Concha Espina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Concha Espina

Concha Espina (Santander, 15 d'abril de 1879 - Madrid, 19 de maig de 1955) va ser una escriptora espanyola.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Es casà molt jove, l'any 1894, amb Ramón de la Serna Cueto i marxà cap a Valparaíso, Xile. Allí nasqué el seu fill (i futur escriptor, també) Víctor de la Serna, a finals de l'any 1894. Durant un temps treballà de corresponsal del diari El Correo Español de Buenos Aires. Quan tornà a Espanya l'any 1898 tingué tres fills més: José el 1900, Josefina el 1903 i Luís el 1907. Havia publicat Mis flores (1904), una col·lecció de versos infantils amb pròleg de Menéndez Pelayo. El 1909 va fer la primera novel·la, titulada La niña Luzmela. El 1913 publicà La esfinge maragata, considerada la seva obra mestra i premiada per l'Acadèmia Espanyola. Continuà escrivint novel·les, com La rosa de los vientos de l'any 1915, El metal de los muertos del 1920 i, l'any 1926, l'obra Altar mayor que rebé el Premio Nacional de Literatura. També va ser autora de narracions curtes i de l'obra de teatre El jayón (1919). Quan esclatà la Guerra Civil encara continuà publicant, amb Esclavitud y Libertad, Retaguardia i La luna roja, entre d'altres. Després de la guerra, el 1940 es quedà cega, però encara publicà una última novel·la, anomenada El más fuerte, el 1947.

Encara que la seva literatura segueix el tradicional realisme espanyol, comença a desenvolupar les normes que defineix una literatura social que descriu l'experiència viscuda. La Hispanic Society of America li atorgà la medalla de plata de l'art.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • González Porto; Bompiani (coord.). Diccionario de autores, vol I. Barcelona: Montaner y Simón, 1963. 
  • González Porto; Bompiani (coord.). Diccionario de autores, vol VII. Barcelona: Montaner y Simón, 1959. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]