Constant II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Constant II

Constant II (?, 630 - Siracusa, 668) fou emperador bizantí entre el 641 i el 668.[1]

Accés al tron[modifica | modifica el codi]

Fou batejat com Flavi Heracli Constant. A la mort del seu pare, Constantí III, el (641) després d'un efímer regnat, el tron fou ocupat per Heracleonès germà petit de Constantí III, que fou instrument de la seva mare Martina, i aviat enderrocat per una revolta dirigida per Valentí Cèsar que va obligar a admetre a Heracli com a co-emperador (641) i llavors va agafar el nom de Constantí que tot seguit va canviar a Constant.

Poc després Heracleonès i Martina foren empresonats i enviats a l'exili i Constant va quedar com únic emperador (agost del 641). Valentí va tenir el poder efectiu, ja que Constant II era molt jove. Valentí va intentar una revolució el 644 però va morir en un combat de carrer a Constantinoble.

Regnat[modifica | modifica el codi]

Degut als atacs de longobards i àrabs l'Imperi va patir grans pèrdues territorials. Va enviar ambaixadors a Xina. Va intentar recuperar Alexandria (perduda per Heracli, el seu avi) i va enviar al general Manel amb una flota ; els habitants es van revoltar contra el governador àrab Otman i Manel va poder recuperar la ciutat (646) però aviat la va haver d'abandonar quan Amru es va acostar amb un fort exèrcit i la va recuperar. Alexandria fou en part destruïda.

Llavors els àrabs van conquerir Àfrica derrotant al governador Gregori i obligant als bizantins de la regió a cedir Tripolitana i a pagar un tribut a canvi de conservar el domini de la resta del territori. El tractat de cessió de Tripolitana no tenia el suport de Constant, que va castigar als que l'havien signat.

Mentre el Califa va conquerir Xipre però dos anys després fou recuperada pel general Cacorizos. També van fer atacs a Cilícia i Isàuria.

L'emperador va protegir als monotelistes i va prohibir les discussions religioses (edicte conegut per Typus, que fou rebutjat pel Papa. Es va produir un gran descontentament i la província d'Armènia es va revoltar sota un cap anomenat Pasagnatos que després es va sotmetre.

El 648 es va concertar una treva amb els àrabs que van aprofitar per conquerir Núbia i Etiòpia que no eren bizantines. El 651 les hostilitats van esclatar de nou i els àrabs van fer una expedició a Sicília i van ocupar algunes ciutats i s'hi van mantenir. El mateix anys fou conquerida Rodes i les restes del colós foren venudes a un jueu d'Emesa.

Per fer obeir l'edicte (Typus) l'exarca bizantí d'Itàlia, Teodor I Cal·líopes (648-649 i 652-666), va detenir al Papa Martí I (653) i el va enviar a Messina i després a Naxos i finalment el 654 a Constantinoble, on fou jutjat i condemnat per una suposada correspondència amb infidels, i fou deportat a Querson a Crimea on va morir el setembre del 655. Altres bisbes ortodoxos foren perseguits, entre ells sant Màxim, que va morir al seu exili al Caucas el 662.

El 655 el califa va atacar Cesarea i amb una flota va amenaçar el Bòsfor. Constant va deixar el comandament de Constantinoble al seu fill Constantí (Constantí IV) i va marxar amb una flota a la mar Egea. Es va trobar amb una flota àrab a la costa de Lícia i els bizantins foren derrotats totalment i la capital de l'Imperi només es va salvar per l'assassinat del califa el 655, ja que el seu successor va haver de fer front a una guerra civil. Deslliurat dels àrabs va poder combatre amb èxit als eslaus, tant al nord com al sud del Danubi.

El 661 va fer matar al seu germà Teodosi per causes no prou clares. Els remordiments no el deixaven viure i va marxar a Itàlia on des del 641 el rei Rotari dels longobards (636-652) havia conquerit la part nord dels dominis imperials i el seu successor Grimuald (662-671) va avançar cap al sud, i Constant volia recuperar la península i restaurar Roma com a capital imperial.

Quan va sortir de palau amb la seva dona i els seus tres fills, el poble de Constantinoble, que coneixia el projecte de tornar a Roma, es va revoltar i Constant va haver de tornar. L'hivern del 662 al 663 va estar a Atenes mentre el seu fill Constantí era governador de Constantinoble.

Finalment Constant va fer la campanya d'Itàlia que encara que inicialment victoriosa finalment fou derrotat i es va retirar cap a Siracusa on per les seves exaccions molts van fugir a Síria on es van fer musulmans (664).

El 665 va imposar a les províncies d'Àfrica un tribut més alt que el que pagaven els provincials africans al Califa i això va provocar la revolta i es va convidar als àrabs a ocupar el país. Els omeies van conquerir Àfrica sense esforç.

Mort[modifica | modifica el codi]

Fou assassinat el 15 de juliol de 668 en un bany de Siracusa, probablement per emissaris dels bisbes ortodoxos contraris al monotelisme. El va succeir el seu fill Constantí IV Pogonatos; va deixar dos fills més: Heracli i Tiberi. El nom de l'emperadriu no es coneix.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Constant II». Gran Enciclopèdia Catalana. enciclopèdia.cat. [Consulta: 21 setembre 2013].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Constant II


Precedit per:
Heracleonès
Emperador de Bizanci
641668
Succeït per:
Constantí IV