Concert per a violoncel (Elgar)
| Títol original | Cello Concerto in E minor, op. 85  |
|---|---|
| Forma musical | concert per a violoncel |
| Tonalitat | mi menor |
| Compositor | Edward Elgar |
| Data de publicació | 1920 |
| Opus | 85 |
| Intèrpret | Felix Salmond |
| Estrena | |
| Estrena | 27 octubre 1919 |
| Escenari | Londres , Gran Londres |
| Director musical | Edward Elgar |
   | |
El Concert per a violoncel en mi menor, op. 85, fou l'últim treball notable d'Edward Elgar, i és una pedra angular del repertori de solo de violoncel.
Història[modifica]
La peça fou composta durant l'estiu de 1919 a la casa de camp d'Elgar anomenada «Brinkwells», prop de Fittleworth, a Sussex, on durant els anys previs havia sentit el so de l'artilleria de la Primera Guerra Mundial, que retrunyia de nits a través del canal de la Mànega des de França. El 1918, Elgar se sotmeté a una operació d'amígdales a Londres, operació perillosa en aquell temps per a un home de 61 anys. En recobrar el coneixement després de la sedació, demanà llapis i paper, i escrigué la melodia que es convertiria en el primer tema del concert. Ell i la seva muller aviat es retiraren a la casa de camp en un intent de recuperar-se dels problemes de salut, on escrigué el seu testament musical, el concert per a violoncel i tot el corpus cambrístic (la sonata per a violí, el quartet de corda i el quintet amb piano).
A l'estrena, el 27 d'octubre de 1919, al Queen's Hall de Londres, el concert fou interpretat per Felix Salmond, amb l'Orquestra Simfònica de Londres dirigida pel compositor. Albert Coates, el director titular de la Simfònica de Londres, dirigí la resta del programa.
Moviments[modifica]
El concert està instrumentat per a violoncel, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, i cordes.
El treball té quatre moviments:
- Adagio — Moderato (aprox. 8.00)
- Lento — Allegro molto (aprox. 4.30)
- Adagio (aprox. 4.50)
- Allegro — Moderato — Allegro, ma non troppo — Poco più lento — Adagio. (aprox. 11.30)
La peça representava, per a Elgar, l'angoixa, la desesperació, i la desil·lusió que sentia després de la Guerra, i una introspectiva visió de la mort. Representa un canvi significatiu en el seu estil, car molts dels seus treballs previs tenien un estil noble i jovial, inspirat per la forma de vida anglesa i pel renaixement de l'art europeu a la preguerra.
Els quatre moviments són plens d'emoció, però d'una manera concreta i original. La utilització de recursos simfònics grandiloqüents no hi són gaire freqüents, al llarg de l'obra. El sentiment que vol expressar en molts fragments no és d'apassionament, sinó d'una emoció interior i controlada.
Enregistraments[modifica]
Pau Casals, Pierre Fournier, Paul Tortelier, Mstislav Rostropóvitx, i Yo-Yo Ma enregistraren el concert, però sobretot fou popularitzat per l'enregistrament de Jacqueline du Pré de 1965 amb John Barbirolli i l'Orquestra Simfònica de Londres, per Emi. Diuen que el mateix Rostropóvitx el va eliminar del seu repertori després d'escoltar la versió de la famosa violoncel·lista.[1]
L'enregistrament fet per l'actual president de l'Elgar Society, Julian Lloyd Webber, dirigit per Yehudi Menuhin, va guanyar el Premi de BRIT de 1987 per al millor enregistrament clàssic britànic d'aquell any.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Lebrecht, Norman. The Life and Death of Classical Music. New York: Anchor Books, 2007, p. 208–209. ISBN 978-1-4000-9658-9.
- ↑ «1987 BRIT Award Winners». Arxivat de l'original el 2007-09-28. [Consulta: 6 setembre 2010].