Endorreisme
L'endorreisme (terme creat pel geògraf De Martonne del grec: endon interior i rhein fluir) o conca endorreica és la xarxa hidrogràfica que no troba una sortida cap a rius i oceans. Les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacs i aiguamolls d'extensió variable. L'aridesa climàtica (manca de precipitacions i forta evapotranspiració) sol explicar l'endorreisme però es pot donar el cas de ser producte del relleu (cubeta tancada) o de la naturalesa del terreny (infiltracions, impermeabilitat). L'endorreisme, a la llarga, tendeix a desaparèixer, ja que la seva xarxa hidrogràfica és capturada a poc a poc per l'erosió regressiva de la xarxa normal (exorreica).
Principals conques endorreiques[modifica]
- Cubeta iraniana (Àsia).
- Ūighūr Zizhiqu (Àsia).
- Mar Càspia (Àsia).
- Mar d'Aral (Àsia).
- Llac Balkhash(Àsia).
- Mar Morta (Pròxim Orient)
- Llac Txad (Àfrica)
- Llac Rodolf (Àfrica)
- Conca Okawango (Àfrica)
- Conca de Nevadai Utah (Estats Units)
- Llac Eyre (Austràlia)
- La Manxa (Castella-La Manxa)
- Certs llocs de la depressió de l'Ebre (Aragó)
Totes aquestes regions endorreiques en contrast amb les exorreiques les quals flueixen cap l'oceà en patrons definits geològicament, són sistemes hidrològics tancats i on l'aigua sontinua el cicle hidrològic només per evaporació i infiltració sense tenir accés a descargar en el mar.[1] Els sistemes endorreics inclouen alguns dels més grans llacs del món. com el Mar d'Aral i el Mar Caspi.
A la depressió de l'Ebre es forma endorreicament , entre altres la llacuna de Gallocanta de gran importància per a les aus silvestres.
Referències[modifica]
- ↑ «Drainage systems». Encyclopedia Britannica. [Consulta: 2008-02-11].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Endorreisme  |
