Contaminació radioactiva

L'urani és un contaminant radiactiu

La contaminació radioactiva és la contaminació consistent en la presència no desitjada de radioactivitat natural o artificial. Les emissions d'isòtops radioactius a l'aigua (contaminació fluvial, d'aigües freàtiques, marina, etc.) o a l'aire (contaminació atmosfèrica) generalment estan regulades per la llei, i poden ser degudes a excavacions arqueològiques, activitats mineres, construcció, agricultura, tabaquisme, usos industrials (per exemple, per a mesurar la quantitat de refresc amb què s'omple cada llauna), mèdic (com a una radiografia), etc. La radioactivitat atmosfèrica natural a més augmenta amb les emissions de contaminants i partícules sòlides a l'aire. Les tècniques per descontaminar, o intentar minvar la contaminació radioactiva, són diferents segons les substàncies contaminants i el tipus de contaminació.

Símbol per indicar la presència d'un compost radioactiu

En el cas de la contaminació radioactiva en éssers vius, se sol fer la distinció entre contaminació radioactiva externa, que és el fet que substàncies radioactives es dipositin sobre la seva superfície (pell, pèl, etc.), i contaminació radioactiva interna, més perillosa, que és quan aquestes substàncies entren a l'interior de l'organisme de l'ésser viu per l'alimentació o la respiració.

La contaminació radioactiva implica la possibilitat d'irradiació, que és el fet de sotmetre un material o un organisme a l'efecte de les radiacions. La irradiació per contaminació és igual en el cas que les fonts de radioactivitat siguin naturals o artificials. Quan es tracta d'un organisme viu diem que hi ha irradiació externa quan la radiació prové de l'exterior de l'organisme, i en aquest cas és major com més a prop estigui la font de radiacions de l'organisme, i irradiació interior quan aquesta és a dins del seu cos, com ocorre per exemple en algunes aplicacions mèdiques, a les que hom beu substàncies radioactives o aquestes són injectades a la sang.

Fonts de contaminació radioactiva

Fonts naturals

Podem trobar materials radioactius per tota la natura. Aquests es poden detectar al sòl, a les roques, aigua, aire i a la vegetació, d'on són inhalats o bé ingerits, de forma que se’n pot dir que es pateix una exposició interna. A més a més d'aquesta exposició interna, els humans també patim exposició externa de la radiació que emeten els materials radioactius que romanen fora del nostre cos, així com de la radiació còsmica provinent de l'espai. La mitjana mundial de radiació natural que rebem els humans és d'aproximadament 2.4 milisieverts (mSv) per any, valor que és 4 vegades més gran que la mitjana mundial d'exposició a radiació artificial.

Aire

La font més gran de radiació natural prové del gas radó, un gas radioactiu que emana del sòl. El radó es distribueix depenent de les condicions atmosfèriques, fent així que es trobi a diferents àrees del món i que fa que representi un risc significant per a la salut. El radó és conseqüència de la descomposició de l'urani, element relativament comú a l'escorça terrestre. El radó es filtra des dels minerals rics en urani cap a l'atmosfera o a les aigües freàtiques. Aquest pot ésser inhalat, cosa que fa que tant aquest com els productes de la seva descomposició romanguin als pulmons durant un cert temps després d'estar exposat a aquest.

L'exposició a la radiació provinent del radó és indirecta, ja que aquest té un període de vida curt (4 dies), i descompon en altres partícules sòlides radioactives. Aquestes partícules són inhalades i romanen als pulmons, causant una exposició continua, que pot donar lloc, per exemple, a càncer de pulmó.

Radiació còsmica

Tots els éssers vius de la terra estem constantment rebent radiació provinent de l'espai. Aquesta radiació consisteix bàsicament en partícules carregades positivament, les quals interaccionen amb àtoms a l'atmosfera per a donar lloc a diferents tipus de radiació. La dosi de radiació còsmica que prové directament de l'espai sol consistir en muons, neutrons i electrons, i aquesta dosi varia per a diferents zones de la terra. Aquesta radiació és molt més intensa a la Troposfera (10 km d'altitud).

Els rajos còsmics, a més, donen lloc a transmutacions en els elements de l'atmosfera, on la radiació secundària generada pels rajos còsmics es combina amb els nuclis atòmics a l'atmosfera per generar diferents nuclis, anomenats núclids cosmogènics, dels quals el més notable és el carboni 14, el qual es produeix per la interacció amb el nitrogen. Aquests núclids poden arribar a l'escorça terrestre, on poden ésser incorporats als organismes vius.

Geològica

Els radionúclids majoritaris que s'han de tenir en compte són els de potassi, urani i thori, així com els productes de la seva desintegració radioactiva, alguns dels quals, com el radi i el radó, presenten una intensa activitat radioactiva, però en petites concentracions. La majoria d'aquestes fonts de radiació han anat decreixent des de la formació de la terra. Així doncs, l'activitat actual a la terra provinent de l'urani 238 és només la meitat de la que presentava fa 4.5 bilions d'anys (temps de vida mitjana), i el potassi 40 (1.25 bilions d'anys de temps de vida mitjana), és només un 8% de la seva activitat original.

Alguns dels elements radioactius no han disminuït les seves concentracions perquè provenen de la descomposició d'altres (per exemple, radi 226, provinent de la descomposició de l'urani 238; o bé el radó 222, provinent de la descomposició del radi 226).

Aliments i aigua

Alguns dels elements essencials que formen el cos humà (majoritàriament potassi i carboni), presenten isòtops radioactius. Un valor mitjà ens diu que al cos humà hi poden haver uns 30 mil·ligrams de potassi-40 i 10 nanograms de carboni-14. Excloent la contaminació interna per efecte dels materials radioactius externs, el component majoritari que crea l'exposició interna de la radiació és el potassi-40, ja que la descomposició d'aproximadament 4000 nuclis de potassi-40 per segon, el fan la font més gran de radiació en termes de nombre d'àtoms descompostos.

Fonts artificials

Quan parlem de contaminació radioactiva artificial (generada per l'home), tendim a pensar directament que l'única acció que pot donar lloc a tal tipus de contaminació és la producció d'energia a les centrals nuclears, a les quals s'utilitzen materials radioactius (per exemple urani 235 o plutoni 239) com a combustible per a la producció de l'energia. És ben cert, doncs, que una gran part de la contaminació radioactiva prové de l'activitat a les centrals nuclears, però hi ha altres fonts de contaminació radioactiva artificial que cal tenir en compte.

• Médica: en Medicina Nuclear i Radioteràpia es generen residus contaminats, que poden ser causa de contaminació radioactiva si aquests no són tractats de manera adient.
• Industrial:
  • Producció d'energía nuclear: La producció d'energia nuclear té lloc a les centrals nuclears. Aquestes centrals emeten a l'atmosfera substàncies radioactives. Els residus generats poden ésser font de contaminació.
  • Altres indústries: les substàncies radioactives tenen molts usos/aplicacions en molts camps, el que porta a la generació de residus radioactius.
  • L'activitat industrial sol donar lloc als anomenats NORM (Naturally Occurring Radioactive Material ) o bé TENORM (Technologically Enhanced Naturally Occurring

Radioactive Materials ). Solen ser materials d'origen natural, però que a causa de l'activitat humana, han augmentat el seu grau d'exposició per a les persones. Exemples d'activitats que produeixen NORM: Extracció de gas i petroli, combustió i extracció de carbó, producció d'energia geotèrmica, etc.

• Militar: A causa de les proves de les bombes atòmiques, la seva fabricació o a la investigació associada.
• Accidental: la contaminació radioactiva artificial pot ser el resultat d'una pèrdua del control accidental sobre diferents materials radioactius durant la producció o l'ús dels radioisòtops. Per exemple, si un radioisòtop utilitzat en medicina es vessa accidentalment, aquest pot dispersar-se o bé pot ser que hi hagi una exposició prolongada a ell. També quan tenen lloc accidents com els de Txernòbil o Fukushiman en els quals es poden dispersar elements radioactius a l'atmosfera, al sòl i a l'aigua (rius, mars, aigües freàtiques, etc.).

Legislació

Sobre activitat nuclear

La promulgació d'aquesta norma respon a la necessitat d'adoptar mesures de seguretat a les instal·lacions en què s'utilitzen materials nuclears i fonts radioactives que són utilitzats en múltiples aplicacions que van, des de la generació nucleoelectrica fins a la seva utilització en la medicina, indústria, agricultura o investigació.

Aquesta protecció física té una gran importància de cara a la població i el medi ambient així com per la seguretat nacional i internacional en constituir-se en un instrument essencial per fer front a eventuals perills que poden ocasionar l'alliberació de radioactivitat o dispersió de contaminació radioactiva, derivats d'usos il·lícits o del sabotatge que poden sofrir les instal·lacions nuclears i, en el seu cas, per mitigar o reduir les conseqüències radiològiques d'accidents o actes dolorosos relacionats amb una font radioactiva.

Aquest reial decret té el seu fonament legal en el Capítol XIII de la Llei 25/1964, del 29 d'abril, sobre Energia Nuclear, a la redacció atorgada per la Llei 24/2005, del 18 de novembre, de reformes per l'impuls a la productivitat, que es refereix a les obligacions en matèria de protecció física, així com a l'últim paràgraf de l'article 36 de la mateixa Llei, a la redacció atorgada per la Llei 33/2007, del 8 de novembre, que disposa que "les autoritats competents i els titulars hauran d'adoptar les mesures de prevenció i protecció necessàries per mantenir les condicions de seguretat física adequades en aquestes instal·lacions".

La necessitat de complir els compromisos internacionals assumits per Espanya en aquesta matèria i la conveniència d'actualitzar el Reial decret 158/1995, del 3 de febrer, sobre protecció física dels materials nuclears, han aconsellat l'aprovació d'aquesta norma, que té entre els seus objectius principals:

1. L'increment de les mesures de protecció física que s'apliquen a les instal·lacions i als materials nuclears, i a les fonts radioactives més rellevants.
2. La revisió del vigent règim d'autoritzacions, incloent de manera separada les autoritzacions corresponents a les instal·lacions i les relatives als transports de material nuclear.
3. L'establiment d'un règim de protecció física a les instal·lacions en les quals s'utilitzen, concretant en quins casos és obligatori disposar d'un sistema específic de protecció física pel seu transport.
4. La delimitació de forma més concreta de les obligacions bàsiques dels titulars de les autoritzacions de protecció física, tant en el que es refereix al control i la protecció dels materials, instal·lacions i transports subjectes a la reglamentació, com als criteris de classificació de seguretat del personal de les instal·lacions i transports.
5. El reforçament de les mesures de control i supervisió de les empreses que participen en els transports de materials nuclears i radioactius.

Aquesta norma està composta de 47 articles i dos annexos. S'ha de destacar relació de definicions, que aclareix el que s'ha d'entendre per transport de materials nuclears o de fonts radioactives i el transport internacional d'aquests. En l'article 3 es determina l'àmbit d'aplicacions de la norma i en l'article 9 la responsabilitat en matèria de protecció física. El Capítol II regula les obligacions en matèria de protecció física, entre les que sobresurt la tramitació de les corresponents autoritzacions. El Capítol IV es refereix al Registre d'entitats que duen a terme transports que requereixen mesures de protecció física i el Capítol V estableix els requisits i condicions en matèria de protecció física tant de les instal·lacions nuclears i fonts radioactives com dels transports. Tanquen l'articulat dels capítols que regulen la inspecció i el control així com les infraccions i sancions.

Entrada en vigor: 8 d'octubre de 2011.

Normes afectades:

1. Queda derogat el Reial decret 158/1995, del 3 de febrer, sobre protecció física dels materials nuclears, els articles 20 k) i 38.2 c) del Reglament sobre instal·lacions nuclears i radioactives i l'article 6 del Reial decret 229/2006, de 24 de febrer, sobre el control de fonts radioactives encapsulades d'alta activitat i fonts orfes, així com totes les normes d'igual o inferior rang en el que contradiuen o que s'oposin al disposat en el present reial decret.
2. S'afegeix un apartat 4 a l'article 8 i un paràgraf h) a l'apartat 1 de l'article 38 del Reglament sobre instal·lacions nuclears i radioactives, aprovat pel Reial decret 1836/1999, de 3 de desembre.

Per veure més extensament clica BOE.

Sobre residus nuclears

Respecte a la fiscalitat ambiental sobre els residus nuclears, la Llei 15/2012, de 27 de desembre de mesures fiscals per a la sostenibilitat energètica, va crear en el seu Capítol II del títol II l'Impost sobre la producció de combustible nuclear gastat i residus radioactius resultants de la generació d'energia nucleoelèctrica. Amb l'objectiu de clarificar la seva regulació i aplicació pràctica, es procedeix ara a una reestructuració del seu articulat i a efectuar determinades modificacions.

Així, a raó del combustible nuclear gastat, es modifica el fet imposable tant per incorporar la seva definició com per precisar que es grava la producció de combustible nuclear gastat resultant de cada reactor. Addicionalment, es regula la forma de determinar la base imposable en els suposats de cessió definitiva de l'explotació i es modifica el període impositiu, que passa a ser el cicle d'operació de cada reactor, és a dir, el temps que transcorre entre dues parades de recàrrega de combustible nuclear gastat del nucli del reactor.

Per una altra part, amb la finalitat d'establir una recaptació homogènia, es procedeix a una nova regulació dels pagaments a compte. Així, s'estableix dues pagues fraccionades de cada període impositiu en curs, a realitzar als mesos de juny i desembre. La base per calcular el pagament fraccionat passa a estar constituïda pels kilograms de metall pesant que s'estima que conté el combustible nuclear gastat a extreure definitivament del reactor a la finalització del corresponent període impositiu en curs corregida per un coeficient. De la mateixa manera, l'autoliquidació definitiva haurà de practicar-se als vint primers dies del mes següent a la finalització del període impositiu.

En relació amb els residus radioactius resultants de la generació d'energia nucleoelectrica, es modifica els terminis dels pagaments fraccionats per fer-los coincidents amb els establerts pel combustible nuclear gastat i així minimitzar els costos de gestió i administratius tant del contribuent com de l'Agència Estatal d'Administració Tributaria.

Finalment s'introdueix tres disposicions transitòries a la citada Llei 15/2012:

1. Mitjançant la primera s'estableix, pels períodes impositius del combustible el qual s'ha extret definitivament del reactor i que contingui elements de combustible introduïts al nucli del reactor amb anterioritat a l'1 de gener de 2013, un mètode específic de càlcul de la base imposable i de la base dels pagaments fraccionats.
2. La segona, regula com data d'inici del cicle d'operació de cada reactor l'1 de gener de 2013.
3. Per últim, la tercera determina el període de declaració de l'impost per aquells contribuents el qual el període impositiu, conforme a la regulació establerta en la Llei 15/2012, va finalitzar l'any 2013.

Entrada en vigor: 31 d'octubre de 2013

Normes afectades:

1. Modificació a la Llei 15/2012, de 27 de desembre,

de mesures fiscals per a la sostenibilitat energètica. Es modifica el Capítol II del títol II: Impost sobre la producció de combustible nuclear gastat i residus radioactius resultants de la generació d'energia nucleoelectrica. Es modifica el Capítol III, el qual passa a ser el V: Combustible nuclear gastat. Es modifica el Capítol IV: Residus radioactius resultants de la generació d'energia nucleoelectrica. Es modifica els articles 25, 26 i 27, que s'integren en el Capítol V. S'afegeix les disposicions transitòries tercera, quarta i cinquena.

Per veure més extensament clica BOE.

Riscos: Contaminació d'alt i baix nivell

Els riscos d'aquest tipus de contaminació depenen de tres factors diferents: la naturalesa de l'agent contaminant, la propagació d'aquesta contaminació i el nivell de contaminació.

Hi ha dos nivells: Contaminació d'alt nivell i de baix nivell.

Contaminació de baix nivell

Es considera contaminació de baix nivell aquell que comporta baixos riscos per a la salut humana i per al medi ambient. Així i tot, aquesta pot ser detectada per instruments que mesuren la radiació. Per tractar-la es deixa que els radioisòtops perdin la seva radioactivitat (si són de vida curta) o es procedeix a la seva neteja (si són de vida llarga), ja que radiacions baixes durant temps molt prolongats sí que poden arribar a ser perjudicials per a la salut.

Contaminació d'alt nivell

La contaminació d'alt nivell pot representar grans riscos per a les persones i per al medi ambient. L'ésser humà pot estar exposat a nivells de radiació potencialment letals (tant externs com interns) per la propagació de residus radioactius deguda a accidents amb materials radioactius.

Com es pot mesurar la radioactivitat?

A diferència d'altres materials que comunament són mesurats de manera directa per pes, volum, etc., la radioactivitat no és el cas, ja que, no es pot pesar, no es pot posar dins d'una caixa, és invisible. Tot i així la podem mesurar de manera indirecta segons els efectes que provoca a la matèria.

La radiació nuclear provoca un efecte elèctric pels materials que passa. Aquesta característica és la que ens ajuda a mesurar el grau de reactivitat estudiant com varia aquest efecte elèctric segons la radiació que travessa el material.

Quins instruments es poden utilitzar?

Algunes formes de radiació són molt difícils de detectar en segons quines condicions. Per aquest motiu s'ha de tenir present que el sistema i l'instrument utilitzats siguin adequats a les circumstàncies, ja que, no existeix un instrument universal que treballi en totes les condicions ambientals. A més a més, existeixen diferents tipus de radiació i diferents tipus de fonts radioactives, per tant, trobem instruments especiífics que són sensibles als diversos tipus de radiació i condicions. A continuació es descriuran alguns d'ells.

La base del funcionament dels instruments de detecció de radiació són les interaccions amb els principis de ionització i excitació, i com es provoqués aquests efectes deguts a la radiació.

Aquests instruments es poden classificar de diverses maneres, una forma de distingir-los és segons material que utilitzen com a detector, si és un gas o un sòlid.

Detectors gasosos

Els detectors gasosos de ionització estan constituïts per un recinte ple de gas a pressió, on es troben dos elèctrodes als quals se’ls aplica una tensió de polarització.

Sabent que el gas per naturalesa no condueix electricitat, si no hi ha radiació al medi, no hi haurà pas de corrent entre els elèctrodes. Si hi ha radiació al medi i s'introdueix en l'espai entre els dos elèctrodes provocarà una interacció amb els àtoms de gas. Aquests alliberaran un electró (a conseqüència de la radiació del medi) i seguidament obtindrem electrons “lliures” i partícules amb càrrega positiva. El camp elèctric existent provocarà que els portadors elèctrics generats a causa de la interacció amb la radiació, es moguin cap a l'elèctrode de signe contrari (els electrons cap al pol positiu i les partícules carregades cap al pol negatiu). Així s'origina un breu pas de corrent o impuls de corrent que serà detectat i mesurat i, per tant, indicarà que ha arribat radiació al detector.

Els diferents tipus d'instrument de mesura que funcionen amb gas amb el procediment explicat anteriorment es classifiquen segons la tensió en la qual treballen dins de les zones de la figura 2. Podem disposar d'instruments molt sensibles i poc precisos (zona Geyger-Müller) o perdre sensibilitat i guanyar precisió en la mesura (zona proporcional).

Els instruments gasosos es classifiquen segons:

a. Cambres d'ionització

b. Comptadors proporcionals.

c. Comptadors de Geyger-Müller

b.Comptadors proporcionals

Aquest tipus de detector s'utilitza tant per la detecció de radiació alfa, beta i gamma. Per tant, són els que més s'utilitzen per estudis de contaminació. Per aquest motiu és el tipus de detector que es descriu més detalladament en aquesta secció.

Tipus de detectors proporcionals:

- Detector proporcional d'aire: està dissenyat per mesurar únicament radiació alfa utilitzant aire com a gas.

- Detector de flux de gas: Aquest està dissenyat per a detectar radiació alfa i beta en funció de la radiació d'interès. Es proporciona dins de l'instrument un flux lent de gas i aquest sempre ha de ser més pesat que l'aire. Aquests instruments els podem trobar com a dispositius de mà.

Avantatges del comptador proporcional:

Són versàtils i es poden utilitzar per a diferents aplicacions, ja que, poden detectar varietats de radiació: alfa, beta, gamma, raig X, i neutrons. No presenten gaires temps morts, per tant, permet mesurar fonts radioactives més altes. Podem trobar de diferents formes i dimensions, fàcils de transportar i sense la necessitat d'un tanc de gas extern.

Inconvenients:

Requereixen un subministrament estable d'alta tensió, a causa del mecanisme d'amplificació de gas que utilitza per a produir impulsos suficientment grans per a la seva detecció. El seu preu és més elevat que en els altres casos i també necessita més manteniment. És molt sensible a les condicions ambientals calor, humitat, etc. En cas que s'utilitzi gas propà existeix un perill potencial d'incendi.

Existeixen detectors de sòlids cristal·lins inorgànics composts per iodur de sodi i sulfur de zinc. Aquests compostos a causa de les seves característiques químiques responen a la radiació gamma i alfa mitjançant emissió de llum en forma de centelleig (per aquest motiu aquests detectors són coneguts com a detector centelleig).

També podem trobar detectors de material orgànic que són específics de radiació beta. D'aquesta manera els detectors orgànics i inorgànics es combinen per poder mesurar els diferents tipus de radiació. La llum que aquests emeten per radiació és amplificada amb superfícies que refracten i aquesta llum amplificada es transforma en senyal electrònic quantificant-lo en una lectura.

Aquests instruments es basen en el tipus de matèria que en ser irradiat es produeixen transicions electròniques a estats excitats, posteriorment aquests baixen a l'estat fonamental emetent fotons que són detectats.

Característiques:

Inorgànics: els més utilitzats són els cristalls d'halurs alcalins. Es caracteritzen per emetre més llum de sortida, tenen una resposta lineal, ara bé, són més lents. Són els més utilitzats en espectroscòpia gamma.

Orgànics: Els trobem en forma cristal·lina (antracè), líquids (toluè) o polimeralitzats en plàstics. Aquests són més ràpids però produeixen menys llum.

A trets generals, tenen una gran eficiència en la conversió de l'energia en llum. Existeix una relació lineal entre l'energia entrant i la llum produïda. Temps curts en la desaparició de la luminescència, ja que, es generen impulsos lluminosos amb gran rapidesa. A més a més aquests instruments es rodegen de superfícies reflectores per a poder detectar el màxim de llum possible.

Unitats

La radioactivitat es pot mesurar segons el que s'emet o bé segons el que s'absorbeix, les unitats estan dividides per aquesta característica:

Radioactivitat emesa	Radioactivitat absorbida
Curi (ci) 1 Ci = 3.7 x 1010desintegracions per segon (dps)	Unitats antigues: Rontgen Rad. substituïda pel gray Rem. substituïda pel sievert
Becquerel (Bq) Unitat del Sistema internacional (S.I.)            1 Bq = 2.7 x 10-11 Ci	Gray (Gy). El gray és la unitat que s'utilitza quan es vol mesurar l'energia absorbida por unitat de massa. Sievert (Sv). El gray és la unitat que s'utilitza quan es vol mesurar el perill biològic.

Eliminació i tractament

Com eliminar els residus radioactius

El combustible gastat, una vegada es descarreguen els reactors de les centrals nuclears, ha de romandre emmagatzemat a les piscines de les centrals nuclears perquè es redueixi la generació de calor i decaigui la seva activitat. Els residus també es porten a Magatzems Temporals Centralitzats (MTC) (col·loquialment anomenats Cementiris nuclears) on es gestionen i emmagatzemen de manera segura aquests residus.

Com eliminar la contaminació

Les substàncies radioactives que no es troben ben aïllades es poden propagar produint la contaminació de superfícies, objectes i persones. Això succeeix quan les substàncies radioactives gasoses, en forma de pols o dissoltes en aigua arriben al medi ambient.

Quan aquestes substàncies es dipositen a la pell de les persones es parla de contaminació radioactiva externa. En aquests casos, la persona pateix la irradiació del seu cos a causa d'aquest dipòsit radioactiu. Normalment això no comporta un dany apreciable, però si hi ha el risc que aquestes substàncies siguin incorporades a l'organisme (ja sigui per ferides, ingestió o inhalació). Si això succeeix, es produeix una contaminació radioactiva interna que ocasiona efectes més apreciables i en general és molt difícil d'eliminar. L'eliminació d'aquesta contaminació interna es produeix per decaïment radioactiu del contaminat i per les vies metabòliques normals.

La descontaminació d'objectes i superfícies és un procediment àmpliament difós i senzill de realitzar. Existeixen dues maneres de descontaminar un equip: amb deteriorament de la superfície (quan la contaminació és removible) o amb eliminació de la superfície (quan la contaminació s'ha fixat).

Donada la dificultat dels procediments de descontaminació, es recomana prendre les mesures de prevenció adequades com per exemple: Utilitzar roba protectora per evitar la contaminació radioactiva externa, o l'ús de màscares i vestits especials per evitar la incorporació de material radioactiu a l'organisme (contaminació interna).

Símptomes i efectes de la radiació

Els símptomes i efectes que es pateixen a causa de l'exposició de radioactivitat, s'agreugen si s'augmenta la dosi de radiació a la qual s'ha estat exposat o bé el temps d'exposició a aquesta.

L'efecte més important i greu de l'exposició continua a la radiació, són diferents tipus de càncers. Les cèl·lules, així com els teixits que formen, tenen la capacitat d'absorbir la radiació. Aquesta absorció es dona per ionització i per excitació atòmica, les quals comporten la descomposició química de les molècules, que produeix un efecte de pèrdua de l'autoregulació i limitació de la divisió cel·lular.

Les cèl·lules afectades per la radiació, poden patir mutacions, augment o disminució del seu volum, mort, etc. Per això, la radiació també s'ha convertit en un mètode de curació, basat en l'eliminació de teixits malignes al cos (radioteràpia).

Els efectes de la radiació es poden observar també en la descendència d'aquelles persones que hagin estat exposades a radiació. Si la radiació afecta a les cèl·lules germinals, això pot passar a un problema hereditari (per exemple malformacions en la descendència).

Síndrome d'irradiació aguda: Provoca nàusees, vòmits, pèrdua de pes, febre, hemorràgia intestinal.

Diferents efectes de la radiació en zones localitzades: eritemes, necrosi de la pell, caiguda del cabell, necrosis dels teixits interns i esterilitat temporal entre altres.

Contaminació 10 anys després de Txernòbil

Aigua dolça

L'accident de Txernòbil va introduir una elevada contaminació en les conques de drenatge dels rius Dnieper i Prípiat. En el curs mitjà-baix del Dnieper viuen uns nou milions de persones que beuen i utilitzen l'aigua del riu. A més, uns trenta milions de persones es poden veure afectades per la pol·lució d'aquests rius per l'aigua de rec o pel consum de peixos pescats en zones contaminades. Deu anys després la contribució a la dosi per via aquàtica es calcula que és de l'ordre d'un 10% de la total.

A causa de la gran mobilitat dels radionúclids en el medi aquàtic, a llarg termini aquest medi representa una única via de transferència de radionúclids de les zones altament contaminades cap a les no contaminades.

Pel que fa als llacs, aquests són més vulnerables a la contaminació que no pas els rius a causa de l'elevat temps de residència dels nuclis radioactius en aquests ecosistemes.

Les concentracions d'activitat de radiocesi en els peixos han estat més elevades en el període compres entre un i tres anys després de l'accident. Estudis duts a terme en el laboratori i després verificats en el medi han demostrat que la contaminació per radiocesi en els peixos és inversament proporcional a les concentracions de potassi a l'aigua. Això ha fet pensar en la possibilitat d'usar potassi com a mesura per disminuir la concentració d'activitat en els peixos. També s'ha observat que no tots els peixos presenten la mateixa activitat i que són les espècies depredadores les que tenen un contingut més alt en radiocesi.

Aquest és un petit resum d'un dels estudis que es van fer 10 anys després de l'accident (portat a terme per la universitat de Barcelona). És una introducció de l'impacte ambiental d'un accident nuclear que demostra que tot i passar molt de temps la contaminació persisteix i a més a més, es trasllada a altres ecosistemes.

Medi natural

Les tres repúbliques que més varen rebre l'impacte de Txernòbil tenen àmplies extensions de prats i boscos. Aquestes àrees s'usen com a pastura per als animals, per a la producció i recollida de bolets, fruits del bosc i per a la caça.

Alguns estudis afirmen que la concentració d'activitat de radiocesi en ecosistemes seminaturals fou més gran i més variable que en sistemes agrícoles. Els estudis duts a terme van demostrar que els productes del medi seminatural que més contribueixen a la dosi en humans són els bolets, els fruits del bosc i la caça.

En els boscos el brancatge tenen un paper molt important, ja que, retenen entre un 60% i un 90% del cesi dipositat. En l'estudi s'ha observat que els radionuclids dipositats han quedat fortament retinguts en els primers horitzons orgànics dels sols forestals, els quals presenten un temps de residència molt llarg. Pel que fa al radiocesi aquesta llarga permanència s'ha relacionat amb la gran afinitat del cesi amb les argiles i amb la presència d'argiles a les capes orgàniques.

Mapa d'Espanya sobre la situació de les centrals nuclears

Activitat nuclear a la península Ibèrica

En l'actualitat, hi ha 5 centrals nuclears en actiu situades a la península Ibèrica, totes elles a Espanya: Almaraz, Ascó, Cofrentes, Vandellós i Trillo.

Espanya compta actualment amb diverses instal·lacions nuclears que cobreixen el cicle de combustible complet: Les centrals nuclears en actiu, una fàbrica de combustible nuclear a Juzbado (Salamanca) i un centre d'emmagatzematge de residus radioactius de baixa i mitja activitat a El Cabril (Còrdova).

D'altra banda, actualment es troba en construcció el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears a la localitat de Villar de Cañas (Conca). Està previst que aquesta instal·lació emmagatzemi tot el combustible nuclear gastat del país en un únic lloc. S'espera que la construcció d'aquest magatzem estigui acabada per a finals de l'any 2018.

Vegeu també

• Accident nuclear de Fukushima
• Contaminació radioactiva a les centrals nuclears
• Dosi absorbida
• Dosi equivalent
• Isòtops
• Les noies del radi
• MOX, reciclant i contaminant
• Pluja radioactiva
• Radioactivitat
• Radiotoxicitat, síndrome d'irradiació aguda, estrès radioactiu
• Residu radioactiu

Referències

• Contaminació radiactiva, de l'Associació de Ciències i Tècniques Ambientals, Institut d'Estudis Baleàrics i la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de les Illes Balears, 1992 ISBN 9788460448464 (català)

• Http://www.actualidadjuridicaambiental.com/?p=6998
• http://www.actualidadjuridicaambiental.com/?p=10937
• Centrales Nucleares Almaraz - Trillo: http://www.cnat.es/cnatweb/index.php Arxivat 2016-04-24 a Wayback Machine.
• Associació Nuclear Ascó - Vandellós II: http://www.anav.es/