José Moñino y Redondo
José Moñino y Redondo, 1er. Comte de Floridablanca (Múrcia, 21 d'octubre de 1728 - Sevilla, 30 de desembre de 1808) va ser un polític espanyol.
Taula de continguts |
Primers anys [modifica]
Va iniciar els seus estudis a Múrcia i després a Oriola on es va graduar en lleis a la seva universitat. Va estudiar advocacia a la Universitat de Salamanca, professió que va exercir al costat del seu pare durant algun temps. Els seus contactes com a advocat amb personatges influents, com el Duc d'Alba o Diego de Rojas, li van facilitar l'entrada en el Consell de Castella com a fiscal del criminal el 1766. Allà va establir una relació estreta amb Pedro Rodríguez de Campomanes, consagrant-se ambdós en la defensa de les prerrogatives de la Corona davant altres poders i en particular contra l'Església (regalisme).
El 1767 va actuar contundentment contra els instigadors del motí d'Esquilache a Conca i col·labora amb Aranda i Pedro Rodríguez de Campomanes en l'expulsió dels jesuïtes dels territoris de la corona espanyola aquell mateix any. El 1772 és nomenat ambaixador plenipotenciari davant de la Santa Seu, on va influir en Climent XIV per obtenir la dissolució definitiva de la Companyia de Jesús, objectiu que assoleix el 1773. En premi per aquests serveis, Carlos III l'anomenà comte de Floridablanca aquell mateix any.
Etapa ministerial [modifica]
El 19 de febrer de 1777 prengué possessió com a Secretari del Despatx d'Estat (espècie de ministre d'Assumptes Exteriors), càrrec que ocuparia fins el 27 de febrer de 1792, ocupant interinamente la Secretaria de Gràcia i Justícia entre 1782 i 1790.
En 1780 promulga una reial provisió per la qual obliga que totes les escoles han d'ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.[1] Floridablanca va orientar la política exterior de Carlos III cap a un enfortiment de la posició espanyola davant Anglaterra, motiu pel qual intervingué en la Guerra d'Independència dels Estats Units al costat de França i les colònies rebels en contra d'Anglaterra (1779-1783), gràcies al qual aconseguí recuperar Menorca (1782) i Florida (1783). Tanmateix, no és capaç de recuperar Gibraltar després del Gran Setge. Va potenciar també l'amistat amb els prínceps italians de la Casa de Borbó i amb Portugal (amb la qual firma un tractat d'amistat el 1777, el Tractat de Sant Ildefons, pel qual obtingué les illes africanes d'Annobón i Bioko.
Aviat es va veure enfrontat al partit aragonès que encapçalava el Comte d'Aranda, ja que Floridablanca pretenia reequilibrar les institucions de la Monarquia donant més pes a l'estil de govern executiu de les Secretaries d'Estat i del Despatx, mentre que Aranda defensava l'estil tradicional que representaven els Consells. En aquesta línia va crear el 1787 la Junta Suprema d'Estat (presidida per ell mateix), que responia a la idea de coordinar les diferents secretaries en una espècie de Consell de Ministres, obligant tots els secretaris a reunir-se una vegada per setmana.
Davant d'aquesta situació, Floridablanca va voler abandonar el seu càrrec, sense resultat, ja que el testament real estipulava que el fill i successor del rei Carlos III havia de mantenir la seva confiança en el Comte de Floridablanca. El 1789 el poble de Madrid, a múltiples pamflets, acusava Floridablanca de robatori i de deslleialtat a la Corona. Aquest va voler dimitir, decisió no admesa per Carles IV de Castella, qui va crear diverses secretàries (Gràcia i Justícia, Reial Casa i Patrimoni) per alleugerir els treballs de Floridablanca.[2]
Anteriorment reformista, els esdeveniments de la Revolució Francesa fan canviar de forma radical el seu punt de vista polític, convertint-se en capdavanter d'una forta reacció, que porta a l'empresonament de Francisco Cabarrús i la caiguda en desgràcia de Gaspar Melchor de Jovellanos i [[]]. El 18 de juliol de 1790 sofreix un atemptat, del que escapa il·lès i dos anys més tard Carlos IV el destitueix i es capturat a la seva casa d'Hellín. La pujada al poder d'Aranda el porta a la presó a la ciutadella de Pamplona, sota acusacions de corrupció i abús d'autoritat. A la caiguda d'Aranda, substituït per Manuel Godoy, és alliberat (1794). Tanmateix, Floridablanca no torna a intervenir en assumptes polítics i es retira a la seva ciutat natal, Múrcia.
Sota el seu mandat es va construir el Canal Imperial d'Aragó, del que encara avui depèn l'abastament d'aigua potable de nombrosos municipis, entre ells Saragossa, i el regadiu de 26.500 Ha. de terreny entre Aragó i Navarra.[3]
Oposició a la invasió napoleònica [modifica]
Després de l'aixecament de Madrid contra els francesos (2 de maig de 1808), José Moñino organitzà la Junta Suprema de Múrcia. Va recolzar la candidatura de la infanta Carlota Joaquima d'Espanya a la Regència, en nom del rei Fernando VII.[4] Poc després va ser nomenat president de la Junta Central Suprema,[5] morint al poc temps a Sevilla.
| Precedit per: Jerónimo Grimaldi |
Secretari d'Estat d'Espanya 1777-1792 |
Succeït per: Pedro Pablo Abarca de Bolea, Comte d'Aranda |
| Precedit per: Creación de la Junta |
Secretari d'Estat d'Espanya 1808 |
Succeït per: Vicente Ossorio de Moscoso Álvarez de Toledo, Marqués d'Astorga |
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, p-45-46. ISBN 8484153096.
- ↑ Sec Serrà, C. (2004): La fallida del sistema de govern de Carlos Iii, en L'Espagne, l'Etat, li Lumières : mélanges en l'honneur de Didier Ozanam / coord. per Bernard Vincent, Jean-pierre Dedieu, Casa De Velázquez: Maison donis Pays Ibériques Isbn 84-95555-61-1, pags. 309-324
- ↑ «Canal Imperial de Aragón».
- ↑ Roberto Etchepareborda Què va ser el carlotismo, Ed. Plus Ultra, Bs. As., 1972.
- ↑ Instruccions del Comte de Floridablanca a la Junta de Múrcia, per a l'erecció de la Suprema Central del Regne. Múrcia, 19 d'agost de 1808.
Bibliografia [modifica]
- Moñino y Redondo, J., Conde de Floridablanca. Escritos políticos. Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1982. ISBN 84-00-05028-2.
- Moñino y Redondo, J., Conde de Floridablanca. Obras originales del Conde de Floridablanca, y escritos referentes a su persona. Madrid:Rivadeneyra Versión digitalizada., 1867.
- Alcázar Molina, C. Los hombres del despotismo ilustrado en España : el Conde de Floridablanca : su vida y su obra. Murcia: Instituto de estudios históricos de la Universidad, 1934.
- Hernández Franco, J. La gestión politica y el pensamiento reformista del Conde de Floridablanca, 1984.
- Pérez García, J.M.. La economía de la Ilustración. Murcia: Editum: Ediciones de la Universidad de Murcia, 1988. ISBN 84-7684-126-4.
- Ruiz Alemán, J. Floridablanca. Escritos políticos. La Instrucción y el Memorial. Murcia: Academia Alfonso X el Sabio, 1982.
- Rumeu de Armas, A. El Testamento político del Conde de Floridablanca,. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1962. ISBN 84-00-00656-9.
- López Delgado, Juan Antonio. La biblioteca del Conde de Floridablanca (Papeletas bibliográficas y notas para su estudio y reconstrucción). Murcia, Talleres de Artes Gráficas Novograf, 2008.-Un tomo de 364 páginas + 4 ilustraciones., 8 de Septiembre de 2008. ISBN 978-84-612-5180-3.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: José Moñino y Redondo |
- Retrat del José Moñino y Redondo amb un epítom sobre la seva vida inclòs al llibre Retrats d'Espanyols il·lustres, publicat l'any de 1791.
- fundacionfloridablanca.com
