Complex de l'exosoma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Exosoma (vesícula)».
Estructura de cintes del complex de l'exosoma humà.

El complex de l'exosoma, també anomenat complex PM/Scl, complex exosòmic o simplement exosoma, és un complex multiproteic capaç de degradar diversos tipus de molècules d'ARN (àcid ribonucleic). Els exosomes es donen tant en els eucariotes com en els arqueobacteris, mentre que en els eubacteris és un complex més simple, el degradosoma, el que compleix funcions similars.

El nucli del complex té una estructura anular de sis membres a la qual s'acoblen altres proteïnes. En les cèl·lules eucariotes està present al citoplasma, el nucli cel·lular i especialment el nuclèol, tot i que diferents proteïnes interaccionen en aquests compartiments, regulant l'activitat degradadora de l'ARN del complex en substrats específics a aquests compartiments cel·lulars. Els substrats de l'exosoma inclouen l'ARN missatger, l'ARN ribosòmic i moltes espècies d'ARN petit. L'exosoma té una funció exoribonucleolítica, cosa que significa que comença a degradar l'ARN a partir d'un extrem (l'anomenat extrem 3′, en aquest cas) en lloc de fragmentar l'ARN en punts específics de la molècula.

Encara que no es coneix cap relació causal entre el complex de l'exosoma i qualsevol malaltia, algunes de les seves proteïnes són la diana d'autoanticossos en els pacients amb malalties autoimmunitàries específiques (especialment la síndrome de solapament PM/Scl), i algunes quimioteràpies antimetabolítiques actuen bloquejant l'activitat del complex.

Descobriment[modifica | modifica el codi]

L'exosoma fou descobert com una ribonucleasa el 1997 en el llevat gemmant Saccharomyces cerevisiae, un organisme model utilitzat sovint.[1] Poc després, el 1999, es va comprovar que de fet l'exosoma era l'equivalent d'un complex ja descrit en cèl·lules humanes, conegut com a complex PM/Scl, que havia estat identificat com un autoantigen en pacients amb certes malalties autoimmunitàries anys abans (vegeu més avall).[2] La purificació d'aquest complex PM/Sc1 va permetre la identificació de més proteïnes de l'exosoma i finalment la caracterització de tots els seus components.[3][4] El 2001, la creixent quantitat de dades procedents dels diferents projectes sobre el genoma que havien esdevingut disponibles va permetre la predicció de proteïnes de l'exosoma en els arqueobacteris, tot i que haurien de transcórrer dos anys abans que es purifiqués per primer cop l'exosoma d'un d'aquests organismes.[5][6]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Proteïnes centrals[modifica | modifica el codi]

Vista des de dalt (imatge superior) i des del lateral (imatge inferior) de l'estructura cristal·lina del complex de l'exosoma humà.

El nucli del complex té una estructura anular composta per sis proteïnes, totes elles pertanyents al mateix tipus de ribonucleasa, les proteïnes similars a les ARNases PH.[7] En els arqueobacteris hi ha dues proteïnes diferents d'aquest tipus (anomenades Rrp41 i Rrp42), cadascuna d'elles present tres vegades en ordre altern. Els complexos de l'exosoma eucariota tenen sis proteïnes diferents que formen l'estructura anular.[8][9] D'aquestes sis proteïnes eucariotes, tres són semblants a la proteïna arqueobacteriana Rrp41 i les altres tres són més similars a Rrp42.[10]

Situades a la part superior de l'anell es troben tres proteïnes que tenen un domini d'unió a ARN de tipus S1 (RBD). Dues proteïnes també tenen un domini d'homologia K (domini KH).[7] En els eucariotes s'uneixen tres proteïnes S1 diferents a l'anell, mentre que en els arqueobacteris poden formar part de l'exosoma un o dos tipus d'aquestes proteïnes (encara que sempre hi ha tres subunitats S1 unides al complex).[11]

Subunitats i organització d'un complex de l'exosoma arqueobacterià (esquerra) i eucariota (dreta). Es numeren les diferents proteïnes, mostrant que l'exosoma arqueobacterià conté quatre proteïnes diferents, mentre que en els eucariotes n'hi ha nou.

Aquesta estructura anular és molt similar a la de les proteïnes ARNasa PH i polinucleòtid fosforilasa (PNPasa). En els eubacteris, l'ARNasa PH, implicada en el processament de l'ARNt, forma un anell hexamèric consistent en sis ARNases PH idèntiques.[12] En el cas de la PNPasa, que és una proteïna fosforolítica degradadora de l'ARN que es troba tant en els eubacteris com en els cloroplasts i mitocondris d'alguns organismes eucariotes, dos dominis ARNasa PH, un domini d'unió a l'ARN S1 i un altre de KH formen part d'una única proteïna, que forma un complex trimèric que adopta una estructura gairebé idèntica a la de l'exosoma.[13] A causa de la gran semblança tant en els dos dominis de la proteïna com en la seva estructura, es pensa que aquests complexos estan relacionats evolutivament i tenen un avantpassat comú.[14] En els eubacteris existeix una ARNasa PH diferent implicada en el processament de l'ARN de transferència, que s'ha vist que adopta una estructura anular similar de sis membres, però en aquest cas es compon de sis subunitats idèntiques.[15] Les proteïnes de l'exosoma similars a l'ARNasa PH, les PNPases i les ARNases PH pertanyen totes a la família d'ARNases de l'ARNasa PH i són exoribonucleases fosforolítiques, és a dir, utilitzen fosfat inorgànic per eliminar nucleòtids de l'extrem 3' de les molècules d'ARN.[7]

Proteïnes associades[modifica | modifica el codi]

A més de les nou proteïnes de l'exosoma essencials, dues altres proteïnes sovint s'associen al complex de l'exosoma en els organismes eucariotes. Una d'elles és l'Rrp44, una ARNasa hidrolítica que pertany a la família de l'ARNasa R d'exoribonucleases hidrolítiques (nucleaes que utilitzen aigua per trencar els enllaços entre nucleòtids). A més de ser un enzim exoribonucleolític, l'Rrp44 també té una activitat endoribonucleolítica, que resideix en un domini diferent de la proteïna.[16][17] En els llevats, l'Rrp44 està associada a tots els complexos de l'exosoma i té un paper crucial en l'activitat del complex exosòmic d'aquests organismes.[18] Cal destacar que, encara que existeix una proteïna homòloga humana, fins ara no s'ha trobat cap prova ni tan sols del fet que estigui associada al complex de l'exosoma humà.[7]

Diagrama de cintes de l'estructura parcial de la subunitat Rrp6 de l'exosoma dels llevats amb les α-hèlixs en vermell i les làmines β en groc.

La segona proteïna associada comuna s'anomena Rrp6 (en els llevats) o PM/Scl-100 (en els humans). Com l'Rrp44, aquesta proteïna també és una exoribonucleasa hidrolítica, però en aquest cas pertany a la família de proteïnes de l'ARNasa D.[19] La proteïna PM/Scl-100 forma part habitualment dels complexos de l'exosoma del nucli de les cèl·lules, però també pot formar part del complex de l'exosoma citoplasmàtic.[20]

Proteïnes reguladores[modifica | modifica el codi]

A més d'aquestes dues subunitats estretament unides, moltes proteïnes interaccionen amb el complex exosòmic tant al citoplasma com nucli de les cèl·lules. Aquestes proteïnes d'unió laxa poden regular l'activitat i l'especificitat del complex de l'exosoma. Al citoplasma, l'exosoma interacciona amb proteïnes que s'uneixen a elements rics en AU (ARE, per exemple la KRSP i la TTP), que poden promoure o impedir la degradació dels ARNm. L'exosoma nuclear s'associa amb les proteïnes d'unió a ARN (ex. l'MPP6 en els humans i l'Rrp47/C1D en els humans i els llevats) que són necessàries per processar determinats substrats.[7]

A més de proteïnes individuals, també interaccionen amb l'exosoma altres complexos proteics. Un d'ells és el complex citoplasmàtic Ski, que inclou una ARN helicasa (Ski2) i està implicat en la degradació de l'ARNm.[21] Al nucli, el processament de l'ARNr i el ARNnop per part de l'exosoma és mitjançat pel complex TRAMP, que té activitat tant d'ARN helicasa (Mtr4) com de poliadenilació (Trf4).[22]

Funció[modifica | modifica el codi]

Funció enzimàtica[modifica | modifica el codi]

Diagrames de reacció de la degradació hidrolítica (esquerra) i fosforolítica (dreta) de l'extrem 3' de l'ARN.

Com s'ha dit anteriorment, el complex exosòmic conté moltes proteïnes amb dominis de ribonucleasa. La seva naturalesa exacta ha canviat al llarg de l'evolució dels complexos eubacterians als arqueobacterians i els eucariotes, amb el guany i la pèrdua de diferents activitats. L'exosoma és principalment una 3'-5' exoribonucleasa, és a dir, degrada les molècules de l'ARN a partir del seu extrem 3'. Les exoribonucleases dels complexos exosòmics són o bé fosforolítiques (les proteïnes semblants a l'ARNasa PH), o bé, en els eucariotes, hidrolítiques (les proteïnes dels dominis de l'ARNasa D i l'ARNasa R). Els enzims fosforolítics utilitzen fosfat inorgànic per trencar els enllaços fosfodièster, alliberant nucleòtids monofosfats. Els enzims hidrolítics utilitzen aigua per hidrolitzar aquests enllaços, alliberant també nucleòtids monofosfats.

En els arqueobacteris, la subunitat Rrp41 del complex és una exoribonucleasa fosforolítica. L'anell d'aquest enzim presenta tres còpies d'aquesta proteïna, que són les responsables de l'activitat del complex.[9] En els eucariotes, cap de les subunitats d'ARNasa PH no ha mantingut aquesta activitat catalítica, cosa que significa que l'estructura anular central de l'exosoma humà no té cap proteïna amb activitat enzimàtica.[23] Malgrat aquesta pèrdua de l'activitat catalítica, l'estructura de l'exosoma central està molt conservada dels arqueobacteris als humans, suggerint que el complex té una funció cel·lular vital. En els eucariotes l'absència d'activitat fosforolítica és compensada per la presència dels enzims hidrolítics, que són els encarregats de l'activitat de ribonucleasa de l'exosoma en aquests organismes. Per exemple, en els llevats es compensa mitjançant un dels enzims hidrolítics associats, l'Rrp44, que és el responsable de la major part de l'activitat ribonucleasa de l'exososoma;[24] tanmateix, aquesta subunitat hidrolítica en particular podria ser pròpia dels llevats, ja que no s'ha trobat cap proteïna homòloga a l'Rrp44 a l'exosoma humà (ni en els arqueobacteris).[25][26]

Es pot associar encara un altre enzim hidrolític en els humans i els llevats amb el complex, l'Rrp6, que contribueix a l'activitat de l'exosoma dels llevats i és l'únic responsable de l'activitat del complex humà. Encara que inicialment es va pensar que les proteïnes amb domini S1 també tenien activitat hidrolítica 3' → 5', treballs posteriors ho han posat en dubte, proposant que aquestes proteïnes podrien tenir un paper únicament en la unió de substrats abans de la seva degradació per part del complex.[24]

Vista esquemàtica dels exosomes arqueobacterià (esquerra), dels llevats (centre) i dels humans (dreta) amb les proteïnes associades més comunes. S'assenyala en color i amb una estrella les subunitats de cada complex que tenen activitat catalítica.

Substrats[modifica | modifica el codi]

L'exosoma està implicat en la degradació i el processament d'una gran varietat d'espècies d'ARN. Al citoplasma, cel·lular està implicat en la substitució de les molècules d'ARN missatger. (ARNm) El complex pot degradar molècules d'ARNm que han estat marcades per la seva degradació perquè contenen errors, mitjançant interaccions amb proteïnes de les rutes de la nonsense mediated decay o de la non-stop decay. Alternativament, els ARNm es degraden com a part del seu cicle normal. Hi ha diverses proteïnes que estabilitzen o desestabilitzen les molècules d'ARNm unint-se als elements rics en AU de les regions 3' no traduïdes (3'UTR) i interaccionant amb el complex de l'exosoma.[27][28][29]

Al nucli cel·lular, l'exosoma és necessari per al processament correcte de diverses molècules de ARNnop.[30] Finalment, el nuclèol és el compartiment on es troba la major part dels complexos de l'exosoma, on tenen un paper en el processament de l'ARN ribosòmic 5,8S (la primera funció identificada de l'exosoma) i de diversos ARNnop.[1][31][30]

Tot i que la majoria de les cèl·lules tenen altres enzims capaços de degradar ARN tant per l'extrem 3' com pel 5', l'exosoma és essencial per a la supervivència cel·lular. Quan es redueix o s'atura l'expressió de les proteïnes de l'exosoma per mitjans artificials, per exemple, mitjançant la interferència d'ARN, el creixement s'atura i les cèl·lules acaben morint. Tant les proteïnes centrals del complex com les dues proteïnes associades principals són essencials.[32] Els eubacteris no tenen exosomes, però les seves funcions són assumides per un complex més senzill anomenat degradosoma, que inclou la proteïna polinucleòtid fosforilasa.[33]

Dues subunitats de la part central de l'exosoma dels arqueobacteris (Rrp41 i Rrp42), unides a una molècula d'ARN petit (en vermell).

L'exosoma és un complex clau en el control de qualitat de l'ARN cel·lular. A diferència dels procariotes, els eucariotes tenen sistemes de supervisió de l'ARN molt actius que reconeixen complexos ARN-proteïna no processats o mal processats (com ara ribosomes) abans que surtin del nucli. Presumiblement, aquest sistema evita que els complexos aberrants interfereixin amb processos cel·lulars importants com ara la síntesi de proteïnes.[34]

A més de les activitats de processament, substitució i supervisió de l'ARN, l'exosoma és important per la degradació dels denominats transcrits inestables críptics (CUT) que són produïts a milers de locus del genoma dels llevats.[35][36] La importància d'aquests ARN inestables i la seva degradació encara no esta clara, però també s'han detectat espècies similars d'ARN en cèl·lules humanes.[37]

Patologia[modifica | modifica el codi]

Autoimmunitat[modifica | modifica el codi]

El complex exosòmic és la diana d'autoanticossos en diverses malalties autoimmunitàries. Aquests autoanticossos es troben principalment en persones que pateixen de la síndrome de solapament PM-Scl, una malaltia autoimmunitària en què els pacients tenen símptomes tant d'esclerodèrmia com d'o bé poliomiositis o bé dermatomiositis.[38] Els autoanticossos es poden detectar en el sèrum dels pacients mitjançant una sèrie d'assaigs. En el passat, els mètodes més comuns eren la immunodifusió doble d'Ouchterlony utilitzant extractes de tim de vedella, la immunofluorescència en cèl·lules HEP-2 o la immunoprecipitació a partir d'extractes cel·lulars humans. En els assajos d'immunoprecipitació amb sèrums anti-exosoma es precipita un conjunt de proteïnes característic. Ja abans que es caracteritzés l'exosoma, es va anomenar aquest precipitat complex PM-Scl.[39] Les immunofluorescències amb sèrums d'aquests pacients solen mostrar una tinció característics dels nuclèols cel·lulars, cosa que va suggerir la hipòtesi que l'antigen reconegut pels autoanticossos podria ser important en la síntesi de ribosomes.[40] Més recentment han esdevingut disponibles proteïnes exosòmiques que han estat utilitzades per desenvolupar immunoassajos en línia (LIA) i assajos ELISA per detectar aquests anticossos.[7]

En aquestes malalties, els anticossos es dirigeixen principalment contra dues de les proteïnes del complex, anomenades PM/Scl-100 (la proteïna similar a l'ARNasa D) i PM/Scl-75 (una de les proteïnes similars a l'ARNasa PH de l'anell), havent-hi anticossos contra aquestes proteïnes en aproximadament un 30% dels pacients que pateixen de la síndrome.[41] Encara que aquestes dues proteïnes són la diana principal dels autoanticossos, també convertir-se en diana altres subunitats o proteïnes associades, com la C1D.[42][43] Actualment, el mètode amb major sensibilitat per detectar aquests autoanticossos consisteix en l'ús d'un pèptid derivat de la proteïna PM/Scl-100 com antigen en un assaig ELISA, en lloc d'utilitzar proteïnes completes. Mitjançant aquest mètode, els autoanticossos es detecten en més del 55% dels pacients amb la síndrome de solapament, encara que també poden ser detectats en pacients que pateixen tant d'esclerodèrmia com només de polimiositis o dermatomiositis.[44]

Com que els autoanticossos es troben principalment en pacients que tenen característiques de diverses malalties autoimmunes diferents, els símptomes clínics d'aquests pacients poden variar molt. Els símptomes que es veuen amb més freqüència són els típics d'aquestes malalties, entre ells el signe de Raynaud, artritis, miositis i esclerodèrmia.[45] El tractament d'aquests pacients és simptomàtic i similar al tractament de cada malaltia autoimmunitària individual, sovint amb l'administració de fàrmacs immunosupressors o immunomoduladors.[46]

Càncer[modifica | modifica el codi]

S'ha demostrat que l'exosoma és inhibit per l'antimetabòlit 5-fluorouracil, utilitzat també en el tractament quimioterapèutic del càncer. Aquest és un dels tractaments més eficaços contra els tumors sòlids. Quan aquest fàrmac és administrat a cèl·lules de llevat, es poden observar defectes en el processament de l'ARN ribosomic idèntics als que s'aprecien quan es bloqueja aquest processament mitjançant diverses estratègies utilitzades en biologia molecular. L'absència d'un processament correcte dels ribosomes resulta letal per aquestes cèl·lules, fet que explica l'efecte antimetabòlic del medicament.[47]

Llista de subunitats[modifica | modifica el codi]

Llegenda Nom general Dominis Homo sapiens S. cerevisiae Arqueobacteris Massa molecular (kDa) Gen humà Gen llevat
1 Csl4 S1 RBD hCsl4 Csl4p/Ski4p Csl4 21-32 EXOSC1 YNL232W
2 Rrp4 S1/KH RBD hRrp4 Rrp4p Rrp4 28-39 EXOSC2 YHR069C
3 Rrp40 S1/KH RBD hRrp40 Rrp40p (Rrp4)A 27-32 EXOSC3 YOL142W
4 Rrp41 ARNasa PH hRrp41 Rrp41p/Ski6p Rrp41 26-28 EXOSC4 YGR195W
5 Rrp46 ARNasa PH hRrp46 Rrp46p (Rrp41)A 25-28 EXOSC5 YGR095C
6 Mtr3 ARNasa PH PH hMtr3 Mtr3p (Rrp41)A 24-37 EXOSC6 YGR158C
7 Rrp42 ARNasa PH hRrp42 Rrp42p Rrp42 29-32 EXOSC7 YDL111C
8 Rrp43 ARNasa PH OIP2 Rrp43p (Rrp42)A 30-44 EXOSC8 YCR035C
9 Rrp45 ARNasa PH PM/Scl-75 Rrp45p (Rrp42)A 34-49 EXOSC9 YDR280W
10 Rrp6 ARNasa D PM/Scl-100 Rrp6p n/a 84-100 EXOSC10 YOR001W
11 Rrp44 ARNasa R (hDis3)B Rrp44p/Dis3p n/a 105-113 KIAA1008 YOL021C
  • En els arqueobacteris diverses proteïnes de l'exosoma estan presents en múltiples còpies per formar el nucli complet del complex exosòmic.
  • Encara que la proteïna Rrp44 forma part del complex en el llevat, el seu homòleg humà, hDis3, no s'ha trobat mai associat amb el complex humà.
  • La proteïna humana PM/Scl-100 contribueix a l'activitat ribonucleolítica del complex.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Mitchell et al.. The Exosome: A Conserved Eukaryotic RNA Processing Complex Containing Multiple 3′→5′ Exoribonucleases, 1997, p. 457–466. 
  2. Allmang et al.. The yeast exosome and human PM-Scl are related complexes of 3'→ 5' exonucleases, 1999, p. 2148–58. 
  3. Brouwer et al.. Three novel components of the human exosome, 2001, p. 6177–84. 
  4. Chen et al.. AU binding proteins recruit the exosome to degrade ARE-containing mRNAs, 2001, p. 451–64. 
  5. Koonin et al.. Prediction of the archaeal exosome and its connections with the proteasome and the translation and transcription machineries by a comparative-genomic approach, 2001, p. 240–52. 
  6. Evguenieva-Hackenberg et al.. An exosome-like complex in Sulfolobus solfataricus, 2003, p. 889–93. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Schilders et al.. Cell and molecular biology of the exosome: how to make or break an RNA, 2006, p. 159–208. 
  8. Lorentzen et al.. The archaeal exosome core is a hexameric ring structure with three catalytic subunits, 2005, p. 575–81. 
  9. 9,0 9,1 Shen et al.. A view to a kill: structure of the RNA exosome, 2006, p. 1093–5. 
  10. Raijmakers et al.. Protein-protein interactions between human exosome components support the assembly of RNase PH-type subunits into a six-membered PNPase-like ring, 2002, p. 653–63. 
  11. Walter et al.. Characterization of native and reconstituted exosome complexes from the hyperthermophilic archaeon Sulfolobus solfataricus, 2006, p. 1076–89. 
  12. Ishii et al.. Crystal structure of the tRNA processing enzyme RNase PH from Aquifex aeolicus, 2003, p. 32397–404. 
  13. Symmons et al.. A duplicated fold is the structural basis for polynucleotide phosphorylase catalytic activity, processivity, and regulation, 2000, p. 1215–26. 
  14. Lin-Chao et al.. The PNPase, exosome and RNA helicases as the building components of evolutionarily-conserved RNA degradation machines, 2007, p. 523–32. 
  15. Harlow et al.. Crystal structure of the phosphorolytic exoribonuclease RNase PH from Bacillus subtilis and implications for its quaternary structure and tRNA binding, 2004, p. 668–77. 
  16. Lebreton et al.. «Endonucleolytic RNA cleavage by a eukaryotic exosome.». Nature, vol. 456, 2008, pàg. 993-6. PMID: 19060886.
  17. Schneider et al.. «The N-terminal PIN domain of the exosome subunit Rrp44 harbors endonuclease activity and tethers Rrp44 to the yeast core exosome.». Nucleic Acids Research, vol. 37, 2009, pàg. 1127-40. PMID: 19129231.
  18. Schneider et al.. The exosome subunit Rrp44 plays a direct role in RNA substrate recognition, 2007, p. 324–31. 
  19. Mian et al.. Comparative sequence analysis of ribonucleases HII, III, II PH and D, 1997, p. 3187–3195. 
  20. Raijmakers et al.. The exosome, a molecular machine for controlled RNA degradation in both nucleus and cytoplasm, 2004, p. 175–83. 
  21. Wang et al.. Domain interactions within the Ski2/3/8 complex and between the Ski complex and Ski7p, 2005, p. 1291–302. 
  22. LaCava et al.. RNA degradation by the exosome is promoted by a nuclear polyadenylation complex, 2005, p. 713–24. 
  23. Liu et al.. Erratum: Reconstitution, activities, and structure of the eukaryotic RNA exosome, 2007, p. 188–189. 
  24. 24,0 24,1 Dziembowski et al.. A single subunit, Dis3, is essentially responsible for yeast exosome core activity, 2007, p. 15–22. 
  25. Liu et al.. Reconstitution, activities, and structure of the eukaryotic RNA exosome, 2006, p. 1223–37. 
  26. Lorentzen et al.. Structural basis of 3' end RNA recognition and exoribonucleolytic cleavage by an exosome RNase PH core, 2005, p. 473–81. 
  27. LeJeune et al.. Nonsense-mediated mRNA decay in mammalian cells involves decapping, deadenylating, and exonucleolytic activities, 2003, p. 675–87. 
  28. Wilson et al.. A genomic screen in yeast reveals novel aspects of nonstop mRNA metabolism, 2007, p. 773. 
  29. Lin et al.. Localization of AU-rich element-containing mRNA in cytoplasmic granules containing exosome subunits, 2007, p. 19958–68. 
  30. 30,0 30,1 Allmang et al.. Functions of the exosome in rRNA, snoRNA and snRNA synthesis, 1999, p. 5399–410. 
  31. Schilders et al.. MPP6 is an exosome-associated RNA-binding protein involved in 5.8S rRNA maturation, 2005, p. 6795–804. 
  32. van Dijk et al.. Human cell growth requires a functional cytoplasmic exosome, which is involved in various mRNA decay pathways, 2007, p. 1027–35. 
  33. Carpousis AJ. The Escherichia coli RNA degradosome: structure, function and relationship in other ribonucleolytic multienzyme complexes, 2002, p. 150–5. 
  34. Houseley J, LaCava J, Tollervey D. «RNA-quality control by the exosome». Nat. Rev. Mol. Cell Biol., vol. 7, 7, Juliol 2006, pàg. 529–39. DOI: 10.1038/nrm1964. PMID: 16829983.
  35. Wyers F, Rougemaille M, Badis G, et al. «Cryptic pol II transcripts are degraded by a nuclear quality control pathway involving a new poly(A) polymerase». Cell, vol. 121, 5, Juny 2005, pàg. 725–37. DOI: 10.1016/j.cell.2005.04.030. PMID: 15935759.
  36. Neil H, Malabat C, d'Aubenton-Carafa Y, Xu Z, Steinmetz LM, Jacquier A. «Widespread bidirectional promoters are the major source of cryptic transcripts in yeast». Nature, vol. 457, 7232, Febrer 2009, pàg. 1038–42. DOI: 10.1038/nature07747. PMID: 19169244.
  37. Preker P, Nielsen J, Kammler S, et al. «RNA exosome depletion reveals transcription upstream of active human promoters». Science, vol. 322, 5909, Desembre 2008, pàg. 1851–4. DOI: 10.1126/science.1164096. PMID: 19056938.
  38. J.E. Pope. Scleroderma overlap syndromes, 2002, p. 704–10. 
  39. Gelpi et al.. Identification of protein components reactive with anti-PM/Scl autoantibodies, 1991, p. 59–64. 
  40. Targoff et al.. Nucleolar localization of the PM-Scl antigen, 1985, p. 226–30. 
  41. Raijmakers et al.. PM-Scl-75 is the main autoantigen in patients with the polymyositis/scleroderma overlap syndrome, 2004, p. 565–9. 
  42. Brouwer et al.. , 2002, p. 134–8. 
  43. Schilders et al.. C1D is a major autoantibody target in patients with the polymyositis-scleroderma overlap syndrome, 2007, p. 2449–54. 
  44. Mahler et al.. Clinical evaluation of autoantibodies to a novel PM/Scl peptide antigen, 2005, p. R704–13. 
  45. Mahler et al.. Novel aspects of autoantibodies to the PM/Scl complex: Clinical, genetic and diagnostic insights, 2007, p. 432–7. 
  46. Jablonska et al.. Scleromyositis: a scleroderma/polymyositis overlap syndrome, 1998, p. 465–7. 
  47. Lum et al.. Discovering modes of action for therapeutic compounds using a genome-wide screen of yeast heterozygotes, 2004, p. 121–37. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]