Concert per a trompeta (Haydn)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Concert per a trompeta i orquestra en mi bemoll major, Hob. VIIe/1 (Concerto per il Clarino) és l'únic concert per a aquest instrument del compositor austríac Joseph Haydn.

Introducció[modifica | modifica el codi]

Una trompeta de claus al Reid Concert Hall Museum of Instruments d'Edimburg

És el primer concert per a trompeta creat per a un instrument solista capaç de superar les limitacions dels tradicionals instruments de bronze que només podien desenvolupar les notes de la sèrie harmònica natural, suposant la presentació en públic d'una trompeta de claus, un instrument musical de 5 claus capaç de cromatismes, desenvolupat per Anton Weidinger, solista el dia de la seva estrena. Aquest instrument ha estat superat per la trompeta de tres pistons creada a partir de 1813 i base de l'actual usada en les orquestres simfòniques.

Història[modifica | modifica el codi]

Va ser compost per Haydn el 1796, als 64 anys d'edat, a petició d'Anton Weidinger. Weidinger tanmateix va estar provant uns 4 anys el seu nou instrument amb obres menors i va posar a punt la seva pròpia tècnica. Quan es va sentir segur va afrontar el nou concert que es va estrenar a Viena, en l'antic Burgtheater, ja demolit, el 22 de març de 1800.

Com tantes obres, el manuscrit no es va publicar en vida de l'autor i es va perdre durant dècades. Fou Paul Handke, trompetista de l'Orquestra Simfònica de Chicago que el descobreix a finals del segle XIX i el torna a interpretar. El manuscrit passa a altres instrumentistes que l'interpreten a Viena o Dresden. El primer enregistrament del concert data de 1938, a càrrec de la BBC i Columbia Records.

Orquestració[modifica | modifica el codi]

2 flautes, 2 oboès, 2 fagotes, 2 trompes, 2 trompetes, cordes i timbals. Les trompetes de la massa orquestral actuen en suport de les trompes i els timbals.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Primer moviment[modifica | modifica el codi]

En forma de sonata comença amb un allegro en el que la trompeta usa de les seves característiques ja conegudes, amb usos en forma de xaranga, tocs percutits, de les composicions precedents, però posa de manifest les capacitats melòdiques del nou instrument. Com és habitual en el període clàssic el moviment s'inicia amb una introducció de l'orquestra sola que presenta els temes principals del mateix. Hi ha tanmateix uns tocs de la trompeta en l'esmentada introducció, un toc fort i dos arpegis a tall de xaranga, suposadament per permetre al solista escalfar el tub de l'instrument i poder realitzar la seva entrada temàtica perfectament afinat. Aquí apareix la primera, i sorpresiva per a l'època, manifestació melòdica i lírica d'aquesta trompeta en el seu registre baix, amb ús de cromatisme. Acaba amb tocs de xaranga més típics.

Segon moviment[modifica | modifica el codi]

És un andante, també en forma sonata, en la tonalitat veïna de la bemoll major (l'armadura del pentagrama passa de 3 a 4 bemolls), de to romàntic, amb una melodia lírica semblant a l'himne austríac que compondria a l'any següent per donar al seu país un equivalent al "Déu salvi al rei" britànic (i que derivaria del 2n moviment del Quartet Emperador, op. 76 núm. 3, de 1797), en el que recorre a les modulacions ara possibles amb la nova trompeta (per exemple en mi bemoll major, impossible fins ara per a una trompeta) i als cromatismes, amb descensos en semitons durant el seu curt desenvolupament (mi bemoll, re, re bemoll, do). Aquí el solista es permet "cantar" com mai abans no ho havia fet una trompeta en els càlids sons greus.

Tercer moviment[modifica | modifica el codi]

Conclou amb el tercer moviment finale-allegro en forma rondó de caràcter virtuosístic, amb xarangues i gran energia.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Kramer, Jonathan. Invitación a la música, Ed. Javier Vergara Editor, S.A., Buenos Aires (Argentina), 1993, pp. 337-339, ISBN 950-15-1237-1

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]