Col·legiata de Santa Maria de Gandia
| Col·legiata de Santa Maria | |
 Façana |
|
| Situació | |
|---|---|
| • Territori | País Valencià |
| • Comarca | Safor |
| • Municipi | Gandia |
| • Localització | Centre població |
| • Coordenades | 38° 58′ 1.07″ N, 0° 10′ 48.84″ O / 38.9669639,-0.1802333Coord.: 38° 58′ 1.07″ N, 0° 10′ 48.84″ O / 38.9669639,-0.1802333 |
| Fitxa tècnica | |
| Construcció | XV |
| Estil | Gòtic |
| Començament | finals del s. XIV |
| Acabament | principis del s. XVI |
| Diòcesi | València |
| Material | Maçoneria de pedra i morter de calç. Carreus |
| Estat d'ús | en restauració (a finals del 2009) |
La Col·legiata de Santa Maria, també coneguda com la Seu, és una església gòtica de Gandia, amb orígens en la reconquesta del que seria la ciutat, i sobretot a l'impuls que donarens els ducs reials i després els Borja a la seua construcció, que després de successives reconstruccions i engradiments, però també pèrdues ocasionades per diferents conflictes, deu l'aspecte actual.
El temple se situa a la Plaça Major, la façana sud recau a la plaça dels Apòstols, de la ciutat de Gandia, la Safor, País Valencià.
Taula de continguts |
Història [modifica]
A finals del segle XIV el duc Alfons el Vell inicia la construcció d'una església major. D'aquesta primera església provenen les escultures de l'Apostolat, obra Joan i Pere Llobet destinat a la decoració del frontispici de la façana de ponent.[1] D'aquestes figures, datades del 1387, se'n conserven quatre al MNAC, són sant Pau, sant Lluc, sant Joan Evangelista i sant Mateu.[2] Altres tres figures es guarden al Museu danés d'Art i Disseny o Kunstindustrimuseet de Copenhaguen, són un sant Pere, un sant Jaume i una altra identificada amb sant Bartomeu apòstol.[1]
Cap a l'any 1417, estant al capdavant del ducat Alfons el Jove, s'inicia la construcció d'un nou temple, però la seua mort la paralitzà. D'aquesta època dataria la portada lateral gòtica de santa Maria o del Mercat, obra de Joan Franch, molt semblant a la portada del capítol de la catedral de València.
A finals del segle XV i ja amb els Borja com a nous senyors, la duquessa Maria Enríquez va reempendre l'ampliació i enriquiment del temple, aconseguint d'Alexandre VI una butlla que elevava la parròquia de santa Maria en l'actual Col·legiata, fet que ocorregué el 26 d'octubre de 1499. El 7 de febrer de l'any 1500 entraven solemnement a la Col·legiata les restes dels ducs Pere Lluís i Joan Borja, dutes des de l'església de Santa Maria del Popolo de Roma. La cerimònia fou curosament preparada per la vídua dels dos germans i duquessa regent Maria Enríquez, per tal que foren soterrats a la tomba enfront de l'altar de l'església (segons l'acta notarial de Lluís Erau[3]). Així entre 1500 i 1507[4] el temple quedà concluït amb quatre trams més a la nau i la façana dels peus, la Porta dels Apòstols com a remat final de l'ampliació promoguda per ella.
L'estil d'aquesta porta estaria a cavall entre l'últim gòtic i un primerenc renaixement. La seua realització, o almenys els seu disseny, es podria adscriure a Pere Compte o al seu cercle, per la seua similitud formal (a pesar del seu estat) amb les portades de la Llotja de València o del Monestir de la Trinitat. L'atribució a Compte o a algú del seu cercle ve reforçada per la seua presència a Gandia el març de 1498 realitzant una visura de l'obra feta per l'obrer de vila Bernat Puig al monestir de Santa Clara[5], edifici que, com la col·legiata, també estava sota la protecció de la duquessa Maria Enríquez; a més que hi treballaren directament mestres del cercle de Compte, com Joan Trilles (el setembre de 1490 hi ha documentat un pagament a Trilles de 40 lliures[5]). La decoració i les escultures és obra del taller dels Forment, Pau i els seus fills Onofre i Damià. També sota el mecenatge de la duquessa es pintà el retaule dels Set Goigs obra de Paolo de San Leocadio pel que fa a la pintura, i de Damià Forment pel que fa a la talla i escultura.
Durant el segle XVI es conclogué la segona fase del campanar (encara que la torre es va ensulsiar en acabar el segle per un terratrèmol i ha sofert diverses reformes a la llarga dels segles per aquest mateix motiu). També es construí el cor, i es feren obres de reparació i sanejament a l'església, ente les quals destaquen les fetes als contraforts vells, que s'enderrocaren i es reconstruïren. A més s'hi feren obres al cementeri i es va obrir una porta a la cinquena capella pel nord.
A inicis del segle XVII s'enllosà l'església pel mestre picapedrer Felip Pérez, i s'acabaren algunes obres com la sala de l'arxiu (situada sobre l'última capella del costat de l'Evangeli), la sala capitular i el presbiteri. Aquest últim s'enlluí amb una decoració neoclàssica i Nofre Trotonda presentà un projecte de renovació de l'interior de l'església en el mateix estil.[6] Aquesta proposta de reforma classicista va començar a a l'església amb l'enderroc de la capella de Sant Pasqual per a fer un Transagrari amb accés pels dos costats del retaule major, a càrrec de Nofre Trotonda. va seguir amb el campanar, que es va reconstruir per estar en ruïnes des del primer cos, obra també a càrrec de Trotonda feta entre 1756 i 1766. Del projecte de Trotonda, llec del proper Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, de renovació de 1783 només s'aconsegueix enlluir l'absis com hem dit abans, i no es continua per les dificultats tècniques a la nau i econòmiques, detenint-se la reforma. Es consultà a l'Acadèmia i es rep un nou projecte Vicent Marzo, els seu president, el 1796, però tot i així no es segueix endavant.
L'any 1836 amb la desamortització va ser confiscat el patrimoni colegial i el temple serví de parròquia, no tornaria a tindre el títol de Col·legiata fins el juny de 1911. El 6 de juny de 1931 fou declarada Monument Històric Nacional. El 2 d'agost de 1936 la col·legiata es crema i es saquejada, reduint a cendra gran part del seu patrimoni, com el retaule de Paolo de San Leocadio i Damià Forment, les estàtues de la Porta dels Apòstols o la destrucció de la capçalera.
Passada la guerra, el 1941 la Dirección General de Regiones Devastadas va escometre un projecte de Reconstrucció , eleborat per Pablo Soler i Vicente Valls.[7] Aquest pla pretenia obrir l'església al culte i dotar-la d'un nou absis i els locals necessàris per a la parròquia. Així, el 1946 amb la capçalera a mig acabar i l'interior tancat es reobrí al culte. Més tard es construí una desmesurada capella de la Verge dels Desemparats adossada al costat esquerre de la nau i quasi de la mateixa altura i carregant sobre els vells contraforts, edifici que només s'explica dins del context de la postguerra i de fervor marià. La direcció de Belles Arts va intervindre i va paralitzar les obres, ja quasi acabades l'any 1959, i posteriorment (1968-1972) a enderrocar-la, iniciant al mateix temps una restauració del mur nord sota les directrius d'Alejandro Ferrant.
En els últims temps s'ha procedit, bé que lentament i sense continuïtat, a la seua restauració. L'any 1982 es va restaurar parcialment la capella 7 i la Porta de santa Maria. El 1993 s'encarrega un Estudi Previ i plànols generals, davant la desconeixença general sobre el temple i les seues patologies. El 1995 s'inicia una campanay de conscienciaó davant l'estat de l'església, aleshores es forma els Amics de la Seu, més tard fundació dedicada a la protecció i apreciació de l'edifici, editant el 2002 el Llibre de la Seu (La Seu de santa Maria de Gandia, Ed. Amics de la Seu, Gandia 2002). El 1999 es restauraren les cobertes. L'any 2003 es restaura la Porta dels Apòstols, col·locant-se rèpliques de les escultures originals, obra de Ricardo Rico [8] i Jose Esteve Edo.[9] Durant els anys 2008 i 2009 es procedeix a la restauració de les voltes i l'interior.[10]
Descripció [modifica]
La Col·legiata de Gandia és una església de gòtic valencià[11] amb una sola nau de 14,50 metres de llum, amb nou trams, huit capelles laterals situades entre els contraforts, coberta amb voltes de creueria de gran pendent (fins 20,50 m.) i sostre recolzat directament sobre la plementeria.
La capella major era de planta quadrada (possiblement una construcció anterior reaprofitada[4]) fou enderrocada entre setembre i desembre del 1936 i només queden fotos. De grans proporcions (7x7 m.) i coberta amb voltes de creueria es situava a la capçalera després d'un arc toral obert en la paret frontal de la nau, posteriorment ha sigut reconstruïda amb forma poligonal.
El recreixement exterior dels contraforts sobre la façana principal, la que recau a la plaça de l'Ajuntament, sobresurten uns 60 cm. del mur de tancament de les capelles laterals, característica que els dona una esveltesa major. Aquestos recreixements en froma de grans modillons ja es donaren en altres esglésies cistercenques i esglésies catalanes i aragoneses, però en cap cas arriben a l'important volum de Gandia. Una altra característica destacable del temple és la seua unitat constructiva, a pesar del seu llarg procés constructiu.
La Porta dels Apòstols està formada per una successió d'arcs apuntats formats per tres peces de carreus en els laterals i dovelles, amb dues portes. Degué tindre una teulada petita per a protegirl-la de la pluja, com apareix en gravats i fotografies més antics. S'han col·locat unes rèpliques de les escultures substituin les desaparegudes, a uns 1,5 m. del terra i que representen a una Mare de Déu amb el Nen (al mainell), els dos apòstols sant pere i sant Pau als costats, al timpà hi ha un Déu Pare de 1,90 m. flanquejat pels arcàngels sant Miquel i sant Gabriel. Sobre el dintell de les dues portes està l'escut dels Borja-Enríquez. Dalt la portada existeix una gran rosassa de 4,20 m i decoració flamígera, i a banda i banda, dues làpides commemoratives amb lletres romanes, i no gòtiques, signe de modernitat.
Referències [modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Sobre les escultures d'apòstols procedents de Santa Maria de Gandia
- ↑ Imatge de les quatre estàtues exposades al MNAC
- ↑ Archivo Histórico Nacional, Protocol Lluís Erau, llig 1123-2
- ↑ 4,0 4,1 A. Zaragozá i M. Gómez-Ferrer, Pere Compte. Arquitecte, València, 2007, p. 172, ISBN 978-84-4824552-8
- ↑ 5,0 5,1 A. Zaragozá i M. Gómez-Ferrer, Pere Compte. Arquitecte, València, 2007, p. 174, ISBN 978-84-4824552-8
- ↑ VIDAL LORENZO, C., Gandia des de la Seu. Una mirada al passat, pàg. 26
- ↑ ICARO, Patrimonio Monumental:Intervenciones recientes, La Seu Col·legiata de Gandia, pàg. 172
- ↑ http://www.ricardoricoescultor.com
- ↑ «Puerta Colegiata (Gandia) | Ricardo Rico, Escultor».
- ↑ «La Colegiata de Gandia se cerrará durante dos años para la restauración de las bóvedas. Las Provincias».
- ↑ ICARO, Patrimonio Monumental:Intervenciones recientes, La Seu Col·legiata de Gandia, pàg. 166
Bibliografia [modifica]
- AGUILAR, I. i MUT, F., Iglesia Colegiata de santa maría, Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana, pàg- 438-444, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, València 1983.
- AA. VV. coord. A. Herrero, La Seu de santa Maria de Gandia, Ed. Amics de la Seu, Gandia 2002
- CAMARENA, J. Colección de Documentos para la historia de Gandí y su Comarca, Gandia 1959-1961.
- CAMPS, C., CARDONA, J. i RUIZ, E., Informe de la intervención arqueológica en la capilla de San Martín de la Colegiata de Gandía, València 2000.
- COMPANY, X., La colegiata de Gandía, fullet, Bancaixa, 1992.
- DE LEÓN, A., Guía del palacio Ducal y de otros insignes recuerdos de los Borjas en la ciudad de Gandía, València 1926.
- ESCRIVÁ, A., Instituciones de Gandía II: La Insigne Colegiata de Gandía, Gandia 1990.
- Estatutos de la santa e Insigne Colegiata de Gandía, Tipograia Moderna, A. de Miguel Gimeno, València 1924.
- FRAMIS, M. i PELLICER, V., "Documents per a la seua evolució constructiva i la seua projecció religiosa i social", La Seu Col·legiata de Santa Maria de Gandia, tom II, Associació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
- GARCÍA, V. "Culto y rito", La Seu Col·legiata de Santa María de Gandía, tom I, pàg. 193-249, Asossiació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
- HERRERO, A., "Relaciones de la Seu con la ciudad, el ducado, la jerarquía eclesiástica y las instituciones sociio-religiosas", La Seu Col·legiata de Santa María de Gandía, tom I, pàg. 407-443, Asossiació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
- ICARO, Patrimonio Monumental:Intervenciones recientes, València 2004.
- JUAN, Jorge de, i Isaac MARTÍN, Informe de campo de las excavaciones arqueologicas en la plaza del fossar de la Colegiata de Gandía, Gandia 2003.
- LLORENTE, T., Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia, Barcelona 1887-1889.
- OLASO, V. GARCÍA, À. I ALONSO, J., L'Arxiu municipal de Gandia: INventari del fons històric (1274-1924), Conselleria de Cultura, València 1991.
- PELLICER, Joan, "La Colegiata de Gandia, piedra a piedra", Ciudad, juliol 1967.
- PEÑÍN, A. "Arquitectura y restauración", La Seu Col·legiata de Santa María de Gandía, tom I, pàg. 163-191, Asossiació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
- ROIG, G., "L Colegiata de Gandía", El Litoral, any I, núm 21, pàg 3, 22 de maig de 1881.
- TORMO, E. Levante. Guía turística y geográfica, pàgs. 229-231, Madrid 1923.
- VIDAL LORENZO, C., Gandia des de la Seu. Una mirada al passat, CEIC Alfons el Vell, Gandia 2006.
- Zaragozá, Arturo; Mercedes, Gómez-Ferrer. Pere Compte. Arquitecte. Ajuntament de València, 2007. ISBN 978-84-4824552-8.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Col·legiata de Santa Maria de Gandia |
