Col·lodió humit

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Una vella placa deteriorada de col·lodió humit amb Theodore Roosevelt.

El col·lodió humit és un procediment fotogràfic usat comunament fins a finals del s. XIX, consistent en unes plaques sobre les que es dipositava una emulsió fotogràfica de nitrat de plata en una suspensió de gelatina. La gelatina tenia la característica de sensibilitzar de forma considerablement ràpida el nitrat de plata, de forma que escurçava el temps d'exposició a la llum. Es considera que la tècnica va ser inventada gairebé simultàniament per Frederick Scott Archer i Gustave Le Gray al voltant de l'any 1850. Aquest tipus de fotografia es popularitzà durant prop de 40 anys, i molts fotògrafs i pioners en van millorar el procés.[1]

El mètode suposa la utilització del col·lodió, una espècie de vernís que s'aboca líquid a les plaques. El col·lodió se sensibilitzava en nitrat de plata. Les plaques de vidre havien d'estar molt netes, per poder obtenir imatges nítides i sense taques.

Es diu col·lodió humit perquè la placa ha de romandre humida durant tot el procediment de presa i revelat de les imatges. Això suposava que els fotògrafs havien de portar amb ells el laboratori fotogràfic a fi de preparar la placa abans de la presa i procedir a revelar-la immediatament. Es va generalitzar així l'ús de tendes de campanya i de carretes reconvertides en laboratoris per als fotògrafs que treballaven a l'exterior.

Un altre dels inconvenients d'aquest mètode era el de la fragilitat de les plaques de vidre emprades com a suport, que de vegades acabaven ratllades o trencades, posteriorment.

Amb l'ús d'aquest procediment es va aconseguir reduir el temps de exposició a uns segons, la qual cosa va provocar una disminució dels costos. Una altra dels grans avantatges era l'estabilitat de l'emulsió emprada.

La seva generalització va motivar l'abandó d'altres procediments com el daguerreotip, ja que permetia obtenir diverses còpies, o el calotip. També va suposar la popularització de l'accés al mercat d'imatges de famosos per part de la burgesia i les escasses classes mitjanes.

Història[modifica | modifica el codi]

Anònim "Un veterà amb la seva dona", ambrotip tenyit a mà - col·lodió humit positiu

El col·lodió humit va ser inventat l'any 1851 per Gustave Le Gray, que va ser el primer a indicar un procediment amb aquest compost, aconseguint imatges mitjançant el revelat amb sulfat de protòxid de ferro. Frederick Scott Archer va publicar aquest mateix any, a Anglaterra, un estudi del dit agent, que va suposar un gran avanç en el desenvolupament de la fotografia.

A partir de l'any 1855 es va imposar aquest procediment. Entre els fotògrafs que el van adoptar hi ha alguns autors clàssics com Charles Clifford i J. Laurent, dos dels més importants fotògrafs que van treballar a Espanya, en l'època de la reina Isabel II.

A la dècada de 1880 el seu ús va començar a ser desplaçat per l'aparició de la instantània fotogràfica, de les "plaques seques" de vidre al gelatina-bromur. Però les plaques de vidre al col·lodió van seguir emprant-se moltes dècades en els tallers d'arts gràfiques.

Les indústries gràfiques encara feien servir el col·lodió humit als anys de la dècada dels 60 del s.XX per a obres de línies i tonalitats, la majoria amb tintes negres sobre fons blanc, ja que en grans formats aquesta tècnica era força més econòmica que el cel·luloide.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.125. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 27 de novembre de 2014]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Col·lodió humit Modifica l'enllaç a Wikidata