Concert per a violí (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Concert per a violí
Composició de Ludwig van Beethoven
Forma: Concert per a solista
Tonalitat: Re M
Composta: 1806
Publicada: 1808
Catalogació: Op. 61
Dedicatòria: Stephan von Breuning
Estrena: 1806. Theater an der Wien (Viena)
Durada: 25'

El Concert per a violí en re major, Op. 61, l'únic concert per a violí de Ludwig van Beethoven, va ser compost l'any 1806, i es va estrenar el 23 de desembre del mateix any en el Theater an der Wien de Viena. L'obra no va ser gaire ben acollida pel públic. La primera edició és del 1808 i Beethoven va dedicar-lo al seu amic Stephan von Breuning.

Beethoven va escriure el concert per al seu col·lega Franz Clement, un destacat violinista del moment, que li havia donat consell quan componia l'òpera Fidelio. L'estrena va ser en un concert benèfic per a Clement. Sembla que Beethoven va acabar el solo tan tard que Clement va haver de llegir a primera vista el dia de l'estrena.[1] Potser per expressar el seu disgust, o per mostrar del que hauria estat capaç si hagués tingut temps per preparar-se, Clement va interrompre el concert entre el primer i el segon moviment, tocant una composició pròpia, acompanyat per un altre solista.[2]

En vida de Beethoven va ser molt poc interpretada i no va ser fins a mitjans del segle XIX, bastant després de la mort de Beethoven, que a partir de la interpretació d'un jove Joseph Joachim, de 13 anys, i l'orquestra dirigida per Felix Mendelssohn, que l'èxit l'acompanyà. Des de llavors, ha estat una de les obres més importants del repertori violinístic, i freqüentment és interpretada i enregistrada.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Està dividida en tres moviments:

  1. Allegro ma non troppo (re major)
  2. Larghetto (sol major)
  3. Rondo. Allegro (re major)
  • I.- moviment també crea una tensió interna d'una altra manera. Ens fa esperar el major temps possible abans de l'entrada del violí. Hem d'esperar encara més abans d'escoltar la totalitat del segon tema líric tocat per l'instrument solista: aquest arriba directament després de la cadenza, amb un sentiment meravellós pacífic.

Aquestes corrents subterrànies de tensions pertorben subtilment les melodies quasi pastorals, meravellosament líriques, formosament melòdiques d'aquest moviment. A pesar d'aquestes tensions, tanmateix, el moviment es mou a un ritme placentari. Notis, per exemple, el temps en que la música roman en una harmonia (la dominant) quan entra per primera vegada el solista. És quasi com si Beethoven parés el temps per un moment, per permetre que el violí s'afirmi lentament.

  • II.-El moviment lent és un diàleg entre l'instrument solista, que usualment toca figures florides, i l'orquestra, la qual música generalment manca d'adorns. Al final, la música de sobte es torna quasi operística, en el que resulta ser una transició directa vers el final.
  • III.-El obre com una tonada de rondó directa per l'instrument solista. Beethoven indica al solista que toca aquesta melodia únicament en la corda de Sol, la més baixa del violí, a pesar de que la tonada freqüentment s'eleva als registres de les cordes de La i Re. El resultat, a més de ser difícil de tocar bé, és un timbre nasal especial que li dóna a aquesta tonada quasi folklòrica el seu tema central.

El final és especialment enginyós. La música sembla no tenir ja res més que dir. Se simplifica i sembla estar a punt d'esvair-se, però llavors reapareix l'instrument solista per donar-nos un últim suggeriment suau de la melodia principal. Llavors, en l'últim moment possible, l'orquestra completa toca dos acords forts i curts que marquen la conclusió.(¹)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Prefaci, de la partitura de butxaca Eulenburg, p. 3
  2. Eulenburg, p. 3

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]