Construcció social de la realitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La construcció social de la realitat social és una conceptualització desenvolupada pels sociòlegs Peter L. Berger i Thomas Luckmann en el seu llibre del mateix títol «The social construction of reality», 1967; traduït al català per l'editorial Herder, Barcelona, 1988. Berger i Luckmann es van esforçar per estendre la sociologia fenomenològica a les estructures i a les institucions socials. Alhora van voler integrar els subjectes i els diferents nivells de la societat. El seu enfoc sobre la realitat social parteix de la tesi que les persones són els productes d'una societat que ells mateixos han creat:

"La societat és un producte humà. La societat és una realitat objectiva. L'home és un producte social.[1]

Pels autors la sociologia del coneixement s'ocupa de la construcció social de la realitat, apropant-la a la construcció quotidiana de la realitat.

Anàlisi de l'obra[modifica | modifica el codi]

La vida quotidiana. Berger i Luckmann comencen en el nivell individual, amb l'estudi de la realitat de la vida quotidiana, el món del sentit comú. Per dur-ho a terme es fonamentaren en l'obra d'Alfred Schutz. El punt de partida és que les persones consideren els processos subjectius com realitats objectives, és a dir, els actors perceben la realitat social com independent de la seva pròpia aprehensió, com quelcom donat per descomptat.

Berger i Luckmann descriuen les interaccions cara a cara seguint les pautes de Schutz. Aquestes relacions impliquen un intercanvi immediat de significats, per tant hi ha poques tipificacions. En una relació personalitzada hi ha més espai per a la negociació. Però a mesura que ens allunyem de les relacions immediates cara a cara i ens movem vers les relacions amb persones menys íntimes, o fins i tot desconegudes, hi ha més espai per a la tipificació i menys per a la negociació interpersonal. Ras i curt, les nostres relacions amb els desconeguts són més impersonals i esterotipades. La importància de les tipificacions per a Berger i Luckmann es reflecteixen en la seva definició de les estructures socials: "la suma total d'aquestes tipificacions i de les pautes recurrents d'interacció establertes a través d'elles"[2]

Com altres fenomenòlegs, Berger i Luckmann van assignar una gran importància al llenguatge, especialment per la seva relació amb el procés de tipificació. Consideraven el llenguatge com una forma específica del procés de la significació, un subtipus d'objectivació que es distingeix pel seu pròposit de representar una sèrie ampla de significats subjectius. El llenguatge és el sistema de símbols vocals més important de la societat car mostra la capacitat humana de comunicar significats que no són expressions immediates de subjectivitat. El llenguatge a més ens petmet conèixer coses que mai hem experimentat i contribueix a acumular coneixements. En definitiva, per a en Berger i en Luckmann el llenguatge constitueix l'estructura social més important.

Institucionalització. Un pas més enllà és el procés de construcció de sentit de la realitat social mitjançant l'externalització; és a dir, les persones desenvolupen pautes d'acció en situacions recurrents. Són els hàbits que ens faciliten decidir una acció apropiada per a cada situació. Les accions habituals són la base, doncs, per al desenvolupament de la institucionalització perquè les persones desenvolupen tipificacions de la possible acció dels altres en una situació donada. Berger i Luckmann defineixen institució com un procés recíproc de tipificació on les institucions "controlen el comportament humà establint pautes de conducta definides prèviament".[3] I aquestes institucions adquireixen objectivitat en el transcurs del temps. Això siginifica que les institucions que han cristalitzat s'experimenten com existent per damunt i més enllà dels individus. Ras i curt, per en Berger i en Luckmann, les institucions s'experimenten alhora com si tinguessin realitat pròpia i es presenten a les persones com un fet extern i coercitiu.[4]

Al posar l'accent en l'experiència de les institucions, els autors subratllen clarament els seus aspectes subjectius. Els nens perceben el món institucional com una realitat objectiva: és a dir, per a ells estava allà abans de néixer i seguirà al mateix lloc després de la seva mort. A mesura que els individus maduren, aprenen les seves biografies com episodis que formen part de la història objectiva de la societat. Els autors se centren, doncs, en el coneixement de la societat que tenen les persones. Així, la sociologia ha de centrar-se en la manera com els individus reconstrueixen el seu coneixement de la realitat social; no només han de centrar-se en la producció històrica del món, sinó també en la creació contínua d'aquest món sobre la base de la quotidianitat.

Rols. La definició de Berger i Luckmann dels rols és característica de la seva concepció de la realitat social objectiva. Pels autors, els rols són tipificacions d'allò que s'espera dels actors en determinades situacions socials. Els rols no han de confondre's amb les posicions objectives. Berger i Luckmann atribueixen una particular importància al rol perquè constitueix una mediació o vincle entre els món macroscòpics de significat, objectivats en una societat, i les maneres com aquests univers cobren realitat subjectiva per als individus.[5]

La reificació constitueix una important eina per analitzar de forma integral el món social. Els autors de La construcció social de la realitat defineixen la reificació només com un fenomen subjectiu.[6] La reificació és la tendència a percebre els productes humans com si fossin quelcom distint, com fets de la natura, com ressultats de lleis còsmiques o manifestacions de la voluntat divina.[7]

Legitimacions. L'anàlisi de Berger i Luckmann de les legitimacions, les expliccions i les justificacions del sistema institucional, posa de manifest la seva tendència a ignorar les estructures objectives en el sentit més comú emprat a la sociologia. De nou, els autors de La construcció social de la realitat se centren en el coneixement que s'utilitza per donar suport a la seva existència: La legitimació explica l'ordre institucional atribuint validesa cognoscitiva als seus significats objectivats. La legitimació justifica l'ordre insitucional adjudicant dignitat normativa als seus imperatius pràctics.[8] No se centre en les pròpies estructures legitimades sinó en els mitjans pels quals es legitima.


Apunts crítics de la "construcció social de la realitat social"[modifica | modifica el codi]

La principal tesi del llibre d'en Berger i en Luckmann és que la realitat es construeix socialment, però com si no fos obra de la societat, s'imposa com a un fet extern, és a dir, defensa "el caràcter natural de la societat". Així consideren que la societat és com un "organisme" amb lleis d'evolució pròpia que es desenvolupa igual que les persones, les plantes, els animals... És un organisme fruït de l'evolució de les coses i no per la voluntat humana.

Amb tot pot canviar: «Encara que les rutines, un cop establertes, comporten una tendència a persistir, sempre existeix a la consciència la possibilitat de canviar-les o abolir-les» (1983:81). I a més «la institucionalització no és un procés irreversible, malgrat el fet que les institucions, un cop formades, tendeixen a persistir» (1983:107). Segons Berger i Luckmann «els experts en legitimació tant poden operar com a justificadors teòrics de l'statu quo; també poden aparèixer com a ideòlegs revolucionaris» (1983:163), la diferència estriba en les facilitats i la gran disposició de recursos i mitjans dels primers... «L'"ensinistrament" revolucionari, el problema intrínsec resideix en la socialització de l'individu en una contradefinició de la realitat, val a dir, contra les definicions dels legitimadors "oficials" de la societat» (1983:183)

La construcció social de la realitat i la funció del llenguatge[modifica | modifica el codi]

Si bé la realitat social produeix efectes segons la forma en la que se la defineix i està constituïda per un complex entramat simbòlic, s'ha de reconèixer que la visió fenomenològica no té en compte que allò simbòlic és constitutiu d'allò social. Per tant, les dimensions simbòliques no estan només al nostre cap, sinó també a la pròpia realitat social.

Així, si l'única realitat (amb existència efectiva, que produeix efectes sobre nosaltres) és la realitat tal com la veiem/interpretem, la realitat social seria allò que creiem que és. En conseqüència, per exemple, només cal que algú percebi una situació, una persona o un objecte social com a perillós perquè actuï en contra com si fos objectivament perillós. Seria el cas del racisme, la xenofòbia, l'homofòbia, l'androcentrisme, l'etnocentrisme. També es mostra amb l'"etiquetatge" (estereotips, tipificació...) dels fenòmens socials. Així en "etiquetar" de radical als moviments independentistes catalans, i en utilitzar-ho per a denominar certes conductes, aalò que es busca en una part de la ciutadania és "imposar" una decisió simbòlica que passa a ser constitutiu d'aquest: s'està construint una realitat social que no és definible sinó a través de les propietats simbòliques del concepte radical (i les connotacions sovint despectives per l'emissor del missatge).

En aquesta "concepció simbòlica" de la realitat, el llenguatge té una importància fonamental, el seu paper és decisiu en les operacions simbòliques: el llenguatge és l'element central de la definició de la realitat "tal com és". Com afirmen Berger i Luckmann, la realitat per excel·lència (la vida quotidiana) és imposada pel llenguatge que proporciona contínuament les objectivacions indispensables. Per tant el fet que la realitat social tendeixi a ser d'una manera determinada i no d'una altra depèn, en part, de què utilitzem un determinat llenguatge i no un altre per parlar "en ella" i "d'ella". Alhora, el llenguatge és molt important en la construcció de la pròpia identitat. Aquesta construcció és molt complexa perquè no es tracta d'una única identitat, sinó d'identitats múltiples sorgides de les diverses interaccions socials.

Les categories lingüístiques, que utilitzem per a definir els valors o per a pensar en les nostres emocions, desenvolupen un paper essencial a la definició dels propis valors i de les emocions. Així doncs, el registre lingüístic que hom utilitza per donar a conèixer les pròpies emocions acotarà el ventall d'emocions que pot ser susceptible d'experimentar.

Ibáñez (1991)afirma de com és d'important el control del llenguatge pel manteniment de l'ordre social, també demostra les grans potencialitats "subversives" que ofereix el llenguatge. La producció de discursos ("tipus de llenguatge": plural femení, evitar paraules etiquetadores, emprar paraules "prohibides", donar èmfasi en paraules/frases reivindicatives...) "diferents" o alternatius pot contribuir a crear formes de ser diferents i realitats socials diferents. En aquest sentit, Ibáñez insta a «prendre un nova consciència de l'eficàcia social de les utopies i de la necessitat d'engendrar produccions discursives radicalment utòpiques».

La legitimació. Com legitimar un ordre institucional quan s'ha de transmetre a una nova generació? La institució es presenta com a quelcom que existeix per sobre i més enllà dels individus, amb realitat pròpia, es presenta doncs com a succés extern i coercitiu, inqüestionable... El caràcter autoevident de la institució ja no es pot mantenir ni pels records ni per les habituacions de l'individu, és aquí quan sorgeix la necessitat d'oferir explicacions i justificacions.

Segons Berger i Luckmann, la legitimació i el poder són conceptes vinculats: A tindrà autoritat sobre B si aquest creu en la legitimitat d'A, i a més i sobretot si A disposa de suficients instruments de poder front B. És a dir, es manté l'ordre social sense haver d'utilitzar altres instruments més coercitius.

Fins i tot sovint el conflicte només es té en compte quan es troba institucionalitzat: quan és conseqüència lògica d'estructura en l'"equilibri dinàmic-dialèctic". Segons Berger i Luckmann: «L'aparició d'especialistes dedicats exclusivament a la legitimació del manteniment dels universos també dóna lloc a conflictes socials» (pàg. 151) o bé «(hi ha) dos tipus generals de manteniment de la realitat: manteniment de rutina i manteniment de crisi» (pàg. 187). Terminologia compartida per Ratzenhofer que considera que «el conflicto es a todas luces un caso claro de desajuste social» (Campo et al, 1976:505).

Finalment, alguns eviten el conflicte aprenent a conformar-se, sense gaire tensió, a, un o altre conjunt de normes contradictòries (Ogburn-Nimkoff, 1971:320).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Berger, L. Peter i Luckmann, Thomas, La construcció social de la realitat. Editorial Herder, Barcelona, 1988.
  • Complementària:
    • Bronfenbrenner, Urie (1979): La ecología del desarrollo humano. Experimentos en entornos naturales y diseñados, Ed Paidós, Barcelona
    • Campo, S. del; Marsal, Juan F. i Gamendia, José A. (amb la participació de la UNESCO) (1976): Diccionario de Ciencias Sociales, Ed. Instituto de Estudios Políticos, Madrid
    • Ibáñez, Tomás (1991): "Esas cosas no se dicen..." Archipiélago, n.1, pàgs. 81-83
    • Ogburn, F. William i Nimkoff, F. Meyer (1971): Sociología, Ed. Aguilar, Madrid.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Berger i Luckmann, «The social construction of reality», 1967, pàgina 61.
  2. Berger i Luckmann, «The social construction of reality», 1967, pàgina 33
  3. Berger i Luckmann, 1967, pàgina 55.
  4. Berger i Luckmann,«The social construction of reality», 1967,pàgina 58.
  5. Berger i Luckmann, «The social construction of reality», 1967, pàgina 79.
  6. Berger i Luckmann,«The social construction of reality», 1967, pàgina 89.
  7. Berger i Luckmann, «The social construction of reality», 1967, pàgina 89.
  8. Berger i Luckmann, «The social construction of reality», 1967, pàgina 83.