Coberta (arquitectura)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Edifici en construcció a Melbourne.

La coberta és l'element constructiu que protegeix els edificis a la part superior i, per extensió, a l'estructura que sustenta aquesta coberta. En certs casos, també es diu sostrada, teulada i terrat.[1]


Tipus de coberta[modifica | modifica el codi]

Se sol distingir entre dos tipus: la coberta inclinada, i la coberta plana, diferenciant-se entre si per la seva inclinació respecte al pla del sòl, poc inclinada en el segon cas.

Ambdós tipus de coberta tenen una gran tradició en l'arquitectura, les inclinades s'utilitzaven més en climes principalment plujosos, ja que permeten desallotjar l'aigua per simple gravetat, i les planes en climes més secs, on el problema de la pluja és episòdic i les cobertes en forma de terrassa tenen aprofitament o habitabilitat en les nits de les èpoques més càlides, fins i tot per dormir a l'aire lliure.

A mesura que s'han anat millorant els sistemes de impermeabilització, la coberta plana s'ha estès a climes plujosos també. Per això la coberta plana s'ha convertit en característica d'un tipus d'arquitectura iniciada a principis del segle XX en els països plujosos del nord d'Europa, anomenada Moviment Modern, països de gran tradició en cobertes inclinades, on les planes resultaven xocants. El gran avantatge que li atribueix aquest moviment, en aquests països molt freds, és el de deixar la neu acumulada sobre la coberta formant un "revestiment" aïllant del fred. Abans no es feia perquè el pes produïen importants problemes, amb enfonsaments freqüents en les cobertes de poca pendent, però el Moviment Modern aprofita els millors coneixements sobre càlcul d'estructures i sistemes més moderns de construcció.

Cobertes inclinades[modifica | modifica el codi]

Cada pla que forma una coberta inclinada s'anomena faldó, aiguavés o vessant. Les arestes que separen cada faldó s'anomenen fitxer, que poden ser aiguafons (a la part còncava), carener (a la part convexa) o llima de trencament (entre draps amb diferent inclinació). La llima superior de coronació es diu carener o cavallet. Els extrems inferiors que sobresurten de la façana (per allunyar la caiguda de l'aigua de l'edificació) es diuen aler o alar.

Els elements que poden aparèixer en una coberta, per il·luminar i ventilar l'interior se solen anomenar lluernes. En cobertes inclinades tradicionals, poden rebre els següents noms: la beata, també anomenada golfa o golfes, el gablet, l'estel, lluerna o claraboia, i barret.

Per a una millor protecció de les façanes, les cobertes inclinades es prolonguen més enllà del pla de la façana formant un aler o ala.

Per descriure la forma de les cobertes inclinades se sol fer referència al nombre de faldons o vessants, als quals-especialment en aquest cas-se'ls anomena "aigües", així es parla de cobertes a una aigua, cobertes a dues aigües, cobertes a tres aigües, cobertes a quatre aigües o més. En les cobertes a dues aigües, els tancaments de l'edifici cap als que no aboca l'aigua, acaben en una forma triangular que s'anomena frontispici o pinyó.

Cobertes planes[modifica | modifica el codi]

El major problema de les cobertes planes és que estan sotmeses a grans diferències de temperatura per la qual cosa s'han de dividir en "casernes", és a dir seccions de mida no massa gran (se sol acceptar que tinguin una dimensió màxima de 6 m en qualsevol sentit), deixant una junta de dilatació entre elles. Cada caserna forma una mena d'embut amb les vores perimetrals horitzontals i des d'ells, es formen faldons amb poca pendent cap al punt de desguàs. En edificacions petites, es fan al revés, de manera semblant a les cobertes inclinades, desaiguant fora del perímetre de l'edificació, però amb menor pendent. Hi ha tècniques per evitar haver de fer aquestes divisions tan petites, com la Coberta invertida.

En certs tipus de cobertes planes, com l'anomenada terrat a la catalana,[2] també es prolonga la coberta fora del pla de façana formant un ràfec, en general menys sortint que en les cobertes planes.

Coberta de pissarra.
Elements d'una coberta inclinada.
Coberta moderna en un garatge de Londres.

Utilitat[modifica | modifica el codi]

Les cobertes són necessàries per protegir els edificis de les fenòmens meteorològics, sense que es mulli el propi edifici ni el contingut. També per evitar que entri o surti el fred o calor i per protegir d'intrusions.

Materials[modifica | modifica el codi]

S'empra gran quantitat de materials per construir cobertes. Romans i grecs les feien de materials petris en edificis representatius i amb peces ceràmiques en els altres. Els àrabs normalitzar l'anomenada teula àrab, de terrissa, que resolia amb una sola peça, sempre igual, tots els problemes d'una teulada inclinat: canals, mantes, careners i aiguafons.

Les cobertes planes es feien també amb peces ceràmiques en forma de rajoles, sobre disposicions constructives que deixaven resolt el problema de la dilatació sense afectar la construcció que protegeixen. En països de clima especialment sec, s'emprava (i segueix fent) directament fang sense coure per rematar les cobertes.

En zones més pobres s'empraven peces planes de pedra, principalment de pissarra, per la coberta. Les cobertes de peces planes tenen el greu inconvenient que, com l'aigua pot relliscar per capilaritat entre les peces, s'exigeixen pendents acusades i cavalcaments grans entre elles per evitar, per tant el pes unitari (per unitat de superfície) de coberta sol ser molt gran. Per contra és un material que resisteix bé la intempèrie (les gelades) i de gran durabilitat.

Encara hi ha la moda de fer cobertes d'aquests materials petris, molt sovint només es tracta d'un recobriment superficial, i es fa la veritable interior (la destinada en veritat a la protecció) sota, amb altres materials.

En les cobertes planes es protegia la part superior, sobre les diverses capes que actuaven d'impermeabilitzant, mitjançant rajoletes de terrissa (anomenats a Espanya, rajola de Ariza o, més petit i prim, rajola català)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.149. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 28 de novembre de 2014]. 
  2. Pau Vila. Aspectes geogràfics de Catalunya. Curial, 1978. ISBN 978-84-7256-140-3 [Consulta: 3 abril 2012]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coberta (arquitectura) Modifica l'enllaç a Wikidata