina de clorur d'hidrogen en presència d'aire humit. S'utilitza en la depuració d'aigües i tractament d'aigua de consum.

El color dels cristalls de clorur de ferro(III) depèn de l'angle de visió: la llum reflectida pels cristalls de color verd fosc, però per la llum transmesa que apareixen de color porpra-vermell. El clorur ferro(III) anhidre és deliqüescent, formant hidratat clorur d'hidrogen boires en l'aire humit. S'observa rarament en la seva forma natural com a mineral, conegut principalment per algunes fumaroles.

Quan es dissol en l'aigua, el clorur de ferro(III) pateix hidròlisi i emet calor en un exotèrmica reacció. El resultat integral, àcids, i corrosió s'utilitza com un coagulant a tractament d'aigües residuals i producció d'aigua potable, i com gravador per als metalls a base de coure en plaques de circuit imprès. clorur ferro(III) anhidre és un bastant forta àcid de Lewis, i s'utilitza com catalitzador en la síntesi orgànica.

Propietats físiques i químiques[modifica]

El clorur de ferro(III) té un punt de fusió relativament baix i es redueix en prop de 315 °C. El vapor format pel dímer Fe 2Cl 6 (compareu amb el clorur d'alumini), que cada vegada es dissocia al monòmer de FeCl 3 (D 3h grup de simetria Punt de grup simetria molecular) a major temperatura, en competència amb la seva descomposició reversible per donar clorur de ferro(II) i gas clor.[1]

Usos[modifica]

Industrial[modifica]

En aplicació industrial, el clorur de ferro (III) s'utilitza en tractament d'aigües residuals i de la producció d'aigua potable.[2]

També s'utilitza com a agent de lixiviació en la hidrometal del clorur, separació,[3] per exemple en la producció de Si de FeSi. (Procés Silgrain)[4]

Una altra aplicació important del clorur de ferro (III) és el gravat coure en dues etapes.[5]

El clorur de ferro(III) s'utilitza com a catalitzador per a la reacció d'etilè amb clor, formant diclorur d'etilè (1,2-dicloretà), una substància química dels productes bàsics importants, que s'utilitza principalment per la producció industrial de clorur de vinil, el monòmer per fer Clorur de polivinil.

Ús de laboratori[modifica]

Al laboratori, el clorur de ferro(III) s'empra comunament com àcid de Lewis per catalitzar reaccions. És menys potent que clorur d'alumini, però en alguns casos, això condueix a la mansuetud rendiments més alts.

La prova de clorur fèrric prova és una prova tradicional colorimètrics per fenols, que utilitza un 1% de solució de clorur de ferro(III) que ha estat neutralitzat amb hidròxid de sodi fins que es forma un precipitat lleuger de FeO (OH).[6] La barreja és filtrada abans del seu ús. La substància orgànica es dissol en aigua, metanol o etanol, després la planxa neutralitzat és una solució de clorur afegit una coloració transitòria o permanent (generalment morat, verd o blau) indica la presència d'un fenol o Enol.

Altres usos[modifica]

  • S'utilitza en forma anhidra com a reactiu d'assecatge en certes reaccions.
  • Usat pels col·leccionistes de monedes d'Amèrica per identificar les dates de níquel Buffalos que estan tan desgastades que la data ja no és visible.
  • Utilitzat pels artesans i ferrers ganivet espasa a tacar les fulles, per donar un efecte de contrast al metall, i veure capes de metall o imperfeccions.
  • S'utilitza per gravar la Widmanstätten pattern en ferro meteorits.
  • Necessari per al gravat de plaques per a imprimir imatges fotogràfiques i d'art fi a intaglio i per al gravat de cilindres utilitzats en la indústria de la impressió.
  • S'utilitza en la pràctica veterinària per tractar la sobreexplotació de les urpes d'un animal, especialment quan els resultats de la sobreexplotació al sagnat.
  • Reacciona amb bromur de cyclopentadienylmagnesium en una preparació de ferrocè, un complex metall-sandvitx.[7]
  • De vegades s'utilitza en la tècnica de cocció raku com a additiu durant el procés de reducció, convertint una peça de ceràmica de color taronja cremat causa de l'actual contingut de ferro en l'atmosfera reductora.
  • S'utilitza per provar la resistència a les picades i la corrosió en escletxes d'acers inoxidables i altres aliatges.
  • S'utilitza en conjunció amb Nal en acetonitril per reduir lleugerament Azido orgàniques a les amines primàries.[8]
  • S'utilitza en un model animal[9]
  • S'utilitza per indicar la presència de salicilats, en particular àcid salicílic i àcid acetilsalicílic (aspirina). Això és útil quan l'aspirina sintetitzar i determinar la seva puresa. Mas Trinder assaig de la taca

Seguretat[modifica]

El clorur de ferro(III) és tòxic i altament corrosiu i àcid. El material anhidre és un poderós agent deshidratant.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clorur de ferro(III)
  1. Holleman, A.F.; Wiberg, E.. Inorganic Chemistry. San Diego: Academic Press, 2001. ISBN 0-12-352651-5. 
  2. Water Treatment Chemicals (en anglès). Akzo Nobel, 2007 [Consulta: 17 abril 2010].  Arxivat 2010-08-13 a Wayback Machine.
  3. i Tecnologia de Purificación 51 (2006) p. 332-337
  4. Chem Eng SCI. 61 (2006) p. 229-245
  5. Greenwood, NN; Earnshaw, A. Chemistry of the Elements (en anglès). Butterworth-Heinemann, 1997. 
  6. Furnell, B.S.. Vogel's Textbook of Practical Organic Chemistry (en anglès). Longman/Wiley, 1989. 
  7. Kealy, T.J. «A New Type of Organo-Iron Compound». Nature, 168, 1951, pàg. 1040. DOI: 10.1038/1681039b0.
  8. Kamal, Ahmed «Mild and efficient reduction of azides to amines: synthesis of fused [2,1-b] quinazolines». Tetrahedron Letters, 43, 2002, pàg. 6961. DOI: 10.1016/S0040-4039(02)01454-5.
  9. Tseng, Michael «Transendothelial migration of ferric ion in FeCl3 injured murine common carotid artery». Thrombosis Research, 118, 2006, pàg. 275–280. DOI: 10.1016/j.thromres.2005.09.004.