Concert per a piano núm. 9 (Mozart)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Concert per a piano núm. 9
«Jeunehomme»
Retrat de Mozart l'any 1777, quan va escriure aquest concert
Retrat de Mozart l'any 1777, quan va escriure aquest concert
Compositor: Wolfgang Amadeus Mozart
Tonalitat: Mi♭ major
Forma musical: Concert
Catalogació: K. 271
Any: Salzburg, 1777
Estrena: Salzburg,
Dedicatòria: Jeunehomme
Durada: 31’24 minuts
Moviments:
  1. Allegro
  2. Andantino
  3. Presto, Menuetto, Cantabile, Presto

El Concert per a piano núm. 9 en mi bemoll major, K. 271, és una composició de Wolfgang Amadeus Mozart. Mlle. Jeunnehome fou possiblement la primera en interpretar-lo a Salzburg.

Motivació artística[modifica | modifica el codi]

Mozart i el seu pare, Leopold, foren empleats ambdós per l'arquebisbe Colloredo de Salzburg. Encara que durant un cert temps, el major dels Mozart estigué content amb el càrrec, sabia que el seu fill era un talent excepcional que mereixia un nomenament més important en un dels centres musicals d'Europa. Malgrat tot en els seus viatges no aconseguí cap oferiment de feina i la parella de pare i fill continuà al servei de l'arquebisbe. La situació d'ambdós es deteriorà el 1776. En un intent d'economitzar, Colloredo tancà el teatre de la cort. A més, es tornà més exigent quant als serveis que esperava dels seus músics. Es començà a molestar per la manera en el que Leopold estava sempre arrossegant el seu fill a altres bandes a la recerca d'una feina millor. No volia que els seus servidors fossin pel món donant voltes com a captaires.

El ressentiment de l'arquebisbe es convertí aviat en obert desgrat. En un atac d'ira li digué a en Leopold que Wolfgang no sabia gens de música i que havia d'anar a un conservatori de Nàpols amb el fi d'aprendre una mica. Leopold planejà un altre viatge pel març de 1777. Wolfgang havia acabat feia molt poc temps el magistral Concert per a piano en Mi bemoll dedicat a una celebrada pianista nomenada senyoreta Jeunehomme, que feia una visita des de París. El compositor esperava que això l'ajudaria a assolir un càrrec de prestigi en la cort de l'església. Tractà de vendre el concert a un editor quan arribà a París divuit mesos més tard, però l'editor no li comprà, probablement perquè la peça era massa inusual. El biograf Alfred Einstein l'anomena:

« <una de les obres monumentals de Mozart, una d’aquestes en les que és plenament ell mateix, en la que no busca congraciar-se amb el seu públic sinó més bé guanyar-lo pel mitjà de l’originalitat i l’audàcia. Mai la sobrepassà> »

.degut al seu poder i singularitat Einstein nomenà el concert l'Heroica de Mozart.

L'arquebisbe no estava disposat a atorgar ni a Mozart ni al seu pare el permís per anar de viatge. Necessitava els seus serveis en les properes cerimònies amb motiu de la visita de l'emperador. Leopold pensà que potser podria convèncer Colloredo perquè donés permís a Mozart per anar-hi, mentre ell com a músic major es quedava. La mare de Wolfgang podria acompanyar-lo i tractà de mantenir l'impulsiu jove fora de problemes.

Wolfgang sol·licità a l'arquebisbe que l'acomiadés per a poder viatjar. La resposta de Colloredo no es féu esperar: ambdós, pare i fill, restaven acomiadats. Leopold suplicà que se'l tornés a designar. L'arquebisbe acceptà les súpliques de Leopold, però la seva autoestima quedà considerablement afectada. Wolfgang aconsellà al seu pare riure de cor, restar jovial i alegre i sempre recordar, tal com ho fem, que (l'arquebisbe) és un pesat (realment, Mozart utilitzà una paraula més forta) però que Déu és compassiu. El jove compositor i la seva mare partiren en el que estava destinat a ser una altra infructuosa recerca de treball.

Moviments[modifica | modifica el codi]

I. Allegro[modifica | modifica el codi]

Un aspecte de l'originalitat del K. 271 és l'aparició del piano en el segon compàs de la peça. En el seu llibre sobre els concerts per a piano de Mozart, Denis Forman suggereix que la raó d'aquesta obertura captivadora de Mozart potser fos atreure l'atenció del públic de Salzburg i callar-lo ràpidament. Encara que molts concerts posteriors presenten en l'inici, l'instrument solista, aquesta pràctica era virtualment desconeguda el 1777. Beethoven posteriorment l'utilitzà en els seus Concerts Quart i Cinquè, però els inicis d'aquestes peces es desenvolupen d'una manera molt diferent respecte del diàleg ràpid del K. 271, en el que l'orquestra presenta un motiu i el piano contesta amb un altre. Aquestes dues figures es repeteixen, i després el piano resta en silenci durant la resta de l'exposició de l'orquestra. Aquesta intrusió del piano en el primer tutti orquestral té les seves conseqüències. Al llarg del primer moviment la relació entre el piano i l'orquestra tot sovint no segueix la tradició. El piano torna a fer la seva entrada, per exemple, uns pocs compassos abans del final del tutti. Toca un refilet, seguit per un breu solo abans de tornar a manifestar-se l'inici del moviment. Quan arriba el següent tutti orquestra, el piano l'interromp. La secció de desenvolupament comença amb una nova exposició de diàleg de l'inici. En la recapitulació, tanmateix, els papers s'inverteixen: el piano toca el motiu de l'orquestra i les cordes responen amb la figura del piano. La repetició d'aquest diàleg retorna a l'orquestració original amb el piano ampliant el seu motiu mitjan una incursió en les tonalitats de menor.

II. Andantino[modifica | modifica el codi]

El bell moviment lent és molt original en una forma diferent. Està en una tonalitat menor, el qual era extraordinàriament rar en els concerts de 1777. El principi, amb les cordes amb sordina en cànon sobre un baix palpitant, suggereix l'òpera. En els compassos finals el biògraf Einstein escolta una clara referència al recitat.

III. Presto, Menuetto, Cantabile, Presto[modifica | modifica el codi]

L'originalitat del final resideix en la interpolació d'un elegant minuet –verdaderament un moviment separat amb quatre variacions— en un brillant rondó.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Seria un error considerar al concert solament en termes de les seves innovacions. Té una profunditat de sentiment i una elegància de maneres que són de molta major importància que les seves novetats estructurals; són aquestes qualitats les que han fet perdurar aquest concert.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]