Constantí IV

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Constantí IV (desambiguació)».
Constantí IV

Constantí IV (Flavi Constantí, en llatí Flavius Constantinus) de sobrenom Pogonatos (Pogonatus) o Barbatos (Barbatus) fou emperador bizantí del 668 al 685.

Era el fill gran de Constant II al que va succeir el 668 quan ja era governador a Constantinoble (el pare residia a Siracusa temporalment). Els que van assassinar al pare disposaven de fortes complicitats a Sicília, religioses i militars, i van proclamar emperador a un personatge anomenat Mizizos (Mizizus) o Mecenti (Mecentius) o Mezzeti (Mezzetius), un armeni. Constantí va anar amb forces bizantines a Sicília i va sufocar la revolta el 669. Mecenti fou executat.

Constantí IV

Després va tornar a Constantinoble però només marxar de Sicília va aparèixer davant Siracusa una flota àrab que va ocupar la ciutat; les estàtues i altres riqueses acumulades allí (resultat del saqueig de Roma) per Constant foren enviades a Alexandria.

A la tornada a la capital les tropes asiàtiques es van revoltar i van exigir el govern trinitari, és a dir de tres en lloc d'un, i demanaven a Constantí compartir el poder amb els seus germans, Heracli i Tiberi, que portaven el títol d'augusts però no tenien cap poder. La rebel·lió fou aplanada i Constantí no va castigar als seus germans els quals van romandre sense cap poder.

Mentre Ucba va envair Mauretània, on encara governaven els bizantins, i van arribar a la costa atlàntica. Els habitants del país, aliats als grecs, es van organitzar sota un cap berber de nom Kussileh, que va derrotar als àrabs. Kussileh es va proclamar rei.

El 671 els àrabs van equipar una flota per assetjar Constantinoble. Van conquerir Esmirna i les illes gregues i van bloquejar la capital (primavera del 672) però es van haver de retirar al cap de cinc mesos a causa de les pèrdues que els ocasionava el anomenat foc grec, inventat per Cal·línic, un nadiu d'Heliòpolis de Síria, que es va utilitzar per primer cop en aquest setge. Durant els següents set anys, cada any la flota àrab es va presentar a la capital per retornar a casa al final del bon temps, però sense poder ocupar la ciutat. Al darrer setge, el 679, el foc grec va ocasionar moltes pèrdues als àrabs i 30000 homes van haver de tornar a Síria a peu, degut a la manca de vaixells suficients. La flota que va quedar fou destruïda per una turmenta mentre els soldats que viatjaven per terra foren aniquilats per un exèrcit grec dirigit per Flor, Petrones i Ciprià. Això, combinat amb una revolta dels cristians maronites al Líban, va obligar a Muàwiya a signar una pau per trenta anys, en la qual s'establia un tribut de 3000 peces d'or cada any i esclaus i cavalls. Aquesta victòria va portar molt alt el prestigi bizantí i tots els petits estats buscaven la seva protecció. Però en canvi a Europa els búlgars van aconseguir la cessió per la força del país al sud del Danubi.

El 680 va convocar el Concili de Constantinoble III en el que els monotelistes foren condemnats.[1] El 681 Heracli i Tiberi foren desposseïts de la seva condició i títol d'augusts, i les seves funcions traspassades al fill de Constantí IV, Justinià.

En aquest regnat es va establir una nova administració. La constant acció depredadora dels àrabs a Anatòlia feia necessari l'existència de cossos militars mòbils a les províncies frontereres, amb comandaments independents entre els diversos generals; aquestos cossos foren anomenats themata (θέματα), de thema (πέμα), una posició. Aquest nom després es va traslladar als districtes en el que aquestos cossos estaven estacionats i finalment va esdevenir tant general que finalment l'Imperi va quedar dividit en 29 themata (Thema), disset a l'est i sud, a Àsia, i 12 al nord i oest. La data d'aquest canvi no es coneix i alguns la situen ja en el regnat d'Heracli però el més probable és que el sistema fos obra de Constantí IV.

Va morir el setembre del 685 i fou succeït pel seu fill Justinià II.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Denzinger, Heinrich Joseph Dominicus. Enchiridion symbolorum: definitionus et declarationus de rebus fidei et morum (en llatí), 1963, p. 238. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Constantí IV Modifica l'enllaç a Wikidata