Concert europeu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fronteres nacionals traçades al continent europeu al Congrés de Viena, al final de les Guerres Napoleòniques.
Metternich, un dels principals líders del període.

El Concert Europeu (rus: Система Европейского концерта, Sistema Evropejskogo koncerta) és un terme emprat en història per designar un tipus de relacions interestatals a Europa amb l'objectiu de mantenir un equilibri de poder i garantir la pau entre els Estats, particularment al segle XIX posterior a les Guerres Napoleòniques. També s'anomena Sistema (o Era) de Metternich per un dels seus instigadors, Restauració Europea, o Pentarquia pel nombre dels seus Estats membres. En el món de parla alemanya s'anomena Vormärz l'època de caràcter reaccionari i antiliberal que seguí el Congrés de Viena protagonitzat per Metternich. Allò que dóna caràcter de continuïtat al període és l'absència de normes escrites o institucions permanents, sinó que en temps de crisi es proclamava una conferència.[1] Alguns dels llegats del període són el sorgiment del nacionalisme, les unificacions d'Alemanya i Itàlia, la Qüestió d'Orient, elements que ajudaren a la seva pròpia desintegració.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Els orígens del sistema d'aliances europeu és anterior al segle XIX però generalment se'l considera el període formatiu d'aquests pactes. A finals del segle XVIII s'estableix el sistema de cinc grans Estats que es reparteixen el poder al continent, però la rellevància del concepte sorgeix en el context de les Guerres Napoleòniques. Després de la derrota de Napoleó el 1815, les potències vencedores van intentar crear un contrapès a l'hegemonia de França. La ideologia de fons de la política dominant europea era conservadora. Alguns dels principis que determinaren l'acció política a l'època eren el legitimisme monàrquic, el manteniment de l'statu quo i els Estats i les relacions de poder entre ells com a forma de poder tradicional no basada en les nacionalitats.[2] Es va arribar a anomenar Sistema del Congrés pels seus orígens en el Congrés de Viena.

Els fundadors d'aquest sistema foren Prússia, Àustria, l'Imperi Rus i la Gran Bretanya, és a dir, els quatre membres de la Quàdruple Aliança que derrotà el Primer Imperi Francès. Els vençuts van ser incorporats més tard com un cinquè membre del concert. Inicialment, els protagonistes del sistema foren el ministre d'assumptes exteriors britànic Lord Castlereagh, el canceller austríac Klemens von Metternich i el tsar rus Alexandre I. Charles Maurice de Talleyrand-Périgord, representant de França, va ser el responsable de la tornada del seu país a l'esfera diplomàtica internacional.

L'era del Concert s'anomena sovint Era de Metternich, ja que el conservadorisme d'Àustria va ser un dels seus elements dominants, mentre que aquest país seria l'element amb més poder de la Confederació Germànica. Metternich intentà retornar Europa al seu estat anterior a la Revolució Francesa. Àustria va ser, doncs, el gran protagonista a la gènesi del sistema, si bé també era l'Estat membre més fràgil i amb més conflictes dins les seves fronteres.[2] Les grans conferències del període foren Aquisgrà (1818), Karlsbad (1819), Verona (1822), Londres (1832) i Berlín (1878).

Fins a la Primera Guerra Mundial iniciada el 1914 no hi hagué cap conflicte bèl·lic que involucrés la totalitat del continent europeu,[3] si bé hi hagué molts conflictes entre aquests països i tensions internes, i en últim lloc la Gran Guerra té els seus orígens en la interacció dels Estats d'Europa durant el segle XIX.

Durant la primera meitat del segle XIX, Gran Bretanya i França es repartiren el poder sobre el continent, mentre que a partir de 1850 va anar escalant el poder de Prússia per un costat i Rússia per un altre. La Guerra de Crimea de 1854-1855 i la campanya de Sardenya de 1859 a les Guerres d'Independència Italianes van fracturar les relacions europees, mentre que l'adveniment de l'Alemanya unificada va modificar el repartiment de poder entre potències.[4] Otto von Bismarck va aconseguir mantenir la balança de poder dirigint la proposició de tractats i creant complexes aliances entre les nacions del continent. La política exterior alemanya, tanmateix, va començar a tendir a l'expansionisme després que Bismarck abandonés el càrrec.

Decadència del sistema d'aliances europeu[modifica | modifica el codi]

Les noves aliances resultaren fràgils, cedint a tensions que culminaren en la Primera Guerra Mundial anys més endavant. Un dels primers conflictes que tingueren lloc entre dos dels grans Estats membres d'aquest Concert va ser la guerra francoprussiana. Juntament amb conflictes locals com els d'Alsàcia i Lorena o els Balcans, cap a finals del segle XIX, amb la consolidació de l'imperialisme i la gran dimensió que havien adquirit alguns dels sistemes colonials europeus, les rivalitats entre aquests Estats arribaren a tots els racons del món colonitzats i aquells països amb influència europea.[5] Un dels objectius del Tractat de Versalles, el principal tractat de pau a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va ser el d'abolir el concepte d'equilibri de poder i crear una Societat de Nacions que reestructurés les relacions internacionals.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Stevenson, David (2004). 1914 - 1918: The History of the First World War. Penguin Books. pp. 4. ISBN 978-0-140-26817-1.
  2. 2,0 2,1 http://www.fder.edu.uy/contenido/rrii/contenido/curricular/historia-rrii/concierto-europeo-grupo-vespertino.pdf
  3. Strachan, Hew. The First World War. Simon & Schuster, 2006; p. 4-6
  4. Erich Eyck, Bismarck and the German Empire (1964) pp 58-68
  5. http://www.artehistoria.jcyl.es/historia/contextos/2688.htm

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]