Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya fou un organisme creat el 21 de juliol del 1936 a Barcelona per Lluís Companys per organitzar militarment les forces que lluitaven contra l'alçament militar a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola i per coordinar els cossos armats de milicians que sortien cap el front d'Aragó. En la pràctica fou l'òrgan efectiu de govern de Catalunya entre juliol i setembre de 1936, davant la situació revolucionària que dominava el país.

Taula de continguts

Antecedents [modifica]

En els dies immediats a la derrota de les tropes revoltades a Barcelona per part de les forces lleials al govern amb l'ajuda inestimable dels militants anarquistes, tres fets capgiren la distribució del poder a Catalunya: la captura de 30.000 fusells per homes de la CNT-FAI a la caserna d'artilleria de Sant Andreu, la retransmissió radiofònica del general Goded on reconeixia haver estat capturat i deslligava les tropes de tot compromís cap a ell i, finalment, una transcendental reunió entre el president Companys i representants anarcosindicalistes de la CNT-FAI. Aquests acudiren la tarda del 20 de juliol del 1936 al Palau de la Generalitat a parlar amb Companys, fent evident la situació de força en la que es trobaven i que manifestaren presentant-se armats a la reunió.

Creació [modifica]

« Companys proposà als dirigents anarcosindicalistes la creació d'un nou organisme, integrat per representants de totes les forces polítiques esquerranes i sindicals, que s'encarregués de fer front a l'amenaça feixista. Aquest organisme s'havia d'anomenar Comitè Central de Milícies Antifeixistes. El primer objectiu que es plantejava Companys era reorganitzar les forces armades a través d'aquest nou organisme, i donava aquesta finalitat al Comité de Milícies, que proposava a totes les forces polítiques i sindicals tot esperant que els anarquistes, essencialment homes combatius, s'hi integrarien i es desentendrien de les qüestions polítiques »
— Ramon Brusco, 2003[1]

Els dirigents acceptaren a condició que l'esmentat Comitè fos l'òrgan superior de Catalunya en els àmbits de política, economia i exèrcit. A partir de la seva creació, el dia 21, el Comitè va donar resposta a la nova correlació de forces sorgida després de l'esclafament de l'alçament militar a Catalunya.

El Comitè va aplegar representants de les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular, tot i que el predomini era netament anarcosindicalista sota les figures de Joan García i Oliver, Buenaventura Durruti i Diego Abad de Santillán. Figuraren en el primer comitè central tres dirigents de la CNT (Buenaventura Durruti, Josep Asens Giol i Joan García Oliver), dos de la FAI (Diego Abad de Santillán i Aurelio Fernández), tres de l'UGT (José del Barrio, Salvador González i Antonio López Raimundo) un del PSUC (Josep Miret i Musté), dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) (Josep Rovira i Canals i Julián Gorkin), tres d'ERC (Artemi Aiguader i Miró, Jaume Miravitlles i Navarra i Joan Pons), un de la Unió de Rabassaires (Josep Torrents i Rossell), un d'Acció Catalana Republicana (Tomàs Fàbregues) i Lluís Prunés i dos militars, assessors de la Generalitat (Vicenç Guarner i Josep Guarner).

A proposta de Martí Barrera i Maresma es creà l'11 d'agost de 1936 el Consell d'Economia de Catalunya[2] per tirar endavant el Pla de Transformació Socialista del País, tranformant les bases econòmiques i socials de Catalunya.[3]

Funcionament [modifica]

El comitè organitzà les milícies obreres i les columnes que partiren cap el front, principalment el d'Aragó. Durant els dos mesos del seu funcionament, el buit d'autoritat que comportà va permetre que arreu del país s'establís un règim caòtic de terror per part de les columnes que es dirigien al front d'Aragó[4] i les anomenades Patrulles de Control,[5] que comportà l'assassinat de milers de persones (sobretot eclesiàstics o persones que tenien relació amb l'Església, simpatitzants dels partits de centre i centre-dreta o simplement persones benestants), així com la crema de nombrosos edificis religiosos[6] i els objectes artístics i els arxius parroquials que contenien.

El setembre de 1936 la CNT-FAI, els diversos partits democràtics i la Generalitat republicana d'ERC pacten la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya[7] quan la situació militar s'estabilitzà i calia crear un únic centre de poder polític garantit pel govern de la Generalitat de Catalunya, en el qual s'integraren els mateixos partits i sindicats que componien el Comitè, i per tractar d'acabar amb les violències que protagonitzaven arreu les seves patrulles de control,[4] i fou dissolt el 27 de setembre de 1936 pel mateix Companys.

Al seu torn, després de la publicació dels decrets que configuraven el nou Exèrcit Popular de la República, el 28 d'octubre el Diari Oficial de la Generalitat va publicar un nou decret de la Conselleria de Defensa que proclamava la militarització de les milícies, que foren absorbides per l'exèrcit regular republicà.[8] i l'autoritat sobre les patrulles de control va passar a mans d'un nou organisme del govern creat expressament: la Junta de Seguretat Interior de Catalunya, que es va deixar en mans del cenetista i faista Aurelio Fernández.[9]

Vegeu també [modifica]

Referències [modifica]

  1. ↑ Ramon Brusco, Les milicies antifeixistes i l'exèrcit popular a Catalunya, Edicions el Jonc, 2003, vol I, pàg 28 ISBN 84-932034-2-4
  2. ↑ Cendra i Bertran, Ignasi. El Consell d'Economia de Catalunya, 1936-1939: revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. L'Abadia de Montserrat, 2006, p.24-25. ISBN 848415775X. 
  3. ↑ Pagès i Blanch. «Revolució social i col·lectivitzacions a la guerra civil». A: El Consell d'Economia de Catalunya, 1936-1939: revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. L'Abadia de Montserrat, 2006, p.11. ISBN 848415775X. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Preston, 2011
  5. ↑ Masot, Josep. «El verano sangriento del 36» (en castellà). La Vanguardia, 11/04/2010. [Consulta: 15/8/2012].
  6. ↑ Manent, Albert; Raventós i Giralt, Josep. L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). L'Abadia de Montserrat, 1984, p.43. ISBN 8472026361. 
  7. ↑ Bonamusa, Francesc; Pagès i Blanch (dir.), Pelai. «La Guerra a Catalunya. 70 anys». A: La guerra civil als Països Catalans, 1936-1939. Universitat de València, 2007, p.105. ISBN 8437067359. 
  8. ↑ Gabriel, Pere. «La UGT, la milícia y el Ejército Popular». A: Historia de la UGT.: Un sindicalismo de guerra, 1936-1939 (en castellà). Siglo XXI de España Editores, 2011, p. vo.4, p.356-357. ISBN 8432313858. 
  9. ↑ Pagès i Blanch, Pelai. Cataluña en Guerra y en Revolución (1936-1939) (en castellà). Editorial Renacimiento, 2007, p.177. ISBN 8496133923. 

Bibliografia [modifica]

  • Ramon Brusco, Les milícies antifeixistes i l'exèrcit popular. Edicions el Jonc, Lleida, 2003
  • Preston, Paul. (en castellà). Debate, 2011. ISBN 8499920497. 
  • Dicccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62ç
  • Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1937). Dau, 2011. ISBN 9788493662554. 

Enllaços externs [modifica]

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Comitè_Central_de_Milícies_Antifeixistes_de_Catalunya&oldid=11269983»