Corona d'Aragó
De Viquipèdia
|
Unió Dinàstica |
|||||
|
|||||
|
|||||
 |
|||||
| Capital | No n'hi ha. Ciutats importants : Barcelona, Nàpols, Saragossa i València. | ||||
| Idioma oficial | aragonès, castellà i català com a ús comú, i llatí a la cancelleria reial ; napolità i sicilià als respectius dominis lingüístics. | ||||
| Religió | Catòlica | ||||
| Govern | Monarquia | ||||
| Rei | Rei d'Aragó | ||||
| Període històric | Edat mitjana i moderna | ||||
| • Establiment | 1137 | ||||
| • Dissolució (Decrets de Nova Planta) | 1715 | ||||
La Corona d'Aragó va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1137) entre el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el regne d'Aragó com els comtats catalans i, més tard, les seves conquestes.
Taula de continguts |
[edita] Terminologia
[edita] Noms del territori
A les Corts de Montsó de 1289, el conjunt dels territoris i estats era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d'Aragó i de Catalunya[1]. Tot i així, ja al segle XIII es va començar a emprar la denominació Corona d'Aragó,[2] Corona Reial d'Aragó,[3] Regnes d'Aragó, o simplement Aragó, [4] expressions que es generalitzarien a partir del segle XIV.
| « | E l'alcaid e tots los vells e el poble de la terra eixiren contra aquestes galees al port de la Ciutadella e demanaren: -De qui són les galees? E dixeren que del rei d'Aragó e de Mallorques e de Catalunya e que eren missatgers seus. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.119 |
||
| « | E tal consell no em donets que mal tornaria jo en Catalunya e en Aragó e ab gran vergonya de mi si jo aital llogar com aquest no prenia. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.167 |
||
| « | E ab l'ajuda de Déu e ab aquells qui tenen nostres feus en Catalunya e honors en Aragó. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.241 |
||
| « | E ha hi rics-homens que per un que aquí (regne d'Aragó) n'haja n'ha quatre en Catalunya e per un cavaller n'ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací allà n'ha deu, e per un ciutadà honrat n'ha en Catalunya cinc. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.392 |
||
| « | consideratis malis ac dampnis Terre Sancte illatis per inimicos fidei, ut per venerabilem et dilectum nostrum fretem Berengarius de S.Justo magistrum milice Templi in Aragonia et Cathalonia nuper intelleximus fuimus(...) | » |
|
—Alfons II el franc al mestre del Temple.abril 1290 |
||
| « | e recomten aqueles letres quel prinse a dada sa fila ha Karlot de Fransa (...) e renonsia a la donacio que li era estada feta Darago e de Catalunya (...) | » |
|
— B. de Vilaragut a Jaume, rei de Sicília. 1290[5] |
||
| « | Essi per aventura lo rey Daragon no pogues retre Sicilia(...) lo rey Daragon enten que per aço la sua pau no romanga abans la aya ben e complidament el e tot ço que a la Corona Daragon e al Comptat de Barcelona pertany. | » |
|
—capítols missatgers Jaume II. març 1295 |
||
| « | E divenres matí venc, la gràcia de Déu,de bona pluja, que pres tot Aragon e Catalunya e Regne de Valencia e de Murcia e durà entrò per tot lo dicmenge tot dia. | » |
|
—Ramon Muntaner, cap.CCXCVI |
||
| « | Com lo dit infant En Jacme (...) renuncià de fet als dits regnes d'Aragó, de Valencia, de Sardenya, e de Corsega e al comdat de Barcelona e a tots drets que hagués per dret de primogenitura. | » |
|
—crònica Pere terç, cap.I 42 |
||
| « | E con foren denant lo senyor rei, nostre pare, e la reina, madastra nostre, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposà e dix que molt se meravellava del senyor rei e de tot son Consell que aitals donacions faés ne consentís com havia; car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo Regne de València de la Corona d'Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. | » |
| « | E maman fer segells nous en que fos intitulat e nomenat lo Regne de Mallorques ab lo títol dels altres regnes, lo qual ordenam en aquesta forma: En Pere, per la gràcia de Déu, rei d'Aragó, de València, de Mallorques, de Sardenya e de Còrsega, e comte de Barcelona. És ver que els de Mallorques conceberen algun desplaer com nós metem València en nostre títol ans de Mallorques e ho proposaren danant nós, e nós responguem un dia en la nostre cambra, que jatsia que antigament Mallorques fos ans de València en lo títol, en temps d'alguns nostres predecessors, però lo Regne de València és molt ennoblit e mellorat. E puis diguem-los rient que en aquell lloc del títol no haüda ventura de Mallorques de romanir a la Corona d'Aragó, ans era estada donada e retuda dues vegades, e així ara volíem assajar si melloraria la ventura en lo tercer lloc del títol. E ells així riguerense'n, e no ens en parlaren pus enant. | » |
Per explicar aquest marc institucional, la historiografia noucentista del segle XX va utilitzar els termes Confederació catalanoaragonesa, Corona catalanoaragonesa, Catalunya-Aragó[1] i el títol de comte-rei.
[edita] Títols dels sobirans
Tot i que el rei d'Aragó Ramir el monjo va donar al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV la sobirania d'Aragó i els nobles aragonesos el juraren en homenatge i fidelitat, acte propi de nominació dels reis, no es va intitular rei d'Aragó sinó príncep i dominador d'Aragó perquè Ramir es va reservar el títol de rei d'Aragó.[6]
Els seus successors, ja des del seu fill Alfons el Cast (1162), s'intitularen reis d'Aragó i comtes de Barcelona a més a més de la resta de títols de sobirania sobre els territoris que van anar adquirint amb el temps.
[edita] Història
Originalment, la Corona d'Aragó va ser una monarquia binacional, com el coetani Gran Ducat de Lituània. La correlació de forces entre els aragonesos i els catalans va empènyer Jaume I el Conqueridor a constituir nous regnes (el de Mallorca i el de València). La creació dels regne de València i de Mallorca amb els seus propis furs, i la incorporació de Sicília, Sardenya, part de Grècia i la de Nàpols convertiren la Corona d'Aragó en un estat multinacional.
Alguns historiadors afirmen que la incorporació dels territoris de València i Mallorca no van canviar la primitiva estructura binacional, atès que la majoria de llurs repobladors foren catalans, i per tant ambdos serien regnes catalans, quedant la corona composta per un regne aragonès i tres regnes catalans (comptant el Principat de Catalunya com un regne). [cal citació].
[edita] Primers segles
La Corona es constituí el 1137. La forma jurídica d'aquesta unió va ser una donació: Ramir II d'Aragó va donar el regne d'Aragó, el comtat de Ribagorça i el regne de Saragossa a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Osona, Girona, Cerdanya i Besalú. El compromís de matrimoni, essent aleshores Peronella impúber —va nàixer el 1136—, no es va acomplir fins l'any 1150.
Des del primer moment, la Corona d'Aragó s'estructurà de forma plural, a diferència dels regnes de Castella i Lleó i les seves conquestes peninsulars, que es van anar fusionant. A poc a poc, tanmateix, s'anaren unificant els diversos territoris fins a formar les dues grans unitats d'Aragó i de Catalunya. A l'Aragó va desaparèixer el 1177 l'alta sobirania que tenien els reis de Castella sobre Saragossa. A Catalunya, el 1172 i el 1192 es van incorporar al comtat de Barcelona els comtats de Rosselló i de Pallars, i posteriorment s'hi van unir els comtats d'Empúries, Urgell, de Pallars Sobirà i el de Tortosa. En aplicació de les constitucions de pau i treva, el 1173 es van ajuntar els territoris compresos des de Salses a Lleida i Tortosa.
Amb el temps, la Corona d'Aragó es va convertir en un imperi reial amb els regnes de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i els ducats d'Atenes i Neopàtria. No obstant açò, a cadascú d'aquests territoris políticament només els unia la sobirania reial. Des del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença fins a la derrota catalana a la batalla de Muret (1213), també formaren part de la Corona d'Aragó alguns territoris d'Occitània.
El 1258 el rei aragonès Jaume I el Conqueridor i el rei francès Lluís IX signen el Tractat de Corbeil, on el rei francès (com a hereu de Carlemany) renuncia als seus drets sobre els comtats catalans a favor del rei aragonès (establint definitivament la seva pertinença a la Corona d'Aragó) i el rei aragonès renuncia a la comarca de la Fenolleda i Perapertusès, que llavors restarien sota domini francès. Així mateix el tractat pactava el casament de la filla de Jaume I, Elisabet, amb el fill de Lluís IX, Felip.
Ja des del segle XII, l'antiga cúria comtal es diversificà en una cúria reial aragonesa i una cúria reial catalana, origen de les futures corts.
Pere el Cerimoniós va sufocar les revoltes d'Aragó i València a la Guerra de la Unió el 1347-1348, va crear la Generalitat de Catalunya al 1358-1359, que va perdurar fins als Decrets de Nova Planta al 1714, i va envair el Regne de Mallorca al 1349, incorporant-lo de forma definitiva a la Corona també fins al 1714.
Amb Alfons el Magnànim, les Corts de València de l'any 1418 creen la Generalitat Valenciana.
[edita] Unió amb la Corona de Castella
El 1476, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va tenir com a conseqüència, a la mort d'ambdós, que els seus respectius territoris fossin regits conjuntament en la persona del seu nét: Carles I.
[edita] Desaparició
Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulara massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori i passaren a Felip V de Borbó els anomenats «regnes d'ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes d'enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ésser una colònia anglesa.
A més a més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seua entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no els passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs[7] per dret de conquesta, fet que va terminar definitivament amb la existència de la Corona d'Aragó.[7] Després hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el regne de Castella s'imposà per tota la Península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, Andorra i, fins a cert punt, Navarra.
[edita] Sobirans de la Corona d'Aragó
[edita] Institucions de la Corona d'Aragó
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 Corona catalonoaragonesa, entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Crònica de Pere el Cerimoniós, cap. 1, p.48
- ↑ Crònica de Pere el Cerimoniós, cap. 3, p.1
- ↑ Aragó, entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana.
- ↑ H.Finke. Acta Aragonensia aus der diplometischen Jaymes II. 1922. Leipzig.
- ↑ VI. Los reinos de la baja edad media y el estado moderno: la integración del derecho (veure paràgrafs 150 i 151)
- ↑ 7,0 7,1 «Pervivencia en la monarquia de los Austrias (1516-1715)». Museu de Belles Arts de València.
[edita] Vegeu també
- Casa d'Aragó
- Casal de Barcelona
- Història d'Aragó
- Història dels Països Catalans
- Història de Catalunya
- Història de la Catalunya del Nord
- Història del Regne de Mallorca
- Història de Mallorca
- Història del País Valencià
- Història de Menorca
- Història de les Pitiüses
- Història d'Andorra
- Història de la Franja de Ponent
