País Valencià

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Comunitat Valenciana)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comunitat Valenciana
Bandera de la Comunitat Valenciana Escut de la Comunitat Valenciana
(En detall) (En detall)
Localització
Mapa de localització al País Valencià.svg
Dades indicadores:
Estat
• NUTS
Espanya
ES52 (regió est)
Capital València
Escudo de Valencia 2.svg
Gentilici Valencià, valenciana
Superfície
 • Total
 • % Espanya
Posició núm. 8
23255 km²
4,60%
Longituds
Delim. territorial
Costa
 
834 km.
644 km.
Altitud nd msnm
(màx.:1839 )
Població 
  • Total (2012)
  • % Espanya
  • Densitat
Posició núm. 4
5.129.266 hab.
10,85%
220,56 hab/km²
Coordenades 39° 28′ N, 00° 22′ O / 39.467°N,0.367°O / 39.467; -0.367Coord.: 39° 28′ N, 00° 22′ O / 39.467°N,0.367°O / 39.467; -0.367
Nacionalitat
Formació
 • Fundació
 • Expansió
 • Castella
 • Espanya
Estatut d'Autonomia
 

1238 (Furs)
1305 (Torrelles)
1707 (Nova Planta)
1812 (Const. de Cadis))
1982 (reformat el 2006)
Diada nacional 9 d'octubre
Organització
Org. territorial
Forma de govern
• President autonòmic:
• President parlament:

Representació
• Corts Valencianes
• Corts Generals
•  •  Congrés
•  •  Senat

Províncies i comarques
Generalitat (parlamentarista)
Alberto Fabra (PP)
Juan Cotino (PP)

 
99 diputats
 
32 diputats
17 senadors
ISO 3166-2 VC
Himne Himne de l'Exposició
Web
Diferents àmbits del País Valencià

El País Valencià[1] és un país d'Europa i de la Mediterrània[2] situat a l'est de la península Ibèrica. D'acord amb el seu Estatut d'Autonomia, els seus habitants, el poble valencià, són una nacionalitat històrica constituïda com a comunitat autònoma d'Espanya amb el nom oficial de Comunitat Valenciana.[3] El seu origen històric es remunta al Regne de València, entitat política, jurídica i administrativa fundada el 1239, i amb vigència fins al 1707.

S'estén des del riu Sénia fins a Pilar de la Foradada, més enllà de la desembocadura del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 834 km de longitud, i 644 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca, dels Columbrets, així com altres illes menors adjacents, són també d'administració valenciana; també s'estén pel Racó d'Ademús, un enclavament valencià envoltat per municipis aragonesos i manxecs. Amb 5.129.266 d'habitants (any 2012), representa un 35,6% de la població total dels territoris de parla catalana.

Els seus orígens es remunten al segle XIII, amb la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Alpont, Dénia, i part de Múrcia. Una vegada finalitzada aquesta conquesta, el rei Jaume I promulga els Furs de València el 1261 creant el Regne de València, amb dret territorial propi durant més de quatre segles. Després del desmantellament del Regne en 1707 pels Decrets de Nova Planta del rei Felip V de Castella, també conegut com a Felip el Socarrat, i dels frustrats intents d'aconseguir l'autogovern durant les acaballes del segle XIX i les primeries del XX, el 1978 s'inicia la recuperació de l'autogovern amb el Consell del País Valencià. Finalment, el 1982 obté formalment l'autogovern amb un Estatut d'Autonomia que ha estat reformat en 2006.

Administrativament limita a l'oest amb Castella - la Manxa i l'Aragó, al sud amb Múrcia, i al nord amb Catalunya. L'any 2008, hi vivien 5.029.601 persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (797.654 hab.), Alacant (333.408 hab.), Elx (222.422 hab.), Castelló de la Plana (172.624 hab.) i Torrevella (105.205 hab.).

Història

Edat antiga

Guerrer de Moixent, datat en el Segle V o IV abans de Crist

De la prehistòria, s'ha constatat la primera presència humana a les terres valencianes prop de l'any 40000 aC, amb deixalles dels neandertals a la Cova Negra (Bellús), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena).[4] De l'Època Antiga, es considera el País Valencià com a una part molt important de la civilització ibera.[5] Aquest poble (o, millor, conjunt de pobles) té el seu origen en les poblacions indígenes de l'Edat del Bronze que van mantenir uns intensos intercanvis comercials i culturals amb tartessos, grecs i fenicis, i culminaria amb la seua esplendor prop del segle V aC, com reflectix la seua producció artística, la més important expressió de la qual és la Dama d'Elx.[cal citació]

Les guerres entre cartaginesos i romans, el resultat del qual fou el sotmetiment de tot el litoral valencià a l'autoritat de Roma a principis del segle III aC, no va acabar amb la cultura ibèrica, perquè encara trobem importants manifestacions artístiques autòctones, com ara les terrisses pintades amb motius figuratius o narratius, fins al segle I d. C. L'aculturació, per tant, va ser progressiva. L'origen de la vertebració del País Valencià sorgeix durant la romanització, al voltant de la fundació de Colònia Valentia Edetanorum (València) l'any 158 aC i de Colonia Julia Illici Augusta (Elx) al segle I aC, i les divisions provincials de la Ilercavònia, al nord, l'Edetània, al centre i la Contestània, entre el Xúquer i el Segura, basant-se en l'anterior presència de pobles ibers.

Edat mitjana

Penó de la Conquesta, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València.

Després de la desintegració de l'imperi romà, des de principis del segle VII fins a les primeries del VIII gran part del territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo, i l'altra part, des de Dénia fins a Cartagena estigué sota dominació de Bizanci primer, i del Regne de Tudmir després amb centre a Oriola. El pacte d'Abd al-Aziz amb Tudmir en l'any 713 permeté l'entrada dels àrabs a la Península, amb la qual comença una de les etapes més importants del País Valencià, l'època de l'al-Àndalus. Malgrat que aquesta època encara no està suficientment estudiada i constitueix un dels períodes més foscs de la Història del País Valencià, és generalment acceptada la importància de la influència de la seua cultura i la seua llengua sobre la cultura valenciana actual, que van fer del Xarq al-Àndalus un dels indrets més cults d'Europa.[6]

No obstant això, l'origen directe i més remot de País Valencià de hui dia és principalment vinculat amb la fundació del Regne de València, de caràcter feudal: l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es feren repoblacions amb colons cristians d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquests cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes.[7] L'any 1304 el Regne s'estén fins a Oriola per la Sentència de Torrelles, i ja estava proveït d'un estatus políticament independent amb els Furs de València des de l'any 1261, i la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.

Edat moderna

Després del prestigi econòmic, social i cultural al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, i després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantella el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies.[8]

Edat contemporània i actualitat [cal citació]

Durant el segle XIX el País Valencià amplia les àrees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu del raïm, l'arròs, els tarongers, i l'ametller. El pas cap a la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins a l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola. Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.

Llengua

Extensió del valencià al País Valencià

El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a llengua pròpia de la Generalitat Valenciana des del 1983 amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, i també pròpia del País Valencià des del 2006 a l'Estatut d'Autonomia.

Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya; amb l'excepció de les comarques amb frontera amb Aragó (Racó d'Ademús, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà.[9] La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del català pel castellà que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta, en 1648, que afectà la població anterior valencianoparlant.[10] La comarca de la Plana d'Utiel, com els municipis de Villena i Sax, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'edat mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.

Hui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del valencià és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà,[11] en bona mesura per falta de suport polític, segons el PSPV,[12] la UGT[13] l'AVL[14] o membres de l'IEC.[15] De fet, el darrer sondeig de 2005[16] revela que prop del 37% dels enquestats del predomini valencià afirma fer-lo servir preferentment, mentre que en 1995 el percentatge era del 50%.[17] L'ús a l'escola també ha disminuït, encara que les autoritats no semblen preocupades.[18] Es dóna la circumstància que el Partit Popular governa en la Generalitat del País Valencià des de l'any 1995,[19] per la qual cosa diverses associacions polítiques, culturals i lingüístiques associen el descens per motius polítics.[12][13][15] A més a més, aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta d'Espanya o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.[20]

Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord és considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes del Maestrat, septentrional i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valencianoparlants, en termes demogràfics; i, finalment, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.

Dades sociolingüístiques

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant[21] i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important a àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

El predomini del castellà es concentra bàsicament a una franja interior central i occidental, i a un enclavament (Asp i Montfort) a l'extrem sud, comprenent en ella el 25% del territori i en el que resideixen el 13% de la població. En aquest territori s'empren unes variants dialectals del castellà amb inluència del català, el dialecte xurro i el dialecte murcià, tot i que no està consensuada per tots els lingüistes a causa de les diferències dialectals del Baix Segura i Villena amb la zona oriental de Múrcia. El valencià té en aquesta zona un grau de coneixement limitat.

El predomini del valencià es concentra a la costa i a les comarques contigües, abasta el 75% del territori i en ella resideix el 87% de la població. En aquesta àrea el 36,4% de la població afirma utilitzar el valencià preferentment a casa, Segons un sondeig del 2005, davant del 54,5% que utilitza la llengua castellana. Per zones, l'ús del valencià a casa és predominant a les zones de concentració urbana mitjana o baixa, mentre que el castellà ho és a les grans concentracions urbanes. El castellà que es parla en aquesta zona té alguns trets fonètics i lèxics propis o influenciats pel valencià.

Seguint dades oficials sobre l'ús en l'àmbit domèstic, per zones dins el territori de predomini valencianoparlant, el valencià té un ús minoritari a l'àrea metropolitana de València i a la zona de la meitat sud de la província d'Alacant, on s'utilitza sempre per menys del 30%. En canvi, l'ús continuat del valencià a la llar és majoritari a la resta del predomini lingüístic valencià, amb percentatges al voltant del 64% a la zona de la província de València i a la meitat nord de la d'Alacant, i el 46,2% a la zona de la província de Castelló.

Les dades sociolingüístiques referides al valencià publicades al Llibre blanc de l'ús del valencià - I editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2005[22] són:

  • Quant a les quatre habilitats lingüístiques:

El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

  • Quant a l'ús de la llengua. Les dades de l'ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:

A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, El 33% l'utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

  • Comparativa de la situació sociolingüística de 1985[23] i 2004.[24]

Quant a les quatre habilitats lingüístiques es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts de la població competent per a parlar-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure'l (en 19 punts i 17 punts respectivament).

Quant a l'ús de la llengua el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d'ús.

Evolució lingüística a les zones considerades històricament valencianoparlants[25]
Any Castellà Valencià Bilingüe Altres
1989 49,6% 45,8% 4,5% 0,1%
1992 45,0% 50,4% 4,6% 0,0%
1995 47,2% 50,0% 2,8% 0,0%
2005 54,5% 36,4% 6,2% 2,9%
2008 56,8% 32,3% 7,6% 3,3%
Coneixement del català al País Valencià
Coneixement Percentatge
L'entén 76,0%
El sap parlar 53,3%
El sap llegir 47,0%
El sap escriure 25,3%
Població total major de 15 anys 100%


[26]

Divisió administrativa

El País Valencià deixà de ser un territori administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.

Províncies

En la primera divisió provincial de l'Espanya sota domini napoleònic, al segle XIX l'administració espanyola dividí el territori entre la prefectura d'Alacant i la de València, que limitava amb la prefectura de Tarragona en la línia que unia Vistabella i Peníscola.[27]

En 1822 es plantegen per primera vegada unes províncies semblants a les actuals, en què es divideix el País, de nord a sud, en les províncies de Castelló, València, Xàtiva i Alacant. Finalment, en 1833, amb la divisió proposada per Javier de Burgos, finalment el nombre de províncies queda en tres, suprimint la de Xàtiva.[28]

En 1851 s'afegeixen al País Valencià els territoris històricament castellans de Villena a la província d'Alacant, i de Requena a la de València. Per altra banda, la localitat històricament valenciana de Cabdet, tot i haver sol·licitat sense èxit en 1861 la seua annexió a la província d'Alacant, mai no ha tornat a formar part territorialment del País Valencià des de 1707, i roman en l'actualitat vinculada al territori històric de Castella, unida amb la província d'Albacete.

Aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat, i només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics.

Comarques i regions

Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber el 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt el 1937.

No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana l'any 1982, i se'ls va ajustar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics.[29]

Finalment, l'any 1999 es crea el Consorci de les Comarques Centrals del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana.[30]

Regions del País Valencià:

Geografia

Imatge de satèl·lit del País Valencià (original NASA).

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins als 1.839 msnm;[31] també al Racó hi ha el Gavilán (1.747 msnm), la Creu dels Tres Regnes (1.555 m) i el Tortajada (1.541 msnm). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 msnm, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 msnm).

El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins a Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.

Clima [cal citació]

Article principal: Clima del País Valencià
Variació del clima mediterrani: típic (marró), continental (taronja), i sec (rosa).

El País Valencià és banyat al llarg de la façana costanera per la Mediterrània i, per tant, el seu clima és el mediterrani que com més s'endinsa cap a l'interior menys suau ho és. Així, al territori no hi existeix el mateix tipus de clima mediterrani, sinó que hom troba:

  • Típic: S'estén a tot el litoral nord i centre del territori, amb uns hiverns no gaire freds a causa de l'acció suavitzadora que la mar fa en la temperatura, i amb uns estius prou secs i calorosos de màximes al voltant dels 30 °C; les precipitacions es concentren a la primavera, i també a la tardor, però amb riscos de gota freda. Les localitats més representatives que es troben amb este clima poden ser Castelló, Gandia, Torrent, Sagunt o València.
  • Continental: és un clima de transició entre el clima continental i el mediterrani típic, propi de l'interior de la península Ibèrica. Els hiverns són freds, els estius són més càlids que en el clima mediterrani típic, amb unes temperatures màximes que a algunes zones abasten els 35 °C, i les precipitacions escassegen però millor distribuïdes al llarg de l'any, i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Requena, Villena, Alcoi, Elda i Xàtiva.
  • Sec: té lloc des de la Marina Alta cap al Baix Segura, amb unes temperatures força càlides a l'estiu, i uns hiverns suaus de 10 a 13 °C, i les precipitacions hi escassegen força. Com més al sud més àrid és el clima amb uns hiverns encara més suaus al voltant dels 12 °C, amb uns estius força llargs, secs i calorosos, amb temperatures màximes de més de 30 °C. Les precipitacions hi tenen lloc de forma ocasional en les estacions de transició, és a dir, tardor i primavera. Localitats representatives: Alacant, Benidorm, Elx, Oriola i Torrevella.
  • Muntanya: té lloc a les zones més altes del territori, vorejant l'àrea del mediterrani continental. El clima de muntanya es regix per l'altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions, que sovint són més abundants i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Morella.

Hidrografia [cal citació]

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al·lòctons, com també ho són el Millars i el Túria.

El Xúquer, amb 497 km,[32] naix a Ojuelos de Valdeminguete, (Conca) per desembocar a Cullera. En canvi, el Segura, amb 325 km,[32]naix a Fuente Segura (Jaén) i finalitza el recorregut a Guardamar del Segura. Pel que fa al Millars, naix a la Serra de Gúdar (Terol), i el Túria a Muela de San Juan, a Albarracín (Terol). Exceptuant-ne el Segura, que naix a les Serralades Bètiques, la resta dels al·al·lòctons naixen a la serralada ibèrica.

D'altra banda, els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen un gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, limítrof amb Catalunya, el Cérvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Xaló-Gorgos, l'Algar, l'Amadório, el Montnegre, la rambla de les Ovelles i el Vinalopó.

Estos rius es caracteritzen per tindre un cabal irregular, amb crescudes de tardor temudes i que provoquen inundacions en les seues valls, de nord a sud: la Plana, l'Horta, la Ribera i el Baix Segura). També cal dir que pateixen un intensiu aprofitament hídric mitjançant preses per al consum humà, industrial, turístic i agrícola, i són el fonament dels pròspers regadius valencians.

Parcs naturals

La Generalitat, amb la Llei 11/94, de 27 de desembre, sobre Espais Naturals,[33] estableix la categoria de Parc natural i els defineix com a àrees naturals poc transformades per l'acció humana, la conservació dels quals mereix una atenció preferent per part de la Generalitat Valenciana, que concedeix aquesta figura legal, i es consideren adequats per la integració en xarxes estatals o internacionals d'espais protegits. Els parcs naturals són àrees naturals representatives pels seus ecosistemes o la singularitat de la flora, de la fauna o de les formacions geomorfològiques, o bé per la bellesa dels seus paisatges, i que posseeixen uns valors ecològics, educatius, culturals o estètics.

Les activitats a realitzar s'orientaran cap als usos tradicionals agrícoles, ramaders i silvícoles, i a l'aprofitament de les produccions compatibles amb les finalitats que van motivar la declaració, així com a la seva visita i gaudi amb les limitacions necessàries per garantir la protecció i les activitats pròpies de la gestió de l'espai protegit. Els altres usos podran ser objecte d'exclusió en la mesura que entrin en conflicte amb els valors que es pretengui protegir.


Política i Govern [cal citació]

Palau dels Borja, seu de Les Corts
Article principal: Política i govern del País Valencià

El País Valencià, en reconeixement de la seua identitat com a nacionalitat històrica de l'Estat espanyol, provenint de l'històric Regne de València, accedí al seu autogovern i es constituí en comunitat autònoma amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, amb la promulgació del seu primer Estatut d'Autonomia el 1982.

Totes les institucions de govern de la Comunitat Valenciana constitueixen la Generalitat Valenciana. Estes institucions són:

Les altres institucions de la Generalitat són: el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Consell Valencià de Cultura, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic i Consultiu i el Comité Econòmic i Social.

Economia

Article principal: Economia del País Valencià

El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país.[34]

En l'any 2005 el País Valencià va generar el 9,64% del PIB estatal i la taxa d'atur es va situar en el 8,82%.[35] No obstant això, a causa de la recessió mundial del 2008 la taxa d'atur ha augmentat fins al 23% de la població activa durant l'any 2010.[36] En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2005 el 58,64%, per bé que les diferències per gènere són força acusades.[35][37] El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caràcter familiar, si bé hi ha algunes multinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, i el volum de les exportacions arribà als 16.910 milions d'euros l'any 2005.[35]

Demografia

Densitat de població dels municipis valencians.

La població empadronada estimada per l'INE a data d'1 de gener de 2013 és de 5.104.365.[38]

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.

D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.

En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme.

Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencià hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres.

Poblacions amb més de 50.000 habitants
País Valencià 5.104.365 habitants
Localitat Escut de València
València
Alacant
Alacant
Elx
Elx
Castelló
Castelló
Torrevella
Torrevella
Oriola
Oriola
Torrent
Torrent
Gandia
Gandia
Benidorm
Benidorm
Paterna
Paterna
Sagunt
Sagunt
Alcoi
Alcoi
Sant Vicent del Raspeig
Sant Vicent
del Raspeig
Elda
Elda
Vila-real
Vila-real
Població 797.028 334.678 230.587 180.204 103.720 90.087 81.402 79.010 72.991 67.356 65.238 60.837 55.100 54.536 51.357
Font: Institut Nacional d'Estadística espanyol, 2012.


Diada nacional

Cultura i tradicions

Article principal: Símbols valencians
"Joc de pilota", de Josep Bru i Albinyana.

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu.

Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia.

De la conquesta feudal, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena).

Entre les tradicions culturals podem citar-ne:

Esports

Partida de llargues en un carrer de Sant Joan d'Alacant

L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, fins a tal punt que hi ha jugadors professionals i una selecció valenciana de pilota que participa en les competicions internacionals més importants. Aquest esport es practica en més de huit modalitats distintes, bé al carrer o bé en un trinquet. Durant les partides és típic que el públic es trobe gairebé envaint l'espai de joc, i un o dos marxadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de "blaus" o de "rojos", els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaires, juntament amb el blanc, del qual solen ser els pantalons i les espardenyes. La pràctica i el coneixement d'aquest esport està augmentant des que se'n retransmeten partides per TV i els nous instituts d'educació mitjana han de comptar amb pistes de joc adients.[41]

Un altre dels esports més característics és la colombicultura, o els coloms esportius, que es començà a practicar especialment a partir de la dècada de 1920. També és tradicional el joc de la petanca, sobretot a les zones rurals.

L'esport més popular, com a quasi tot el planeta, és el futbol. Al País Valencià existeixen equips importants de futbol, principalment el València CF, Vila-real CF, Llevant UE (el més antic, fundat en 1909), Elx CF, Hércules CF, Castelló CF i el CE Alcoià. Un altre dels esports olímpics en què es destaca és el bàsquet, amb els equips València Bàsquet i Etosa Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és l'handbol, on es van recollir importants i nombrosos títols, amb equips ara desapareguts com ara Balonmano Mar Sagunto o Club Balonmano Calpisa.

El País Valencià disposa també del famós Circuit de Xest, de 4.005 metres de recorregut, on es disputa el "Gran Premi de la Comunitat Valenciana" en les disciplines de motociclisme MotoGP i Superbike en l'última jornada del Campionat del Món de motociclisme.[42] Este circuit fou inaugurat el 19 de setembre de 1999 i fou anomenat el circuit Ricardo Tormo, en homenatge pòstum al pilot valencià.[43] El circuit consta de 65.000 seients i un aforament aproximat de 120.000 persones.[42]

L'any 2008, es començà a celebrar el Gran Premi d'Europa en el recent Circuit Urbà de València que acollirà durant set edicions curses de la Fórmula 1, GP 2, Fórmula 3, Fórmula BMW i Porsche Mobil 1 Supercup.[44][45] Este circuit consta de 5.473,5 metres de recorregut i d'un aforament superior als 110.000 espectadors repartits en les 23 graderies del circuit.[46][47] Este gran premi aportarà un impacte econòmic al voltant del 70 milions d'euros anuals.[48]

Festes[49]

Gastronomia[40]

Una paella valenciana, amb conill, pollastre i garrofó.
Article principal: Cuina del País Valencià

La gastronomia del País Valencià és marcada per la geografia del país. Així doncs la costa destaca les coques i plats d'arròs, i empra preferentment els cereals - l'arròs, dacsa, blat -, llegums, fruites - raïm, taronja - i les hortalisses, mentre l'interior destaca gaspatxos i ollades i l'ús d'embotit, nous i ametlles, bolets i caça. Tant les aportacions dels grecs - l'ametlla, el vi - i dels romans - l'orxata, l'oli d'oliva - com les dels musulmans - torró, bunyol, arnadí i d'altres dolços - i els repobladors cristians - sobrassada, coques, esgarrat, espencat - són destacables.

Llocs d'interès

Entre els llocs d'interès turístic o cultural, figuren els parcs naturals ja esmentats, i també:[50]

Vegeu també

Portal

Portal: País Valencià

Referències

  1. Vegeu les referències externes emprades a l'article de Denominacions del País Valencià. Consulteu segons:
  2. «País Valencià». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana» (en valencià). Diari Oficial de la Generalitat Valenciana [País Valencià], núm.5238, Dimarts, 11 d'abril de 2006 [Consulta: 8 setembre 2004]. «Article 1 - El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació oficial de Comunitat Valenciana.»
  4. Soler, J.M. (1956): «El yacimiento musteriense de la cueva del Cochino (Villena, Alicante)», en Serv. Invest. Preh. Dip. Prov. de Valencia. Diversos treballs, 19. València
  5. Ortells, Vicent. La ciutat preindustrial valenciana (en anglès). Universitat Jaume I, 1997, p. 33. ISBN 8480210869. 
  6. Martínez, Francesc A. y Laguna, Antonio (2007): «De nómadas a ciudadanos», en La Gran Historia de la Comunitat Valenciana. València: Editorial Prensa Valenciana, S.A., 2007. ISBN 978-84-87502-90-3
  7. Simó Santonja, Vicent Lluïs (1997): "Les Corts Valencianes". València, Corts Valencianes.
  8. «Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reduccion á las leyes y gobierno de Castilla». A: Novisima recopilación de las Leyes de España (en anglès), 1805. 
  9. Guinot Rodríguez, Enric (1999): Els Fundadors del regne de València. València: Eliseu Climent, 1999. ISBN 84-7502-591-9
  10. Gimeno Menéndez, Francisco. «El seseo valenciano de la comunidad de habla alicantina» (en castellà). Anales de Literatura Española. Universitat d'Alacant [Alacant], Núm. 1, 1982, pàg. 354-356. ISSN: 0212-5889. «

    Las causas de esta recesión, aún poco estudiadas, podían estar en la refeudalización señorial y la castellanización idiomática de las clases dirigentes del país, en el siglo XV, XVI y XVII (cfr. Ninyoles, 1972, págs. 106 ss.; v. Ferrando, 1980, págs. 93 ss.), y, en particular, a consecuencia de la represión contra el pueblo valenciano, tras el fracaso de les Germanies (1519-1522), y, sobre todo, de la expulsión de los moriscos (1609-1614) y de la peste de Oriola (1648). La subsiguiente repoblación de los pueblos moriscos y del Baix Segura, a cargo de inmigrantes murcianohablantes de las proximidades, pudo modificar la geografía lingüística del Regne de València y explicar su actual dualidad lingüístico-territorial (v. Ventura, 1974; Millán, 1976; Sanchis Guarner, 1980, págs. 134 s.; Montoya, 1981).

    »
  11. Palomero, Josep. «Valenciano y castellano en la Comunidad Valenciana» (en castellà). Rosario: III Congreso Internacional de la Lengua Española: Identidad y Globalización, 2007.
  12. 12,0 12,1 Agència EFE. «El PSPV denuncia que la inhibición de las instituciones ha provocado la caída del uso del valenciano» (en castellà). [www.aulaintercultural.org Aula intecultural. el portal de la educación intercultural], 1 maig 2004. [Consulta: 3 juliol 2009].
  13. 13,0 13,1 Elena Pineda. «Avui, després de tres segles». www.levante-emv.com, 26 abril 2007. [Consulta: 3 juliol 2009].
  14. La Acadèmia urge a firmar un "nuevo pacto cívico" ante el retroceso social del valenciano, El País de la Comunidad Valenciana, 26 d'octubre de 2005 (en castellà).
  15. 15,0 15,1 «Es presenta "La tribu valenciana", una reflexió sobre la desestructuració de la comunitat lingüística valenciana». El Butlletí de l'IEC núm.129. Institut d'Estudis Catalans, 27 de febrer de 2009. [Consulta: 3 juliol 2009].
  16. «Enquesta 2005 sobre Coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats)». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, juny-juliol 2005. [Consulta: 3 juliol 2009].
  17. «Coneixement i ús del valencià 1995». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, 1995. [Consulta: 3 juliol 2009].
  18. Neus Caballer. «La proporción de alumnos que estudia en valenciano en la ESO cae 7 puntos» (en castellà). www.elpais.com, 14 setembre 2007. [Consulta: 3 juliol 2009].
  19. «Biografía de Eduardo Zaplana» (en castellà). Biografías y Vidas. [Consulta: 3 juliol 2009].
  20. Maite Ducajú. «El uso del valenciano cae siete puntos y ya sólo lo habla la mitad de la población» (en castellà). www.levante-emv.com, 26 setembre 2008. [Consulta: 3 juliol 2009].
  21. Montoya, Brauli: La difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant: Assaig d'una cronologia, Treballs de sociolingüística catalana 13, pp. 25-38
  22. Llibre blanc de l'ús del valencià - I, Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
  23. Les dades de 1985 les extraem del llibreConeixement i ús social del valencià, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (2004)
  24. Les dades de 2004 les extraem delLlibre blanc de l'ús del valencià - I, Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
  25. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, Fons de Dades Numèriques, de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Dades de "llengua que parla a casa".
  26. Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya
  27. Prontuario de las leyes y decretos del Rey Nuestro Señor Don José Napoleon I (en castellà). Imprenta Real, 1810, p. 125. 
  28. Cebreiro Núñez, José Ignacio. (en castellà7). Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública, 1997. 
  29. Membrado i Tena, Joan Carles; Piqueras Haba, Juan. «La política territorial de la Generalitat Valenciana: La comarcalització pendent» (en valencià). Cuadernos de Geografía. Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València [València], Núm. 58, 1995, pàg. 337-365. ISSN: 0210-086X.
  30. Cervera Arbona, Joan Ignaci. «Comarques centrals valencianes: Un nou marc cap al desenvolupament sostenible» (en valencià). Estudios y documentos. Publicacions de la Universitat de València [València], Núm. 8, 2011, pàg. 55. «

    ... la idea d'agrupar les CCV baix una mateixa entitat territorial comença a prendre força, fent-se patent aquest fet en 1997, quan la Unió Europea aprovà i recolzà la idea d'aquest projecte intercomarcal mitjançant el projecte CONCERCOST, dins del programa TERRA. Aquest fet féu possible que a 1999 es constituïra el Consorci per a la promoció, el desenvolupament econòmic sostenible i l'ordenació territorial de les Comarques Centrals Valencianes ...

    »
  31. Rosselló, Vicenç M. Atlas Escolar del País Valencià (en valencià). València: Publicacions de la Universitat de València, 1997, p. 14. ISBN 978-84-370-2910-8. 
  32. 32,0 32,1 Institut Valencià d'Estadística. pàg.7
  33. Llei 11/94 de 27 de desembre sobre Espais Naturals Protegits
  34. Soler, Vicent. Economia espanyola i del País Valencià. Universitat de València, 2004, p. 74. ISBN 8437060257. 
  35. 35,0 35,1 35,2 «La Comunidad Valenciana». Cambra de Comerç de València. [Consulta: 2008-09-09].
  36. «La tendencia avanza tasas de paro de entre el 25% y el 30% en España» (en castellà). www.libertaddigital.com, 4 novembre 2010.
  37. Institut Valencià d'Estadística. pàg.18
  38. «El País Valencià perd habitants per primera vegada des de 1996». La Veu del País Valencià, 22/04/2013.
  39. «Discurso del President de les Corts amb motiu del 25 d'abril, Dia de les Corts» (en castellà). Corts Valencianes, 25/04/2012.
  40. 40,0 40,1 Vegeu entre d'altres: J. Martí Dominguez, Els Nostres Menjar, (Col·lecció temática valenciana), València, Ed. Vicent García, 1978, 445 pàgines, versió en línia editada per Vincent Baldovi La Cuina Valenciana, Web de la Universitat de València [Consulta 16 d'octubre de 2013]
  41. Història al web de la Federació de Pilota Valenciana
  42. 42,0 42,1 «Història del Circuit, un Circuit dins d'un Estadi». Circuit Valencià. [Consulta: 2008-09-8].
  43. «Esports». L'Anuari 2000, 19 de setembre de 1999. [Consulta: 2008-09-8].
  44. «Ecclestone diu ara que la F-1 de València no depèn de la continuïtat de Camps». Avui, 12 de maig de 2007. [Consulta: 2008-09-7].
  45. «Horari provisional del Gran Premi Telefónica d'Europa 2008». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 7 de setembre de 2008. [Consulta: 2008-09-7].
  46. «Descripció del traçat i recorregut del circuit de Formula 1 per l'entorn del Port de València». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 7 de setembre de 2008. [Consulta: 2008-09-7].
  47. «Posada a punt del Valencia Street Circuit». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 16 d'agost de 2008. [Consulta: 2008-09-7].
  48. «Camps compleix la seva 'promesa electoral'». Avui, 1 de juny 2007. [Consulta: 2008-09-7].
  49. «País Valencià», Festes.org, [Consulta 16 d'octubre de 2013]
  50. Guide Vert Espagne côté Est: Valence Murcie Baléares, (francès) Dourdan, Michelin, 2013, 349 pàgines, ISBN 978-2067181076

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: País Valencià