Confessor

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 18:51, 19 maig 2016 amb l'última edició de Langtoolbot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.

Confessor és un terme propi del cristianisme, que pot utilitzar-se en dos sentits diferents:

Inicialment, tots dos sentits coincidien, ja que els cristians que havien cedit davant les amenaces o tortures durant les persecucions, i havien abjurat de la seva fe, procuraven apropar-se als que havien sobreviscut sense abjurar, per pregar-los ser readmesos a la comunió. També els anomenaven pares espirituals.

Confessor real

Els confessors dels reis van tenir un lloc més o menys destacat en totes les corts catòliques. En concret, per a les grans monarquies autoritàries que es van formar a Europa Occidental al començament de l'Edat Moderna (França, Anglaterra i la Monarquia Hispànica -des de 1640 Espanya i Portugal-), era un assumpte d'Estat l'elecció de confessor real, confessor regi o confessor del rei.

Confessor del Rei Cristianíssim

Els reis de França, que portaven el títol de Rei Cristianíssim, van atorgar el càrrec de confessor a clergues prestigiosos, com Suger, abat de Saint Denis (benedictino).

Ja en l'Edat Moderna, Edmundo Auger (Edmond Auger) va ser el primer jesuïta confessor dels reis de França (Enrique III).[1]

Confessor de la Seva Majestat Catòlica

El confessor real era un dels oficis de cort més importants de l'Antic Règim a Espanya, perquè les seves funcions anaven molt més enllà d'escoltar a La seva Catòlica Majestat en confessió, exercint de conseller en tot tipus d'assumptes (espirituals i temporals) i intervenint en tot tipus de nomenaments (eclesiàstics i civils). Els propis confessors acumulaven càrrecs eclesiàstics i fins i tot civils. Vuit d'ells van anar també nomenats Inquisidores generals (dels quals sis eren dominics, l'ordre més vinculada amb aquesta institució).[2] El càrrec de confessor requeia habitualment en membres de determinats ordes religiosos; sent l'opció per uns o uns altres un assumpte d'especial gravetat, i origen de recels entre elles.

Fra Juan Enríquez, que era frare franciscà i besnét del rei Alfonso XI de Castella i arribaria a ser posteriorment bisbe de Lugo, va ser un dels confessors del rei Enrique III de Castella.[3][4] I els confessors reals del regnat d'Isabel la Catòlica van ser particularment notables: Hernando de Talavera (jerónimo), fins a 1492; i des de llavors el cardenal Cisneros (franciscà), que seria regenti de Castella entre la mort de Fernando el Catòlic i l'arribada de Carlos I. Fernando el Catòlic havia optat per confessors dominicos (Diego de Deza).

Jerònims, dominics i jesuïtes van ser confessors dels reis de la Casa d'Àustria.[3] Luis d'Aliaga (dominic) va intervenir de forma crucial en esdeveniments del regnat de Felipe III, com l'expulsió dels moriscs i la caiguda del Duc de Lerma.[4] Juan Everardo Nithard (jesuïta), confessor de la reina Mariana d'Àustria (esposa de Felipe IV i mare de Carlos II), va anar en la pràctica el que exercia el poder (valgut) durant la regència d'aquesta, fins al cop d'estat de Juan José d'Àustria (1669). No obstant això, el confessor d'activitat més extravagant durant aquest regnat va ser Froilán Díaz (dominic), que entre 1698 i 1699 va arribar a exorcitzar al propi rei (qui va passar a la història amb l'àlies del fetillat) i va pretendre haver fet confessar als dimonis que li turmentaven la implicació de la regna mare i del valgut de llavors (el comte d'Oropesa); el confessor va acabar processat per la Inquisició.

Jesuïtes van ser els confessors dels primers borbons (Felipe V i Fernando VI) fins a 1755, en què qüestions de política exterior (tractat de límits amb Portugal) i la caiguda del marquès de l'Ancorada (proper als jesuïtes) van portar a la destitució del Pare Rávago i el nomenament de sacerdots seculars com a confessors.

L'expulsió dels jesuïtes (1767) després del motí de Squillace (1766) va tenir lloc durant el regnat de Carlos III, amb un franciscà en el càrrec de confessor (el Pare Eleta). Amb Carlos IV va ser confessor un clergue d'idees il·lustrades, Félix Amat.

Ja en l'Edat Contemporània, i privat de les seves funcions polítiques, la funció de confessor d'Isabel II (que va reunir en el seu torn una veritable cort dels miracles) va ser confiada al Pare Claret (va fundar el seu propi orde religiós -claretians- i va arribar a ser canonitzat).

Confessor del Defensor de la Fe

Enrique VIII d'Anglaterra va obtenir el títol de Fidei Defensor per la seva defensa del dogma catòlic enfront de Luter en 1521, encara que poc temps després se separés de Roma (1534). Va tenir diversos confessors, John Longland, bisbe de Lincoln (es cartejava amb els humanistes europeus, com Luis Vives), Juan Fisher, bisbe de Rochester (oposat a l'anul·lació del matrimoni del rei, va ser condemnat a mort -més tard canonitzat per l'església catòlica-), Nicholas Heat, el seu successor (va batejar a Eduardo VI).

En el regne d'Anglaterra altomedieval va haver-hi un rei denominat Eduardo el Confessor, però no es refereix aquest malnom a cap tipus de funció eclesiàstica, sinó a la seva consideració com a sant.

Vegeu també

  • Confessió
  • Penitenciari

Notes

  1. Melchor Bonfill, Verdadero retrato al daguerreotipo de la Compañía de Jesús, pg. 499.
  2. Leandro Martínez Peñas El confesor del rey en el Antiguo Régimen, Editorial Complutense, 2007, ISBN 8474918510, pg. 999 (listado), pg. 932 (inquisidores)
  3. Los confesores de los dos Austrias mayores eran reputados teólogos, que participaron en asuntos de altura intelectual, como la definición de la idea de Imperio de Carlos V o en el Concilio de Trento.
  4. Isabelle Poutrin, Cas De Conscience Et Affaires D'État: Le Ministère Du Confesseur Royal En Espagne Sous Philippe III.

Bibliografia