Comunicació no verbal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La comunicació no verbal és la sèrie de mecanismes no verbals que permeten transmetre informació sense usar el llenguatge. Pot ser per mitjà de signes molt diversos, tant corporals: gestos, mirades, postures i moviments, com d'imatges sensorials, visuals, auditives o olfactives.

Aquest llenguatge corporal és una habilitat que té a veure amb les nostres emocions, per tant, pot ser innata, com el somriure o adquirida com la salutació, que varia segons les cultures. La comunicació no verbal és una realitat complexa, que inclou diferents àmbits, un definit pels gestos, com ara la mirada, i un altre definit pel llenguatge, com per exemple el volum de la veu. També inclou la influència de l'espai en la relació de les persones. S'ocupa, per una banda, de l'espai personal, fent referència a que la distància entre les persones pot variar depenent de les relacions, per exemple de poder, i per una altra s'ocupa de la conducta territorial humana. Atesa la importància de la comunicació no verbal, cal aprendre a interpretar i a comunicar amb el nostre cos el que volem expressar, tot educant la nostra sensibilitat.

  • Tipus de comunicació no verbal

El parallenguatge[modifica | modifica el codi]

Està relacionat amb els senyals vocals no verbals establerts al voltant de la parla, els quals són el component vocal del discurs sense tenir en compte el seu contingut verbal; és a dir, fa referència a la forma i no al contingut. El components principals es poden dividir en tres grups:

Qualificatius vocals[modifica | modifica el codi]

El volum, el to, la velocitat i les pauses etc.

Caracteritzacions vocals[modifica | modifica el codi]

Riure, plorar, gemegar, badallar, eructar, empassar, etc.

Segregats vocals[modifica | modifica el codi]

Vocalitzacions com <<uh, huh, um, mm, oh,etc.>>.

La cinèsica[modifica | modifica el codi]

És l'estudi dels moviments corporals o llenguatge del cos. Cada moviment té un significat, sempre que es coordini amb altres moviments que permetin fer-ne una interpretació específica i que no desdigui el missatge ni hi resti credibilitat.

El cos[modifica | modifica el codi]

Quan dues persones estan mantenint una conversa, el cos transmet més informació que no pas les paraules (un 70%). La cara, la posició del cos, el to, els gestos de les mans i el contacte amb l'interlocutor, entre altres, permeten esbrinar l'actitud del parlant o l'emoció subjacent al missatge i pot servir per realitzar inferències i omplir buits del missatge explícit. La descodificació d'aquestes dades es dóna de manera inconscient.

L'expressió de la cara[modifica | modifica el codi]

El rostre expressa les sis emocions fonamentals: por, ràbia, menyspreu, alegria, tristesa i sorpresa. I hi ha tres zones de la cara que representen aquestes emocions: el front amb les celles, els ulls i la zona inferior de la cara.

La mirada[modifica | modifica el codi]

Mirar als ulls o a la zona superior de la cara ajuda a establir el contacte i depenent de com siguin aquestes mirades s'expressen les emocions: es considera més pròximes a les persones que miren més al seu interlocutor, però no si és de forma fixa i dominant. I mirar poc pot ser signe de timidesa. La mirada acompanya la conversa: si mirem quan escoltem animem l'altra persona a comunicar-se. En canvi, mirar als ulls quan parlem converteix el nostre discurs en més convincent.

El somriure[modifica | modifica el codi]

El somriure gairebé sempre denota proximitat, suavitza tensions i facilita la comunicació. Però si el gest somrient expressa ironia o escepticisme pot manifestar rebuig, indiferència o incredulitat.

La postura corporal[modifica | modifica el codi]

Els gestos del cos expressen com se sent interiorment la persona segons sigui la seva manera de seure, de caminar ... Es poden transmetre escepticisme (encongint-se d'espatlles), agressivitat (estrenyent els punys), indiferència (asseient-nos quasi estirats quan algú ens parla). La distància física entre persones que es comuniquen també indica la proximitat emocional entre aquests individus. Dos cossos propers expressen proximitat afectiva. Girar l'esquena o mirar cap a un altre costat és una manifestació de rebuig o desgrat. Un cos contret expressa decaïment i falta de confiança en un mateix, i un cos expandit, tot el contrari.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Cada cultura pot tenir un codi d'expressió corporal diferent que si desconeixem ens pot afectar en l'eficàcia de la comunicació intercultural. En la realitat comunicativa es produeix una sinergia entre els dos tipus de comunicació verbal i no verbal. Moltes de les formes de comunicació no verbal només poden ser interpretades a través del marc de referència cultural que les sostenen. En aquest sentit, les cultures difereixen respecte als comportaments no verbals, de tres formes (Lustig y Koester, 1996): 1)Tenen un repertori específic de comportaments sobre moviments, posicions del cos, postures, gestos, espais. 2)Presenten un conjunt de regles que regulen quines expressions utilitzar i en quines circumstàncies : expressions preferides, permeses, prohibides, requerides. 3)Difereixen en la interpretació que s'atribueix als comportaments no verbals particulars.

De fet, una expressió pot interpretar-se com a "fortuïta", sense cap significat específic; pot ser "idiosincràtica", com una expressió especial pròpia o d'un grup; o bé pot interpretar-se com "compartida". Aquesta interpretació també és diferent des de cada referent cultural. Encara que en cultures diferents coincideixi el gest, pot ser que no sigui així en el seu significat concret. Per exemple, la V de victòria senyalada amb els dits índex i cor, en alguns països com la República Dominicana té connotacions negatives. Aprendre les peculiaritats de la pròpia cultura sobre la comunicació no verbal, no és un procés verbalment explícit, sinó que s'aprèn bàsicament a través de l'observació i de l'experiència. Tal com va mencionar Hall (1981), els primers nivells culturals es comuniquen a través dels mecanismes verbals. Freqüentment s'adquireixen de forma inconscient, rarament es qüestionen i només es manifesten explícits quan s'infringeixen.

En la comunicació intercultural, sovint els malentesos es produeixen com a conseqüència de les interpretacions dels missatges no verbals: existeix una clara tendència a reaccionar emocionalment a les transgressions d'allò que es percep com "natural". D'aquesta manera, la comunicació no verbal i la cultura es troben relacionades en dos sentits (Samovar i Porter, 1998): Els comportaments no verbals es basen en la cultura de la persona que comunica; i al mateix temps, la cultura determina el moment apropiat de manifestar els comportaments verbals.


El gènere i el cos[modifica | modifica el codi]

La comunicació no verbal pot ser percebuda i expressada de forma diferent per homes i dones. La interpretació del gènere i els seus rols està molt influenciada per factors socials i té molt a veure amb qüestions relacionades amb el poder i la posició social. En la vida quotidiana podem apreciar-ho molt fàcilment. Prenem com a exemple una de les expressions no verbals més habituals: el contacte visual. S'utilitza en una gran varietat de contexts, sovint per captar l'atenció o començar una interacció social. En les societats on el conjunt dels homes domina a les dones, tant a la vida pública com privada, ells se senten més lliures que elles a l'hora d'establir contacte visual amb desconeguts.

Les dones solen aproximar-se més a la persona amb qui parlen i els homes tenen molt més contacte visual durant les converses amb les dones que a l'inrevés. Els estudis també indiquen que les dones solen mostrar més clarament les seves emocions (mitjançant expressions facials) i que busquen i interrompen el contacte visual amb més freqüència que els homes.

Judit Butler afirma a "Gender Trouble" (1990) que aquestes expressions d'identitat de gènere demostren que el gènere es "representa". Segons Butler, la identitat de gènere no és qüestió de qui ets, sinó de què fas, d'aquí s'infereix que la identitat de gènere és molt més fluida i inestable del que es pensava anteriorment. Si Butler està en lo cert, pot ser que existeixi molt més espai perquè les persones escullin la manera d'interpretar el gènere i puguin resistir les formes dominants d'identitat.

La proxèmica[modifica | modifica el codi]

És l'estudi de l'ús i la percepció de l'espai social i personal. En la comunicació, cada persona té una distància o zona en què se sent segura o protegida. Per tant, conèixer les distàncies interpersonals ajudarà respectar els altres i a donar-se de per quin motiu una persona es pot sentir incòmoda en situacions semblants. Hall, va establir quatre zones d'aproximació:

Zona íntima[modifica | modifica el codi]

La distància aproximada que s'estableix és de 15 a 45 cm. En aquesta zona se situen les persones estimades i familiars. Només es permet que hi entrin les persones molt pròximes emocionalment. Com: el pare, la mare, els fills, la parella,.. Hi ha una subzona anomenada zona íntima privada, a la qual es pot arribar només mitjançant el contacte físic.

Zona personal[modifica | modifica el codi]

La distància aproximada que s'estableix és de 46cm a 1,22m. És una mena d'esfera protectora que a una persona li agrada mantenir amb les altres. Com: la distància que s'estableix entre els membres que realitzen una reunió social, o els mebres d'una festa o a la feina,..

Zona social[modifica | modifica el codi]

La distància aproximada que s'estableix és de 1,23m a 3,6m, és la distància que s'utilitza a l'hora de treballar en equip, en relacions socials ocasionals o amb gent que no es coneix gaire bé.

Zona pública[modifica | modifica el codi]

La distància aproximada que s'estableix és de més de 3,6m. És la distància còmode per dirigir-se a persones o a desconeguts. Com: quan se circula pel carrer o al metro.


La imatge o aparença personal[modifica | modifica el codi]

La imatge transmet significats perquè és un signe. El color, la forma, la textura o el que hi ha representat poden esdevenir vehicles per a conceptes que complementin el missatge verbal. Segons la teoria lingüística actual, el cervell analitza les imatges com si fossin paraules, els atorga un sentit concret, una etiqueta nominal. No es pot pensar sense llenguatge però això no vol dir que no es pugui transmetre informació sense usar explícitament les paraules, ja que la ment de l'interlocutor les associarà a les imatges. Les imatges són convencionals, és a dir, el seu sentit està lligat a una cultura determinada. Un exemple clar serien els senyals de trànsit, amb validesa només en una societat que conegui el codi de circulació. O el símbol per significar "dona", que està lligat a la cultura grecollatina i no té sentit en altres contextos.





Referències[modifica | modifica el codi]

= Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comunicació no verbal Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Giddens, Anthony (2009). Sociologia 6ª Edición. Alianza Editorial, 2010.
  • Castillo Cuesta, Silvia; Sanchez Castillo, Manuela (2010). Habilitats socials. Altamar,S.A, 2010