Concert per a violoncel d'Elgar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Concert per a violoncel en mi menor, op. 85, fou l'últim treball notable d'Edward Elgar, i és una pedra angular del repertori de solo de violoncel.

Història[modifica | modifica el codi]

La peça fou composta durant l'estiu de 1919 a la casa de camp d'Elgar anomenada "Brinkwells" prop de Fittleworth a Sussex, on durant els anys previs havia sentit el so de l'artilleria de la Primera Guerra Mundial que retronava de nit a través del Canal de la Mànega des de França. El 1918, Elgar se sotmetia a una operació d'amígdales a Londres, una operació perillosa en aquell temps per a un home de 61 anys. Després de recobrar el coneixement després de la sedació, demanà un llapis i paper, i escrivia la melodia que es convertiria en el primer tema del concert. Ell i la seva muller aviat es retiraren a la casa de camp en un intent de recuperar-se dels problemes de salut. Acabada la guerra es va retirar a la campestre Sussex per tal d'escriure el seu testament musical, el concert per a violoncel i tot el corpus cambrístic (la sonata per a violí, el quartet de corda i el quintet amb piano).

L'estrena del concert fou interpretada per Felix Salmond el 27 d'octubre de 1919 amb l'Orquestra Simfònica de Londres dirigida pel compositor, al Queen's Hall de Londres. Albert Coates, el director titular de la Simfònica de Londres, va dirigir la resta del programa.

Moviments[modifica | modifica el codi]

El concert està instrumentat per a violoncel, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, i cordes.

El treball té quatre moviments:

  1. Adagio — Moderato (aprox. 8.00)
  2. Lento — Allegro molto (aprox. 4.30)
  3. Adagio (aprox. 4.50)
  4. Allegro — Moderato — Allegro, ma non troppo — Poco più lento — Adagio. (aprox. 11.30)

La peça representava, per a Elgar, l'angoixa, la desesperació, i la desil·lusió que sentia després del final de la Guerra, i una introspectiva visió de la mort. Representa un canvi significatiu en ell seu estil, molts dels seus treballs previs tenien un estil noble i jovial, inspirat per la forma de vida anglesa i pel renaixement preguerra de l'art europeu de la preguerra.

Els quatre moviments estan plens d'emoció, però d'una manera concreta i original. La utilització de recursos simfònics grandiloqüents no són gaire freqüent al llarg de l'obra. El sentiment que vol expressar en molts fragments no és d'apassionament, sinó d'una emoció interior i controlada.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Pau Casals, Pierre Fournier, Paul Tortelier, Mstislav Rostropóvitx, i Yo-Yo Ma enregistraren el concert, però sobretot fou popularitzat per l'enregistrament de Jacqueline du Pré de 1965 amb John Barbirolli i l'Orquestra Simfònica de Londres per Emi. Diuen que el mateix Rostropóvitx el va eliminar del seu repertori després d'escoltar la versió de la famosa violoncelista.[1]

L'enregistrament fet per l'actual president de la Elgar Society, Julian Lloyd Webber dirigit per Yehudi Menuhin va guanyar el Premi de BRIT de 1987 per al millor enregistrament clàssic britànic d'aquell any.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lebrecht, Norman. The Life and Death of Classical Music. New York: Anchor Books, 2007, p. 208–209. ISBN 978-1-4000-9658-9. 
  2. «1987 BRIT Award Winners».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]