Concert per a piano núm. 15 (Mozart)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Concert per a piano núm. 15
Compositor: Wolfgang Amadeus Mozart
Tonalitat: Si♭ major
Forma musical: Concert per a solista
Catalogació: K. 450
Any: 1784
Moviments:
  1. Allegro
  2. Andante
  3. Allegro'

El Concert per a piano núm. 15 en si bemoll major, K. 450, és una composició de Wolfgang Amadeus Mozart. Mozart el va compondre per ser interpretat en una sèrie d'actuacions a Viena –en el Trattnerhof i en el Burgtheater– a inicis de l'any 1784, on ell mateix tocà la part solista el març de 1784.[1][2] En una carta al seu pare, Mozart compara aquest concert amb el Concert núm. 16 en re major:

"Considero que tots dos són concerts fan suar a un [perquè són molt difícils], però el concert en si bemoll major supera fins i tot el de re major en dificultat."[3]

En efecte, molts pianistes consideren que dels concerts per a piano de Mozart es tracta del més difícil.[4] La dificultat del concert rau sobretot en el seu disseny, amb escales molt ràpides que han de ser tocades amb molta precisió i també en uns acords molt densos ascendents i descendents. A partir d'aquest concert, Mozart va començar a usar el terme "grand" per descriure concerts com aquest que presenten una prominent i necessària secció de vent en el conjunt.[5]

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'obra està instrumentada per a piano sol, dos oboès, dos fagots, dues trompes, i corda. Consta de tres moviments:

  1. Allegro
  2. Andante, en mi bemoll major.
  3. Allegro

Simon Keefe ha recollit comentaris sobre l'escriptura de les seccions del vent-fusta que són contemporanis a Mozart, on es mostra un altre cop en caràcter "novament intricat i sofisticat" comparat amb els anteriors concerts per a piano de Mozart.[1] Keefe ha analitzat així mateix el caràcter del diàleg entre el solista i l'orquestra en el primer moviment del concert.[6] Elaine Sisman creu que Mozart va modelar el moviment lent com un moviment d'estructures en variacions sobre un tema inspirat en la Simfonia núm. 75 de Joseph Haydn.[7] El finale segueix la forma ABACABA.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Keefe, Simon P.. «'An Entirely Special Manner': Mozart's Piano Concerto No. 14 in E Flat, K.449, and the Stylistic Implications of Confrontation». Music & Letters, 82, 4, 4 novembre 2001, pàg. 559–581. DOI: 10.1093/ml/82.4.559. JSTOR: 3526277 [Consulta: 8 març 2008].
  2. Eisen, Cliff; Mozart, Wolfgang Amadeus; Wolff, Christoph; Zacharias, Christian. «Music Reviews: Wolfgang Amadeus Mozart: Klavierkonzerte für Klavier und Orchester. Ausgaben für zwei Klaviere. Urtext; hrsg von. Christoph Wolff und Christian Zacharias». Notes (2nd Ser.). Music Library Association, 51, 2, 1994, pàg. 733–737. DOI: 10.2307/898906. JSTOR: 898906 [Consulta: 8 març 2008].
  3. Hutchings (p. 290)
  4. Steinberg
  5. Keefe, Simon P., The Cambridge Companion to Mozart. Cambridge University Press (2003, ISBN 0-521-80734-4), p. 88.
  6. Keefe, Simon P.. «Dramatic Dialogue in Mozart's Viennese Piano Concertos: A Study of Competition and Cooperation in Three First Movements». The Musical Quarterly, 83, 2, Summer 1999, pàg. 169–204. DOI: 10.1093/mq/83.2.169 [Consulta: 8 març 2008].
  7. Mercado, Mario R.; Zaslaw, Neal. «Book Review: Mozart's Piano Concertos: Text, Context, Interpretation by Neal Zaslaw». Notes (2nd Ser.). Music Library Association, 55, 4, June 1999, pàg. 879–883. DOI: 10.2307/899584. JSTOR: 899584 [Consulta: 8 març 2008].
  8. Portowitz, Adena. «Art and Taste in Mozart's Sonata-Rondo Finales: Two Case Studies». The Journal of Musicology, 18, 1, Winter 2001, pàg. 129–149. DOI: 10.1525/jm.2001.18.1.129. ISSN: 0277-9269 [Consulta: 15 març 2008].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hutchings, Arthur. A Companion to Mozart's Piano Concertos, Oxford University Press (publicació original del 1948).
  • Steinberg, Michael. The Concerto: A Listener's Guide, Oxford (1998, ISBN 0-19-510330-0)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]