Cop d'estat del 18 de brumari
El cop d'estat del 18 de brumari, en francès: coup d'État du 18 brumaire (de l'any VIII) del calendari revolucionari o 9 de novembre de 1799, de Napoleó Bonaparte marca la fi del Directori (Directoire) i de la Revolució Francesa, i el principi del Consolat francès.
El cop d'estat va ser fomentat a la casa de Joséphine de Beauharnais del carrer Chantereine de París, al voltant de la zona compresa entre l'actual Rue de la Victoire i la rue de Châteaudun.
Objectius del cop d'Estat
Els motius del General Bonaparte estaven més en les seves derrotes militars que en les seves victòries.
L'esquema del cop d'Estat preveia el següent: Napoleó Bonaparte tindria el comandant en cap de l'exèrcit pel manteniment de l'ordre a París i en les assemblees. Hi havia plans per traslladar les assemblees a Saint Cloud amb el pretext del perill jacobí En efecte, des de 1789, les assemblees es troben sempre sota l'amenaça de la població parisenca. Desplaçant les assemblees, s'assegura que el poble de París no pot intervenir. La ciutat de París està tancada sota el control de la policia, l'entrada o sortida estarà prohibida.
Els esdeveniments essencial tingueren lloc el 19 de brumari de l'any VIII (10 de novembre de 1799), a Saint-Cloud. Els revisionistes havien previst una dimissió col·lectiva dels membres de la Consell dels Cinc-cents, (Conseil des Cinq-Cents) però les reunions es van retardar perquè la idea no era unànime; especialment entre dos jacobins que es neguen a dimitir. Bonaparte s'impacienta i decideix intervenir.
Els preparatius del cop d'estat per Emmanuel-Joseph Sieyès
Sieyès volia revertir la Constitució de l'any III, que no es podia revisar fins passats 9 anys, i va imaginar un cop d'estat. Per això, utilitzà la complicitat del Consell d'Ancians, i donant com a pretext un aixecament que amenaçava la vida dels diputats, els van obligar a traslladar-se a Saint Cloud. Necessitat de suport militar, el trobà en Napoleó Bonaparte, recentment retornat de la Campanya napoleònica d'Egipte i Síria[1] qui assegurarà el comandament de les tropes de París i la custòdia del cos legislatiu. Llavors calia que el Directori s'enfonsés per permetre la redacció d'una nova Constitució. Sieyès, Roger Ducos i Barras dimitiren i els altres dos del Directori, Moulin i Gohier, foren posats sota vigilància.[2]
Decisions de Napoleó
Sieyès, Roger Ducos i Napoleó Bonaparte foren nomenats cònsols, i Napoleó com a primer cònsol.[3] La primera decisió important de Napoleó va ser nomenar Martin Michel Charles Gaudin com a Ministre d'Economia i de Finances. Ell serà un dels seus principals col·laboradors durant tot el Consulat i el primer Imperi a més durant els Cent dies de 20 de març a 22 de juny de 1815.
El Consulat va ser un règim autoritari dirigit per tres cònsols, però només el primer cònsol ostenta realment el poder.
Referències
- ↑ .
- ↑ Lefebvre, Georges; Soboul, Albert. The Directory. London: Routledge and Kegan Paul, 1962, p. 199. OCLC 668426465. «Gohier and Moulin were powerless, and Moreau held them prisoners until they tendered their resignations.»
- ↑ Hanson, Paul R. Historical Dictionary of the French Revolution (en anglès). Rowman & Littlefield, 2015, p. 47-48. ISBN 0810878925.
Bibliografia
- Jacques-Olivier Boudon, Histoire du Consulat et de l'Empire, Perrin, Paris, 2003.
- Jean-Paul Bertaud, Bonaparte prend le pouvoir, Complexe, Bruxelles, 1987.
- Thierry Lentz, Le 18 Brumaire, Picollec, Paris, 1997; réédition en poches dans la collection Tempus (Perrin), 2010.
- Jean Tulard, Le 18 Brumaire. Comment terminer une révolution, Perrin, Paris, 1999.
- Karl Marx, Der achtzehnte Brumaire des Louis Bonaparte, 1852.
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cop d'estat del 18 de brumari |
- Le 18 Brumaire, double sauvetage de la République et de la Paix Civile par le Général Michel Franceschi (Société Napoléonienne internationale)
- http://archives.tsr.ch/dossier-napoleon Henri Guillemin raconte l'épopée napoléonienne dans une collection de quinze documents vidéo de la tsr