Conquesta de Barxiluna

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarConquesta de Barcelona
Conquesta carolíngia d'Hispània
Conquesta de Barxiluna (PI 1000)
Conquesta de Barxiluna
Conquesta de Barxiluna
Conquesta de Barcelona

L'Imperi Carolingi entre el 481 i el 814
Tipusbatalla i setge Modifica el valor a Wikidata
Dataoctubre de 800 al 3 d'abril de 801[1]
Coordenades41° 24′ 07″ N, 2° 10′ 00″ E / 41.40194°N,2.16667°E / 41.40194; 2.16667
LlocMadínat Barxiluna
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria franca
Bàndols
Regne Franc Emirat de Còrdova
Comandants
Lluís el Pietós Sadun al-Ruayni
Harun
Comandants
Rostany de Girona
Guillem de Tolosa
Ademar de Narbona

La conquesta de Barxiluna va ser l'operació militar realitzada per un exèrcit franc amb tropes d'Aquitània, Bascònia, Borgonya i Gòtia amb l'objectiu de reconquerir Madínat Barxiluna (actual Barcelona) que havia estat vuitanta anys sota domini del Califat de Còrdova. El setge i posterior conquesta s'emmarca dins la conquesta carolíngia d'Hispània.[2]

Antecedents[modifica]

Al segle v Barcino fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa i hi van instal·lar la cort per un breu període. El 531 Amalric hi fou assassinat. Posteriorment al segle viii, fou conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà amb el nom de Madínat Barxiluna.

La conquesta de Girona, el 785, i la conquesta de la franja de terres situades entre les comarques del Pla de Banyoles i l'Alt Segre van obrir el camí a l'atac a Barcelona, que havia restat més de vuitanta anys, almenys tres generacions nascudes i criades en un medi musulmà. La majoria de la població s'havia convertit, tret d'una minoria recalcitrant restada cristiana,[3] a la qual, per la liberalitat musulmana, se li tolerava el culte i el seu regiment per governants indígenes.

L'Emirat de Còrdova estava en ple conflicte doncs Al-Hàkam I estava lluitant contra les pretensions dels seus oncles Sulaymán i Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman,[4] que es van rebel·lar a la mort d'Hixam I, i el 798, Guillem de Tolosa, qui en nom de Lluís el Pietós coordinaria les operacions per conquerir al-Tagr al-Ala, va convocar la Dieta de Tolosa a la qual van assistir ambaixadors d'Alfons II d'Astúries i Bahlul Ibn Marzuq.[5]

Setge[modifica]

Segons Ermold el Negre, un dia en què: Virginis ut primum Titan conscenderit astrum / Et soror in propria sede sequetur iter.,[6] condició astrològica que a inicis del segle ix, es correspon al 20 d'agost de l'any 800,[7] s'inicià una expedició que reuní un enorme exèrcit amb tropes d'Aquitània, Bascònia, Borgonya i Gòtia[2] i diversa maquinària de setge per prendre la ciutat. Es va dividir en tres fronts.[8] El primer, comandat pel comte Rostany de Girona faria el setge efectiu, el segon, dirigit per Guillem de Tolosa i Ademar de Narbona, s'establiria entre Làrida i Saraqusta per aturar l'ajut que pogués venir de Qúrtuba, atacant les ciutats d'Osca i Lleida[9] i un tercer cos encapçalat pel mateix Lluís el Piadós esperaria al Rosselló. A més, es provoca una revolta a Pamplona que acaba amb la sobirania musulmana.

A la tardor del 800, ja assetjada pels francs, el valí Sadun ar-Ruayní, que havia estat molt compromès en la revolta d'Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman,[5] veient que el setge s'allargava i que arribaria fins a l'hivern, va fugir per demanar ajut a Còrdova, però va ser descobert i capturat, sent dut a Aquisgrà on va ser executat.[10] Un exèrcit de socors es va reunir a Saraqusta, però no va dirigir-se a Barcelona, car l'exèrcit franc era molt superior[11] i atacava amb trabuquets[12]

Harun, emparentat amb alguns nobles gots de la ciutat, va assumir el govern interí i Lluís el Pietós fou avisat perquè vingués a donar el cop final a la presa de la ciutat i en veure arribar l'exèrcit de reserva, el desànim va fer efecte en la població barcelonina, i dos mesos després, el nou valí decideix lliurar la ciutat el 3 d'abril de 801, cansada de passar gana, privacions i tensió per la guerra, després d'un setge d'uns sis mesos, la fam va fer que els habitants de la Barcelona musulmana obrissin les portes a les tropes de l'exèrcit cristià de Lluís el Pietós, comandat pel duc Guillem de Tolosa.

Conseqüències[modifica]

Els carolingis convertiren Barcelona en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren als seus dominis, un territori que d'Elna, passant per Girona, arribava fins a Barcelona. L'esquema políticoadministratiu es va organitzar a l'entorn de dues autoritats: el comte i el bisbe.[13] Berà, fill de Guillem de Tolosa, va ésser nomenat primer comte de la ciutat.

El territori conquerit tenia molts punts febles, perquè quedava molt poc defensat dels possibles contraatacs islàmics, partint de les terres d'Al-Tagr al-Ala, la frontera superior, organitzada a l'entorn de Saraqusta i la seva base avançada de Làrida. La frontera del Llobregat fou fortament reforçada, i posteriorment es van fer tres intents fallits de conquesta de Turtuixa, el 804, 807 i 808, i Wasqa els anys 807 i 812, mentre Al-Hàkam I intentava el 801 recuperar Pamplona sent derrotat a la batalla de Conchas de Arganzón.[14]

Referències[modifica]

  1. ↑ Enrique Camón Fernández de Ávila, Ela annals carolingis i la tradició clàssica: Els fets de Barcelona al 801
  2. ↑ 2,0 2,1 Cronicó de Moissac
  3. ↑ Francesc Roca, 801: La conquesta de Barcelona
  4. ↑ d'Abadal i de Vinyals, Ramon. El domini carolingi a Catalunya. Institut d'Estudis Catalans, 1986, p.86-92. ISBN 84-7283-082-9. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.186-188. ISBN 978-84-321-1882-1 [Consulta: 4 desembre 2011].  Arxivat 2014-01-01 a Wayback Machine.
  6. ↑ Farral, Edmond. Poème sur Louis le Pieux; et Épitres au Roi Pépin. 1964, p.20,l.218-219.
  7. ↑ El Sol entrant en el signe de la Verge i Lluna en la seva casa (el signe de Càncer).
  8. ↑ Dolors Bramon, 3 d'abril de 801: la conquesta cristiana de Barcelona. Revista L'Avenç. Núm. 257 abril de 2001
  9. ↑ David Agustí, Historia Breve de Barcelona, p.50 (castellà)
  10. ↑ (francès) Ermold le Noir, Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ed. E. Faral, Les classiques de l'historie de France au Moyen Age, París 1964
  11. ↑ Zurita, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). 1562a ed., p.10. 
  12. ↑ (anglès) Joseph F. O'Callaghan, Donald J. Kagay, i Theresa M. Vann, On the social origins of medieval institutions, p.185
  13. ↑ Cabestany i Fort, Joan-F. «El castell i l'església de Sant Pere Sacama (segles IX-XII)». Lambard: Estudis d'art medieval, 17, 2004-05, pàg. 157-186. ISSN: 0214-4573 [Consulta: 29 juny 2020].
  14. ↑ Martínez Díez, Gonzalo. El condado de Castilla, 711-1038 (en castellà). Marcial Pons Historia, p.116-117. ISBN 8495379945. 

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Conquesta_de_Barxiluna&oldid=33142527»