Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Col·legiata Basílica de Santa Maria)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa
La Seu des del pont de l'Estació
La Seu des del pont de l'Estació
Localització: Baixada de la Seu, 1. Manresa
Coordenades: 41° 43′ 19″ N, 1° 49′ 39″ E / 41.722056°N,1.827612°E / 41.722056; 1.827612Coord.: 41° 43′ 19″ N, 1° 49′ 39″ E / 41.722056°N,1.827612°E / 41.722056; 1.827612
Àrea: 68 m x 33 m (planta)
Alçada: 30 m
Construït: 1322-1371
Arquitecte: Berenguer de Montagut
Alexandre Soler i March
Estil: Gòtic
Bé Cultural d'Interès Nacional
Església de Santa Maria de l'Alba
Tipus: Monument històric
Declaració: 03/06/1931
Identificador: BCIN: 151-MH (IPA: 161)
BIC: RI-51-0000430
Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa situat respecte Catalunya
Localització a Catalunya

La Col·legiata Basílica de Santa Maria, o com es diu popularment, La Seu, és l'edifici més emblemàtic del gòtic religiós manresà. Corona el Puig Cardener, bressol històric de la ciutat, des d'on es contempla un bon panorama sobre el riu. Ocupa l'espai de construccions religioses i civils més antigues. És, sens dubte, la imatge més clàssica i bonica de la ciutat.

El primer nom fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de basílica correspon al títol atorgat l'any 1886 pel papa Lleó XIII. L'any 1931 fou declarada monument històrico-artístic de caràcter nacional. Jeràrquicament, és una concatedral, ja que la diòcesi de Vic, tot i tenir la residència del bisbe a Vic, és bicèfala, amb dues catedrals i dos capítols de canonges: Manresa i Vic.

Època preromànica[modifica | modifica el codi]

L'església de Santa Maria de la Seu apareix documentada amb el nom de Santa Maria de Manresa l'any 890. El 999, les tropes musulmanes d'Al-Mansur la van devastar, com tota la ciutat. No fou fins a l'any 1000 quan el comte Berenguer Ramon I i la seva mare, la comtessa Ermessenda, juntament amb Oliba, bisbe de Vic, van restituir l'antiga dotació de l'església. Es conclou doncs que abans de la construcció romànica del segle XI, precedent a l'actual edifici gòtic, n'hi havia hagut dues d'anteriors, preromàniques.

Pel que fa a les restes d'aquesta època destaquen del segle XI, un conjunt de quatre arcs recolzats en sengles columnes dobles amb capitells ornamentats amb elements geomètrics i vegetals, que corresponien a la galeria, disposada a manera de porxada; i del segle XII, el portal, al costat de la porta nord de la basílica i la talla policromada representant Crist a la creu, guardada a la Museu Històric de la Seu.

Època gòtica[modifica | modifica el codi]

La Seu, vista des de Santa Caterina
Columnes i voltes gòtiques
El cargol de Sant Pere en un angle de l'àbsida
Detall de la Capella del Pilar

La Seu va ser construïda en el mateix indret de l'antiga església romànica de Santa Maria, que s'havia fet petita per a una ciutat que va demostrar una empenta extraordinària durant el segle XIV.

Com totes les obres d'aquest tipus els treballs van durar molt anys, amb diverses fases d'activitat i d'alentiment de les obres, que globalment no es poden considerar parcialment acabades fins al segle XVI. Tot seguit veurem l'autèntic significat de l'expressió manresana "sembla l'obra de la Seu":

  • S'inicia la seva construcció l'any 1322 contractant l'arquitecte Berenguer de Montagut, mestre major de Santa Maria del Mar a Barcelona i del Carme i el Pont Nou a Manresa, entre d'altres.
  • El 1328 es posa la primera pedra, començant a treballar per la part de l'absis amb les set capelles radials i els dos portals.
  • Una segona fase constructiva (entre 1353 i 1425) va alçar els tres trams de nau amb les seves capelles laterals i en els darrers anys les obres van ser dirigides pel mestre Arnau de Vallers amb un llarg període d'inactivitat en la fase més crítica del segle XV.
  • Les obres es reprengueren el 1480. El mestre Martí d'Ibar va construir els dos trams que faltaven i el definitiu mur de ponent, amb la gran rosassa.
  • La cripta, construïda el 1578 i ampliada recentment, conté les relíquies dels Cossos Sants dels patrons de la Ciutat, Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès i és decorada amb escultures d'alabastre, obra de Jaume Padró i Cots (1781). En el moment de la reinstal·lació del retaule (1981), s'hi va descobrir un pou, que tal com passa a Chartres, és tan fondo com alt és l'edifici.
  • El campanar, de secció quadrangular, data del 1592.
  • La capella del Santíssim, d'estil renaixent, fou inaugurada el 1657.
  • El claustre actual és obra barroca, de primers del segle XVIII
  • La façana principal porticada i baptisteri són dels anys 1915-1934, realitzats segons projecte d'Alexandre Soler i March, interpretant una idea d'Antoni Gaudí.

Nau[modifica | modifica el codi]

La nau central
Planta

De planta de saló, dividida internament per divuit pilastres octogonals, coronades amb capitells ornamentals de tema vegetal, i amb grans vidrieres policromes, és un cas notable de síntesi d'estructures pròpies dels temples d'una i de tres naus en un mateix edifici. En destaca la gran amplada interior entre columnes, el gran campanar quadrat de més de 50 metres d'alçada, els contraforts que donen solidesa a tot l'edifici i que permeten una doble fila de grans finestrals. Com a curiositat, un dels contraforts, a la part de l'absis, pren la forma de torre hexagonal i és conegut com el cargol de Sant Pere.

Les seves dimensions són 68 m de llargada i 33 m d'amplada totals, 18 m a la nau central que està flanquejada per dues naus més estretes (7,5 m). L'alçada és de 30 m. L'estructura de l'edifici és d'una única i ampla nau, sense transsepte, amb un absis poligonal a la banda llevantina i amb una girola a l'entorn del presbiteri. Al costat de la gran nau princpal hi ha, a banda i banda, unes capelles laterals, de gran alçada i comunicades amb unes arcades. Es pot considerar una de les naus més amples i atrevides del gòtic, un estil auster i horitzontal, i amb pocs elements ornamentals que cerquin la verticalitat.

Utilitzant convencions i mesures medievals, s'ha fet una important descoberta, al interpretar una argúcia arquitectònica que ha arribat inèdita als nostres dies i que ha passat desapercebuda gairebé durant set-cents anys a arquitectes i historiadors i ha donat al mateix temps a en Berenguer de Montagut – autor de la Seu i del Mar– una nova dimensió humana que engrandeix encara més la seva figura.

L'estudi ha observat que no es podia encaixar d'una manera formal l'àbsida amb la nau tal com ho feien els constructors gòtics, se sap que es varen aprofitar els murs laterals de l'antiga església romànica i que l'amplada de la nova nau lateral gòtica que s'havia projectat, era diferent a la romànica.

El treball demostra que la manera d'interpretar i dibuixar aquesta capçalera com s'ha fet fins ara, no és prou correcte. En Berenguer després d'una primera actuació a l'actual capella de la M. de Déu de Montserrat, va erigir finalment un mur en diagonal que uneix les capelles del Sant Crist, la porta de Santa Maria i la capella del Pilar. En arribar a aquesta darrera capella, el mur romànic no la tancava completament i va allargar-lo fins al contrafort; el mur esbiaixat que venia del Sant Crist el va convertir en l'arc former (l'arc que aguanta la volta per damunt el finestral gòtic), el pilar que hom pot veure adossat a un xamfrà de la capella, té la funció de muntant d'aquest arc. Va voler que el mur ultrapasses el contrafort per tal que cada element arquitectònic (contrafort i muntant) tingues cura de les seves pròpies sol·licituds tècniques.

Aquest tros de mur que sobresurt (mal anomenat pilar), juntament amb el mur i finestral romànic, varen fer creure que es tractava del marc absidal de l'església romànica i tothom ha donat per valida aquesta teoria i s'ha explicat i dibuixat una planta romànica basada en un muntant gòtic.

Cripta[modifica | modifica el codi]

Cripta de la Seu de Manresa
Pou sota la cripta
Cúpula després de la guerra civil

La Cripta es va acabar de construir i beneir el 29 d'agost de 1578. L'àmbit ocupat inicialment coincidia amb l'àmbit presbiteral, està envoltada per set absidioles de planta quadrada i volta de punt rodó i l'accés era – com a la Catedral de Barcelona a través d'una gran escalinata frontal – per la Festa Major del 1783 (estava previst per l'agost del 1781), s'inaugurava un nou retaule obra d'en Jaume Padró i Cots, a més hi havia vuit medallons i vuit busts també d'alabastre a tot el volt. A principis dels anys 70, es va fer una gran ampliació d'espai, ocupant una bona part del subsòl central de la basílica i habilitant uns accessos laterals.

Durant la guerra civil es va destruir completament el templet barroc, el sagristà va fer guardar els milers de fragments dins de sepultures al voltant de l'àbsida de la basílica. Anys més tard una colla d'amics molt influenciats per el sagristà, que estava convençut que el templet es podia reconstruir, va iniciar la tasca de reconstrucció. Avui dia es pot veure completament restaurat i en el lloc per on va esser pensat.

L'equip que es va encarregar d'una restauració de tan ampli abast estava compost per: Josep Pérez (sagristà, coneixia perfectament les vicissituds per on havia passat el templet, era l'ànima del projecte; Jaume Espinalt (responsable d'extreure i classificar tots els fragments del retaule d'en mig de la runa dins les sepultures); Eduard Bohigas (responsable tècnic del projecte);Ramon Majà (l'escultor);Pere Roca (el daurador)

El templet barroc d'en Jaume Padró, és un moble fet d'alabastre i marbre consta d'un basament amb la mesa; un columnari amb sis columnes, quatre imatges (Auguri, Eulogi, Fruitós i Maurici) i una urna de vidre que conté dues caixes de fusta folrades de vellut amb brodats dels Sants Patrons, amb les relíquies de diferents sants entre els quals destaquen els patrons de Manresa santa Agnès,[text imprecís] sant Fruitós i sant Maurici; un entaulament que envolta una imatge de Santa Agnès i finalment una cúpula.

Rosassa[modifica | modifica el codi]

Detall interior de la Rosassa, recentment restaurada
Detall de la restauració

La rosassa té 9 metres de diàmetre, és de finals del segle XIX i de formigó (no és pedra), està construïda en el nostre sistema mètric i la Mare de Déu (imatge central) fa 1.80 metres d'alt.

Retaules[modifica | modifica el codi]

Detall de la taula pintada per Lluís Borrassà, col·locada com a predel·la del retaule del Sant Esperit

En el seu interior, conté diversos retaules gòtics, algun d'ells d'interès excepcional:

La imatge titular -Mare de Déu de l'Alba - és una imitació de la que fou destruïda per un incendi l'any 1979 i datava de finals del segle XIV.

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa