Competència comunicativa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La competència comunicativa és la capacitat d'usar correctament una llengua per expressar i entendre missatges. El terme va ser creat per Dell Hymes el 1966 per a les llengües estrangeres i englobava les quatre destreses tradicionals (llegir, escriure, escoltar i parlar) més el component gramatical. És un concepte central en didàctica de la llengua, que veu com a màxim objectiu dels professors aconseguir la competència comunicativa dels seus alumnes. Suposa un apropament a l'ús real de la llengua i no sols el teòric, és a dir, considerar l'idioma com un instrument de comunicació i no com un simple objecte d'estudi.

Com que la competència comunicativa, a diferència de la competència lingüística pura, té en compte les normes socials que regeixen la comunicació, canvia més ràpidament que aquesta, ja que està subjecta a modes, girs i convencions flexibles que excedeixen el simple domini del codi d'un idioma.

Components[modifica | modifica el codi]

Segons Badura, consta per tant de dos components: un hermenèutic (capacitat d'entendre missatges verbals aliens i de respondre-hi) i un tàctic o retòric (aprofitament del context per millorar l'eficàcia, considerant també elements no verbals). Aquest segon component seria objecte d'estudi de la pragmàtica.

Dell Hymes[1] va resumir els seus components gràcies a l'acrònim Speaking (parla), ja que la comunicació elemental és sempre oral (no tots els idiomes tenen escriptura). La S respon a la situació comunicativa (grau de formalitat, moment...) i determina la varietat lingüística que s'ha de triar. La P fa referència als participants, perquè la relació i el rol social dels parlants afecta al discurs. La E denomina els objectius ("ends" en anglès), el propòsit de l'intercanvi. La A resumeix els actes comunicatius o context lingüístic, és a dir, com afecta el que ja s'ha dit en la interpretació del missatge (per l'aparició d'elements implícits, per exemple). La I és la inicial dels instruments, per tant del codi i el canal: no és el mateix escriure que parlar o usar una sola llengua que barrejar diverses en un context de plurilingüisme. La N recorda les normes socials que afecten a la comunicació i a altres conductes, incloent el contacte físic i la comunicació no verbal entre parlants. La G fa referència al gènere o tipologia textual. Aquests elements se sumen al coneixement gramatical i les destreses bàsiques.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hymes, D.H. (1971). On communicative competence. Philadelphia: University of Pennsylvania Press.