Congregació de Jesús i Maria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eudistes
EudisteEmb.gif
Emblema de la congregació
Congregació de Jesús i Maria
Nom oficial llatí Congregatio Iesu et Mariae; Congregatio Eudistarum
Sigles C.I.M.
Altres noms Congregació dels Eudistes; Societat de Preveres de Jesús i Maria
Lema Vive Jésus et Marie (Visquin Jesús i Maria)
Tipus Societat de vida apostòlica
Objectius principals Formació dels sacerdots, educació dels joves, apostolat (missions populars)
Fundació 25 de març de 1643, Caen (Normandia, França) per Sant Jean Eudes
Regla De J. Eudes
Constitucions 1658
Patrons Sagrats Cors de Jesús i Maria
Supressió 1792, restaurat en 1826
Primera fundació Seminari de Caen, 1643
Fundacions destacades Seminaris de: Caen (1643) Coutances (1650), Lisieux (1653), Rouen (1658), Évreux (1667) i Rennes (1670)
Fundacions a terres de parla catalana No n'hi ha hagut mai
Persones destacades François Louis Hébert, Ange Le Doré
Lloc web http://www.eudistes.org

La Congregació de Jesús i Maria (en llatí Congregatio Iesu et Mariae, o Congregatio Eudistarum) és una societat de vida apostòlica masculina de l'Església catòlica fundada per Sant Joan Eudes en 1643. Els membres d'aquesta congregació són coneguts com a Eudistes, pel cognom del fundador, i posposen al seu nom les sigles C.I.M.

Història[modifica | modifica el codi]

Jean Eudes, membre de l'Oratori de Jesús, a demanda del cardenal Armand-Jean du Plessis de Richelieu, va fundar a Caen, el 25 de març de 1643 i amb alguns companys, una nova comunitat "per a l'exercici de les missions i dels seminaris", dedicada a la formació espiritual i doctrinal dels sacerdots i seminaristes, d'acord amb les directrius del Concili de Trent.

Com a societat de vida apostòlica, pren el model dels oratorians francesos (Joan Eudes ho havia estat durant vint anys). L'autoritat superior recau en una assemblea general que anomena un superior general vitalici i que és convocada periòdicament per a controlar l'administració del superior. L'assemblea és l'únic òrgan que pot promulgar reglaments i disposicions d'aplicació general. Mentre no es convoquen assemblees, el superior és l'autoritat suprema en afers espirituals i temporals: pot anomenar i destituir superiors locals, administrar el personal d'una casa, fer visites a les cases, acceptar o refusar fundacions noves, etc.

Els eudistes van encarregar-se de la direcció i gestió de nombrosos seminaris, sobretot a França. En vida del fundador es van obrir els seminaris de: Caen (1643) Coutances (1650), Lisieux (1653), Rouen (1658), Évreux (1667) i Rennes (1670). Aquests seminaris, anomenats grans, havien de ser els únics de la congregació. En ells, a més dels seminaristes que hi estudiaven per a preveres, també s'admetien sacerdots que volien aprofondir en els estudis o actualitzar-ne els coneixements i, fins i tot, laics que volien estudiar Teologia. També van destacar durant la lluita contra el jansenisme mitjançant missions populars.

Després van fundar-se altres seminaris a: Valognes, Avranches, Dol, Senlis, Blois, Domfront i Séez. A Rennes, Rouen i altres llocs van ésser admesos estudiants de classes pobres que exercirien el ministeri a pobles de pagès. Aquests van ser anomenats seminaris petits (o menors).

La Revolució francesa va comportar el tancament i supressió de l'orde (1792) (tres eudistes van ser executats en 1792, un d'ells, el confessor de Lluís XVI de França). Fou restaurada el 1826 i obtingué el decretum laudis de la Santa Seu el 25 de juliol de 1851. Els seminaris, mentrestant, havien passat a altres mans i els eudistes no en pogueren recuperar la direcció. Van dedicar-se llavors a l'apostolat i l'educació secundària.

Durant el segle XX van obrir cases a Bèlgica, Espanya (Cartagena, Pamplona, etc.), Panamà, Canadà, etc.


Activitat i difusió[modifica | modifica el codi]

Avui, l'orde es dedica sobretot a l'ensenyament secundari. Ofereix als seus membres l'oportunitat de viure en comunitat per a treballar en la formació dels sacerdots i els laics que estan al servei de l'Església, mitjançant l'apostolat i l'ensenyament als no creients o als cristians no practicants.

Al final de 2005, la societat comptava amb 59 cases (organitzades en les províncies de França, Colòmbia, Nordamèrica, Àfrica, Filipines i Veneçuela) i 472 membres, 376 dels quals són sacerdots.[1]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Dades estadístiques de l'Annuario pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano, 2007, p. 1511-1512

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]