Control biològic de plagues

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Icerya purchasi, una cotxinilla controlada eficaçment per la lluita biològica

El control biològic de plagues o la lluita biològica en agricultura és el conjunt de recursos biològics per a prevenir, reduir o eliminar plagues (insectes, àcars, males herbes i malalties de les plantes).[1] Es fa servir la depredació, el parasitisme, l'herbivorisme, l'esterlització o altres mecanismes naturals.[2] És un important component dels programes de producció integrada.

El control biològic es defineix com la reducció de la població de les plagues pels enemics naturals. Normalment es redueix la població de la plaga però no s'acaba totalment amb ella. Els enemics naturals o agents de control biològic inclouen depredadors, parasitoides i patògens. En el cas dels agents contra les malalties de les plantes se'ls coneix com antagonistes.

El control biològic en males herbes inclou agents herbívors i patògens per a les plantes a eliminar. Els depredadors com la marieta i crisopa, són espècies de vida lliure que consumeixen un gran nombre de preses durant la seva vida. Els parasitoides són espècies amb un estadi encara inmadur que es desenvolupa sobre o dins d'un hoste al qual finalment acaben matant. La majoria tenen un marge d'actuació molt estret. Moltes espècies d'himenòpters i alguns dípters són parasitoides. Els patògens causen malalties i això inclou bacteris, fongs, i virus. Aquests maten o afebleixen el seu hoste i són relativament específics de certs grups d'insectes.

D'estratègies de control biològic n'hi ha tres tipus bàsics: conservació, control clàssic i augmentació.

Exemples[modifica | modifica el codi]

Els Chrysopidae són insectes depredadors abundants i eficients.

Marietes: les larves d'aquest coleòpter són encara més voraces que els adults. Mengen pugons però també àcars i altres insectes fins i tot petites erugues. Tenir ortigues prop del terreny afavoreix les poblacions de marietes.

Els odonats (espiadimonis, cavallets del diable etc.) i les seves larves aquàtiques són importants depredadors de mosquits. Si es fan campanyes indiscriminades de fumigació contra mosquits també s'eliminen els odonats.

Algunes males herbes, com les del gènere Amaranthus, es poden controlar biològicament utilitzant fongs com per exemple, els del gènere Myrothecium.

Principis fonamentals[modifica | modifica el codi]

Dins qualsevol ecosistema, cada espècie està subjecta a la interacció amb factors de control, vivents o no, que regulen la dinàmica de la població. Un paper important el representa la depredació, el parasitisme i la competició entre les espècies. La capacitat de reacció homeostàtica d'un ecosistema depèn de factors biològics. En un ecosistema natural, per tant, la variació de població d'una espècie indueix dinàmiques adaptatives dels components de l'ecosistema que interaccionen amb el seu nínxol ecològic. El resultat és una variació cíclica que tendeix a contenir la població en el temps, a evitar-ne l'extinció, llevat que es verifiquin en el medi ambient canvis que portin, en sentit evolutiu o regressiu, a un canvi de la biocenosi.

Qualsevol esdeveniment, aplicat a un agrosistema o un altre sistema antropotitzat, comporta el control d'una espècie perjudicial per part del seu antagonista natural pot ésser definit com un sistema de lluita biològica. El control biològic per tant no és res més que l'applicació d'un model d'homoestasi en un sistema artificial.

Per la seva prerrogativa la lluita biològica no elimina totalment la població de l'organisme perjudicial, però la manté dins de nivells que no fan mal econòmicament. Aquest aspecte diferencia de forma notable el control biològic d'altres sistemes de defensa com són la lluita agroquímica convencional amb un calendari de tractaments o el control biotècnic, en els quals es pot arribar a anul·lar completament les poblacions perjudicials, en la mesura que no desenvolupen una resistència.

Conservació[modifica | modifica el codi]

La conservació dels enemics naturals és probablement el sistema de control biològic més important. A tot arreu hi ha enemics naturals de les plagues que estan adaptades al mediambient i a les plagues i la seva conservació és generalment simple i econòmica. Per exemple, els fongs infesten els dípters adults quan hi ha prou humitat.

Control clàssic[modifica | modifica el codi]

Consisteix en la introducció d'enemics naturals en un nou lloc on no s'hi trobava, això es fa normalment per les autoritats governamentals. Molt sovint es tracta de combatre una plaga que tampos és autòctona com en el cas del barrinador del blat de moro europeu als Estats Units (Ostrinia nubilalis). L'insecte o organisme depredador a introduir ha de passar una extricta quarantena, després es produeix en massa i alliberat. Si l'insecte o organisme s'adapta a les condicions locals pot passar a formar part de la població natural de la zona, en altre cas es fan alliberaments repetits.

El control de la cotxinilla dels agris Icerya purchasi, un insecte australià que a finals del segle XIX devastava els cítrics de Califòrnia es va fer amb un insecte depredador, Rodolia cardinalis, i un dípter parasitoid australians. En pocs anys aquesta cotxinilla va estar controlada.

El control clàssic és a llarg termini econòmic. No sempre funciona acostuma a ser més efectiu contra les plagues exòtiques però ho és menys en els insectes autòctons.

Augmentació[modifica | modifica el codi]

En aquesta estratègia es tracta d'alliberar al medi més enemics naturals. Això es pot fer en grans quantitats o de forma inoculativa (en un moment crític per la plaga). A més es poden modificar les tècniques de conreu per a afavorir als depredadors. Uns exemples d'això són lús del parasitoid, Encarsia formosa, per al control de la mosca blanca dels hivernacles i l'àcar predador, Phytoseiulus persimilis, en el control d'altres àcars.

Les marietes i les crisopes s'alliberen al medi en quantitats inundatives de l'ordre d'1 a 50 per metre quadrat. Els nematodes que mengen insectes s'alliberen en quantitats de milions o fins i tot miliards per hectàrea.

Un sistema per atraure dermapteres

La manipulació de l'hàbitat és una altra forma d'augmentació. Es fa en tornar a plantar tanques vegetals i refugis artificials per als depredadors.[3] L'agricultura extensiua del segle XX que va tendir a maximitzar la terra de conreu i reduir els «espais inútils» va tenir un impacte negatiu. La norma tècnica de producció integrada de Catalunya prescriu que almenys 5% del terra han de ser lliberats per a acollir flora i fauna beneficiosa.[4]

Efectes de les espècies invasores[modifica | modifica el codi]

L'espècie invasora Alternanthera philoxeroides va ser controlada a Florida amb la introducció del coleòpter específic Agasicles hygrophila

Les espècies invasores estan estretament lligades amb el control biològic, ja que a l'inici, normalment només va importar al mateix moment els seus enemics naturals.[5]

Resultats negatius[modifica | modifica el codi]

La introducció no científica d'enemics naturals pot causar danys col·laterals importants. Per exemple quan la mangosta va ser introduïda a Hawaii per tal de controlar les rates, ja que la mangosta va preferir com a preses els ocells endèmics de Hawaii, especialment els seus ous. Tanmateix aquesta introducció de mangostes no es va fer seguint criteris científics.

El gripau Bufo marinus, provingut de Hawaii, es va introduir a Austràlia en la dècada de 1930 per a controlar l'escarabat de la canya de sucre. Resultava que el gripau no podia enfilar-se a la part de dalt de les canyes de sucre (on es refugiaven els escarabats) i el nombre de gripaus va tenir una explosió demogràfica, alterant l'ecosistema australià; a més, els gripaus eren tòxics fins i tot per a les serps, que se’ls volien menjar.

Fonts[modifica | modifica el codi]

Vegeu també
Referències
  1. «control biològic». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «control biològic», Termcat
  3. Andreu Vila, Borja Camí i Montse Soler, «Les tanques vegetals com a reservoris de fauna auxiliar», L'Eina, novembre 2009, pàgines 11-13
  4. «Norma tècnica per la producció integrada de pinyol»
  5. «Alternanthera philoxeroides information from NPGS/GRIN». www.ars-grin.gov. [Consulta: 2008-08-09].
Enllaços externs