Concert per a piano núm. 2 (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Concert per a piano núm. 2
Compositor: Ludwig van Beethoven
Tonalitat: Si bemoll major
Forma musical: Concert
Catalogació: Op. 19
Any: 1787 - 1789
Estrena: 29 de març de 1795 (Viena)
Dedicatòria: Carl Niklas von Nickelsberg
Durada: 27'
Instrumentació: 1 piano
1 flauta
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
2 trompes
2 trompetes
percussió i corda
Moviments:
  1. Allegro con brio
  2. Adagio
  3. Rondo. Molto allegro

El Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, opus 15 és una composició musical composta per Ludwig van Beethoven entre 1787 i 1789. L'estrena va ser a Viena el 29 de març de 1795, encara que sens dubte el va retocar el 1798, durant el seu viatge a Praga, i només va quedar completament acabat l'abril de 1801, data de la seva edició, quan ja estava component el tercer concert.[1]

Compost en els seus primers anys a Viena, aquest fou en realitat el seu primer concert per a piano. El seu Concert en do major va ser dos anys posterior, però va ser publicat en primer lloc i, per tant, va ser numerat primer.[2]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Segueix la forma clàssica de tres moviments:

  1. Allegro con brio
  2. Adagio
  3. Rondo. Molto allegro

El Segon concert continua sent el menys apreciat dels cinc de piano. És veritat que és el menys madur, el més indecís, però, és interessant assenyalar una cosa evident: el contrast temàtic, perceptible des dels primers compassos de l'obra, entre la vivacitat exterior i un sentiment de contemplació interioritzat, interrogatiu. Efectivament, l'Allegro inicial exposa un tema essencialment rítmic amb el tutti, mentre que el segon tema és únicament melòdic, el solista destaca aquesta oposició, que explota un desenvolupament que es divideix en quatre seccions, amb reexposició. El segon moviment, en forma sonata, sense desenvolupament, ens revela un lirisme bastant intens, encara que el piano només participi decorativament. Per contra, el Rondo ressuscita una mica el virtuosisme amb el refrany jovial que presenta el solista i les dues tornades que evoquen danses populars que segurament Beethoven va escoltar durant les seves passejades campestres pels voltants de Viena.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]